"ESTAR A LA LLUNA". Mediterráneo, 23.07.09

Fa quaranta anys, la mare ens va despertar a les meues germanes i a mi, i ens va seure davant la televisió. Eren les 2:56 hora UTC del 21 de juny, i Armstrong primer, i Aldrin després, trepitjaven la lluna, mentre Collins (que li va tocar el paper de l’amic que no beu per poder conduir) esperava al vehicle. La mare va voler que assistírem en directe a un esdeveniment còsmic de primera magnitud. Quan els esdeveniments còsmics de primera magnitud eren en blanc i negre i encara no els anunciava Leire Pajín.
Aquella nit els soviètics no s’ho podien creure. Ara, quaranta anys més tard són molts els que encara no s’ho creuen. Google va ple de pàgines que mantenen la teoria de Bart Sibrel, segons la qual tot va ser un muntatge de l’administració Nixon, de mal nom “Dick el trampós”. Un muntatge per fer oblidar el desastre de Vietnam, i que l’antiga URSS anava alguns passos per endavant en la batalla espacial.
Esta teoria del muntatge que afirma que tot va ser filmat per Stanley Kubrick és avalada per reputats personatges d’opereta com Aramís Fuster, Íker Jiménez o J.J. Benítez, i creguda per un munt de gent.
Possiblement la mateixa gent que està disposada a creure que Elvis Presley encara viu i continua alimentant-se de Big Mac, o que el cantant Marilyn Manson de jovenet era Picatxu o un personatge de no sé quina sèrie.
Jo mateix tinc una veïna que creu que Michael Jackson tampoc no és mort, i al mateix temps creu que l’han matat. I quan li dius... “Mencín, si no és mort com el poden haver matat?” Ella contesta “ho ha dit l’altra germana blanca, Latoya”.
Isaac Asimov ho explicava amb una frase “la imbecil·litat sempre es creu més fàcilment que allò que té sentit.”
I això explica que la mateixa gent puga creure que el President Camps, de mal nom “el tio Paco”, no coneixia al sastre José Tomàs, que el va telefonar 8 vegades el dia que havia de declarar tot i no conèixer-lo, que mai li van regalar res, i que si li ho van regalar va ser com president del PP, no del País. Creuen que ho va pagar personalment amb diners de la farmàcia de la senyora, tot i que eixe dia no va estar a Madrid i que, en qualsevol cas, li ho degué pagar al sastre que no coneix, i este es va quedar la pasta. Tot per no creure que l’han pillat.
En fi, que fa 40 anys que vam arribar a la lluna, i alguns encara hi estan.

"PANEM ET CIRCENSES II", El retorn d'Isaura.

Llisc sense gaire sorpresa les declaracions de la portaveu d’IPV, on reclama per al que va ser una fallida coalició electoral per les generals, un estatus semblant al de Convergència i Unió.

Està bé. És una opinió respectable. Probablement sorprenga que busquen eixa analogia un partit que s’ha afartat de fer declaracions ofenedores contra el BLOC perquè segons deia, era massa pròxim a Convergència. Ja entenc, que la similitud que proposa té a vore amb el model de federació de partits, i no amb l’ideològic, però com exercici de debat em sembla interessant fer algunes reflexions.

Convergència i Unió, va nàixer com coalició electoral el 19 de setembre de 1978. El 2 de desembre del 2001 es va crear la Federació CiU. És a dir, que tots dos partits van funcionar (no sense diferents crisis) com coalició durant 23 anys, abans de parlar d’una unió més estable. Al llarg de tots estos anys, quan s’han produït divergències (cosa bastant freqüent) mai no han faltat veus al si de Convergència, partit molt majoritari al si de la coalició-federació, que han proposat un trencament, per enviar a UDC a una més que probable immolació dels democristians a les urnes. UCD mai no s’ha presentat sola a unes eleccions catalanes o municipals. Per tant, resulta impossible saber quina incidència electoral podria tenir. Però tot fa suposar, que els resultats no serien com per gosar iniciar un camí en solitari.

En l’eix esquerra-dreta, mentre Convergència és un partit que declara estar en l’àmbit de la socialdemocràcia europea, Unió és un partit cristianodemòcrata, amb un tendència marcadament més conservadora. Fins i tot dogmàtica i reaccionaria en temes de moral pública i llibertats socials.

Convergència és un partit marcadament nacionalista. En un moment determinat va apadrinar una operació d’aproximació a la política de l’Estat, encapçalada per Miquel Roca. Des d’aquella fallida experiència mai més no s’ha tornat a vincular a operacions “espanyoles” i en els darrers mesos ha protagonitzat un gir cap al sobiranisme. Per la seua banda, Unió és un partit amb un nacionalisme molt més moderat i fins i tot qüestionable. El seu líder, Duran i Lleida, té una evident ambició (criticada per portaveus de Convergència) d’implicar-se en governs de l’Estat assumint fins i tot ministeris. És a dir, una vocació d’ocupar en nom de la Federació, càrrecs públics que el seu partit no assoliria mai en solitari. Unió és un partit que va nàixer l’any 1931.
Quines són doncs les similituds? Francament escasses.

El BLOC Nacionalista Valencià apareix com coalició (d’UPV, PVN i alguns partis d’àmbit local) l’any 1998, per passar a ser federació l’any 2000 i finalment partit polític l’any 2002. En estes darreres eleccions municipals del 2007 el BLOC va aconseguir poc més de 300 regidors (dels que una vintena llarga són alcaldes) i una diputada provincial per Castelló. Actualment compta amb més de 2400 militants. Ideològicament és un partit nacionalista que es reclama als seus documents públics, indistintament com d’esquerres i progressista.

Iniciativa del Poble Valencià, és un partit que naix l’octubre del 2007 i que mai no s’ha presentat a cap elecció. El seu naixement s’emmarca en la fractura interna al si d’EU i la presa de posicions dins d’eixa coalició. IPV diu representar la modernització de l’esquerra tradicional i aposta pel federalisme. Naix amb la vocació de continuar al si d’EU. Només quan IU reconeix com candidats propis al País Valencià, els triats per una fracció diferent, IPV pren la decisió d’abandonar EU. Però no ho fan els seus militants (que segons referències publicades i posades en boca d’alguns dels seus dirigents estarien al voltant de 100 persones a tot el país), ni tan sols els seus càrrecs electes (tots ells triats sota les sigles d’EU), sinó només aquells que han de formar part de la coalició amb BLOC i Verds-EE, per les generals del 2008, i alguns cassos excepcionals.

En les recents eleccions europees, Iniciativa ha donat suport a EU, des de fora, ja que EU no acceptava candidats d’Iniciativa. Mentre el BLOC formava part d’una coalició amb els principals partits nacionalistes de l’Estat. Mal principi per una relació estable, si en la primera ocasió que hi ha de treballar plegats, Iniciativa prefereix desmarcar-se i recolzar el partit del que van ser expulsats alguns, i que van abandonar altres.

Pel que fa a Diputats autonòmics, totes dues formacions en tenen 2, i tots triats junt amb 3 d’EU, sota les sigles de Compromís. Resultant ara ociós recordar la situació de la coalició, i més ociós encara intentar esbrinar qui aportà tants o quants vots. Tot i que les xifres de record de vot publicades pel CIS, confirmen que el grau de fidelitat del BLOC va ser proper al 100% mentre que el d’EU (incloent l’actual IPV que és una part d’Esquerra i País) va ser molt menor.

Desconec, i dubte que hores d’ara ningú puga saber-ho, quin futur li espera a esta col·laboració que naix, segons els acords signats, amb vocació d’estabilitat. Però caldria, potser, demanar prudència, senderi i sentit comú, a qui aposta per cremar etapes a una velocitat que no sembla raonable. Hi ha coses que no ajuden. Ni ajuda la fe dels conversos, ni ajuda la pressa poc reflexionada, ni ajuda gens ni miqueta les pretensions de construir teulades, quan els fonaments encara no sabem si tenen més sorra que ciment.

Segurament s’hauria de començar per reconèixer l’hegemonia del BLOC i cedir la Sindicatura del Grup Parlamentari, a Enric Morera.

Un paral·lelisme com el que proposa la portaveu d’IPV té alguns riscos. Bàsicament per a ella mateixa.

Sembla evident que al BLOC li tocaria jugar el paper de soci majoritari, de Convergència doncs; mentre a que IPV li tocaria representar el del soci menor que és Unió. De fet, a les generals ja vam tenir l’ocasió de provar la formula, fins i tot, va encapçalar les llistes conjuntes una representant del partit minoritari (Com Duran i Lleida. Amb la diferència que Duran va aconseguir uns excel·lents resultats per la coalició, i Isaura Navarro un fracàs sense pal·liatius.)

El BLOC doncs, un partit amb una estructura consolidada, i un electorat que no ha deixat de créixer (lentament però sostinguda) en els darrers anys. Parlem d’un partit amb una clara vocació nacional, progressista, amb un discurs de construcció i un llenguatge moderat. Convergència.

IPV, un partit per fer, sense càrrecs públics propis (ja hem dit que tots van ser electes sota les sigles d’EU), sense constància possible de quin recolzament popular poden tenir, amb un palesa voluntat de participar en la construcció d’una esquerra espanyola de tall federal, un llenguatge polític més radical. Unió.

No sabria dir qui representaria Artur Mas al País Valencià, per similitud en el càrrec hauria de ser Morera. Però Duran i Lleida seria òbviament la portaveu d’IPV. Comparteix amb ell la voluntat d’ocupar un espai en la vida pública, que en solitari li negarien les urnes.

PS

Per alguna raó que desconec a la foto apreixen tots els logos tret del del BLOC

"D'ANÒNIMS I NEGRES". Levante-EMV. 18.07.09

La literatura sempre ha sigut un territori on els egos i els punts de vista han col·lidit, a vegades amb humor, a vegades amb violència. És famós l'intercanvi de pulles entre Quevedo i Góngora, la discussió entre Lope de Vega i Cervantes, o els debats literaris entre Tolstoi i Gorki. Però en els últims anys els debats han continuat: els intel·lectuals han perdut el saber estar, han declarat catilinàries, han escrit libels i han provocat les passions més exaltades, i les decepcions més profundes. Ressonen amb força la de Arguedas amb Cortázar, la de Vargas Llosa contra Grass, o la de Tabucchi front a Eco. Polèmiques públiques i publicades. Els diaris més prestigiosos del món, han estat de sempre espai de cartes i repliques, entre literats, periodistes, columnistes...
A casa nostra s’ha multiplicat el nombre de polítics que fem de columnistes als diaris locals. Si el món de la literatura està ple d’egos desmesurats, què no dir del de la política! Ací val l’enunciat aristotèlic de que “el tot és major que la suma de les parts”. I clar, entre columnes als diaris i blocs, la polèmica està servida. Ja no la lògica polèmica política, no, ara alguns han fet un pas més. Ara la polèmica és sobre qui li escriu les columnes a qui.
Una cosa és sospitar en veu alta que una persona usa allò que se’n diu un negre per fer els articles. Però donar el nom del pretés negre és ja una gosadia, i fer-ho insultant-lo des de l’anonimat d’un bloc és simplement de miserables. A la web municipal hi ha allotjats, si més no, dos blocs anònims (o amb pseudònim que és com signen els covards) amb vocació política. Un, d’un antisocialisme primari, que de vegades resulta patètic. L’altre, d’un frontisme anti-PP que sovint és ridícul.
Personalment mantinc un bloc des de fa anys, i òbviament signe el que escric, de la mateixa forma que escric tot el que signe. I ací rau part del problema, els uns no creuen que l’adversari sàpiga escriure, i altres no poden assegurar que ho escriuen, possiblement perquè no és cert.I entre negres i anònims, estan instal·lats en la impostura, la falsedat, l’ocultació, la vocació d’engany. Uns per no tindre el valor cívic de signar les seues acusacions, altres per voler-se fer passar per allò que no són. Eixa absurda mania de voler semblar més llestos, més cultes, més llegits, els porta a citar malament, a destrossar els clàssics. Vull contribuir a esta moda, dedicant als anònims i als que signen el que no escriuen, una citació de Catul: Pedicabo ego vos et irrumabo, Aureli pathice et cinaede Furi, qui me ex versiculis meis putastis, quod sunt molliculi, parum pudicum.

"QUATRE IDEES I UN FUNERAL". Mediterráneo. 17.07.09

Esta sembla ser la setmana política del finançament, i a mi també m’agradaria dir la meua, però no patisquen, no faré grans plantejaments teòrics, ni em posaré a discutir xifres. Apuntaré només algunes idees.
Primera idea. Es este cas, més que una idea és una veritat axiomàtica. El 6 de maig, a les Corts el BLOC va dir que el dèficit fiscal valencià amb la caixa de l’Estat era de 2.400 milions d’€. El PP amb la seua prepotència marca de la casa, ens van contestar que somniàvem rotllos, que no sabíem el que dèiem i van argumentar tot allò de “ustedes pueden pedir lo que quieran que como nunca van a gobernar…” Afegint així a la seua prepotència una discutible propietat visionaria.
Esta mateixa setmana, després de parlar de 1600 o 1900 milions d’€, el Conseller d’Economia, Gerardo Camps, parla de 2.400 milions. Bé, no estava tan enganyat el BLOC quan parlava d’eixa xifra, no Sr. Conseller?
Segona idea, recurrent esta. Els catalans són el dimoni, han aconseguit un bon finançament. Obliden Andalusia que n’ha aconseguit un encara millor. Però ací un discurs anticatalà dóna vots, en canvi, qualsevol crítica a la manca de capacitat d’Andalusia de generar riquesa, i el seu cofoisme en viure de la subvenció, és titllat d’insolidari i no sé quantes coses més. Doncs bé, sense entrar en el fons del finançament de Catalunya, el que és evident és que han defensat els seus interessos. És el que cal esperar d’un govern.
Tercera idea. És cert que per als socialistes el País Valencià és una pedra a la sabata. No saben que fer, no saben ni quin és el seu referent. Alarte, Pajín, Peralta? El finançament que ens proposen és terriblement injust i mesquinament insolidari. Però el PP valencià és absolutament incompetent a l’hora de defensar els nostres interessos. No tenien agenda pròpia, anaven a rebufo de Catalunya, i quan en 48 hores, Catalunya, Andalusia i fins i tot les Balears han aconseguit millorar substancialment el seu finançament, nosaltres ens hem quedat en la meitat. L’antijurídica clàusula Camps era tot el seu model de finançament?
Quarta idea. Per a quant un sistema de finançament municipal? Quan deixaran de fer l’ànec el PSOE i el PP i es posaran seriosament a treballar en el finançament dels ajuntaments?
I una de regal. Si amb un PSOE que maltracta el País Valencià i un PP que no sap defensar-lo, el BLOC no és capaç de trobar el seu espai, que algú vaja escrivint un rèquiem.