"URGÈNCIES DE CAP DE SETMANA" - COPE Castelló - 08.02.11

No sempre que dos homes queden a prendre un café acaben parlant de futbol, ni de política, ni tan sols de dones. De vegades parlem dels nostres fills, de la seua educació, de com ens fan de feliços, o de com resulta d’alarmant un termòmetre marcant 39’5. El fill del meu amic va tindre un d’eixos episodis de febre la nit del divendres passat. Dissabte de matí, conscients que amb els remeis habituals no aconseguien rebaixar la temperatura, van anar a urgències.

El dissabte, a mig matí, per les urgències pediàtriques de la Casa Gran, a l’Hort dels Corders, havien passat 30 infants malalts. 30 semblen molts. No és tracta d’un grip especialment agressiva amb els més menuts, no es tracta d’una pandèmia, no és tracta d’una mala ratxa... No és que ara els pares s’alarmen més, o que les malalties ataquen especialment en cap de setmana. No.

El problema és que cada colp més, li ho explicava el metge al meu amic, els pares i les mares, aguanten com poden la setmana amb els fills malalts i van el dissabte a urgències. Per què? Doncs perquè cada colp hi ha més gent que no gosa demanar permís al treball per dur als fills al metge. Hi ha por. Els llocs de treball són cada colp més precaris, cada colp hi ha més gent a la porta esperant que algú siga acomiadat.

És terrible. La fragilitat del sistema laboral, no només causa una pressió inacceptable en els treballadors (que a la llarga provoca estrés i accidents laborals), sinó que té conseqüències en l’organització familiar, i fins i tot, ha ho hem vist, en la salut dels nostres fills. Hi ha més conseqüències, clar, la saturació dels serveis d’urgències en cap de setmana, que no compensa econòmicament (les guàrdies en cap de setmana es paguen més cares als metges) el ritme més distés dels dies laborables.

I és que de vegades, trobe que no som del tot conscients de les conseqüències afegides, que la situació econòmica genera. És obvi que hui en dia ningú no està del tot segur al seu lloc de treball, i que l’excés d’oferta de mà d’obra precaritza les plantilles, però segurament no havíem pensat, confesse que jo no, en conseqüències com esta.

Alguna cosa estem fent malament. Alguna cosa estem fent molt malament si per por a demanar permís al treball per dur al nostre fill al metge, els nostres fills han d’aguantar dos dies febrosos abans que no el veja un especialista. Alguna cosa falla, i no en la legislació laboral, que òbviament contempla els permisos, sinó en l’aplicació d’eixa legislació, que permet abusos i alberga pors. On està la conciliació familiar, que té una llei pròpia que la regula? On estan els inspectors de treball que haurien de vetllar per tal que estes coses no passen? Potser també fan les hores en dissabte, quan la majoria de les empreses estan tancades.

Per cert el fill del meu amic està ja bé. Gràcies per preguntar.

"DEUTSCHLAND ÜBER ALLES" - Levante-EMV- 05.02.11

Esta setmana ha visitat l’Espanya perplexa Angela Merkel, la Cancellera Alemanya. La senyora Merkel representa un país amb una inqüestionable capacitat de redreçar la seua economia després de fets històrics que han capgirat el seu status quo. Ho va fer després de perdre la primera gran guerra. I això que al gener de 1921 va estar condemnada a pagar als guanyadors la quantitat de 226 bilions de marcs.

Però com la història es repeteix sempre, durant la Segona Guerra Mundial es va destruir bona part de la infraestructura del país. Amb els esforços de reconstrucció que van seguir a la fi de la guerra, es recuperà la indústria i amb això l'economia del país es van desenvolupar ràpidament, donant lloc al fenomen històric conegut com "miracle alemany". Menys d’una dècada més tard, Alemanya tornava a ser la primera potència d’Europa. Continua sent-ho.

I cal recordar que després d’esta segona guerra li va tornar a tocar pagar en concepte de reparació als guanyadors de la guerra mundial. Quantitats que van ser exigides amb urgència, per permetre a la República Federal Alemanya absorbir a l’antiga RDA els anys 80. Un llast econòmic i democràtic. L’RDA portava 30 anys de retard en infraestructures i dotacions, respecte a la seua germana federal. Agela Merkel ho sap bé, es crià a la República Democràtica.

Alemanya ha estat de sempre motor d’Europa. I ara ho torna a ser després d’una crisi que ha superat amb habilitat i esforç.

Jo no crec en els miracles. Menys encara que un país siga capaç de fer un miracle cada colp que la història li dibuixa un entrebanc. És, òbviament, un altra cosa. I vull recordar que Alemanya és un dels països més descentralitzats d’Europa. Ja voldria jo per al País Valencià algunes de les competències que tenen els länders alemanys. Els “mini estats” que diria el vigorèxic Aznar.

Doncs bé, el cas és que la Senyora Merkel ens ha visitat i ha explicat la formula de la seua sorprenent capacitat de regeneració econòmica, amb una frase lapidària d’una simplicitat que la fa semblar genial: “no gastem més del que guanyem”! Au, lliçó d’economia primària!

La reacció de la caverna mediàtica, i de bona part de la classe política, no ha estat la d’escoltar atentament allò que puga dir qui representa el país econòmicament més exitós del nostre entorn. No, ha fet aflorar una mena de patrioterisme d’espardenyes d’anar per casa, i alguns s’han sentit ofesos. “Ens envien una tutora teutona” semblaven pensar. Sí que és cert que la Cancellera eclipsa al President de Torn de la UE (confirmen amb Viquipèdia, però jo diria que és el magiar Viktor Orbán), però una cosa és el poder formal i l’altre el poder que emana de l’autoritat moral i en este cas, de gestió. També hi ha els curts de mires, que ho consideren poc més que un muntatge de Zapatero. A estos els molesta infinitament que haja dit que les mesures van claríssimament en la bona direcció.

Jo estic content de la seua visita, però no m’importa tant el que puga dir, sinó el que es pot endur. I és una part de la generació de joves més preparada de la nostra història. La generació de coneixement, el feedback, el retorn social, d’una educació que hem donat a la nostra joventut. I no em preocupa gens ni mica què alguns vulguen marxar, m’exaspera que hagen de fer-ho perquè ací som incapaços d’oferir-los-hi ni present ni futur.

FAL·LÀCIA AD HOMINEM

De totes les fal·làcies, la que deixa en pitjor lloc a qui l’emet, és sense dubte l’ad hominem, consistent en replicar a una afirmació o a un argument referint-se a la persona que l'ha formulat en lloc de referir-se a la propi argument o afirmació. I dic que és la pitjor perquè evidencia no només la moral de qui ho fa, sinó també la seua falta d’arguments intel·ligents per refutar les idees exposades.

Aquesta setmana, a un diari digital me n’han dedicat una. Qui hi ha darrera és un personatge ben conegut per les seues vinculacions ideològiques, pels seus problemes laborals i les seues visites als jutjats arrossegat per la seua lleugeresa a l’hora d’escriure. Però només dient això, i sense relatar amb detall el seu currículum, ja estic en perill de contestar la seua fal·làcia ad hominem, amb igual manca d’estil. No ho faré.

Argumentaré amb una imatge crec que el suficientment nítida per poder llegir que es tracta d'un títol propi de Segon Cicle, expedit per la Universitat d'Alcalá de Henares. Afegiré que en una cosa té raó, al títol no hi figura en lloc el mot “llicenciat”. Però és ben sabut (sembla que no per tothom) que el segon cicle universitari, t’acredita com llicenciat/ada, arquitecte o enginyer/a. Tractant-se d’estudis jurídico-econòmics, sembla que la tradició aconsella parlar de llicenciatura. No s’entendria un títol d’Arquitecte o Enginyer en Relacions Industrials...però si li agrada més.

En tot cas, si això és tot el que ha de criticar de la meva feina, ja em quede més tranquil. Espere que vosaltres també

"LLOGUERS I EDIFICIS BUITS" - Mediterráneo -02.02.11

Mostra un mapa més granL’Ajuntament de Castelló paga anualment prop d’un milió i mig d’euros en lloguers per diferents locals disseminats per la ciutat. Un dineral que dóna per a plantejar-se dues grans preguntes: És normal tindre repartits locals per tota la ciutat? I la segona: hem de comprar o llogar?

És evident que els locals de les associacions de veïns han d’estar al seu barri, com hi han d’estar les d’associacions de gent gran o les tinences d’alcaldia. El que ja és més discutible és que Serveis Socials estiguen a un carrer, Comerç i Sanitat a un altre, Planejament i Gestió Urbanística a un tercer... i seguim... AMICS, SIO, Patrimoni. Quan els tres grups ens vam posar d’acord en la necessitat de fer un nou edifici municipal donàvem resposta a les dues preguntes. Centralitzar les dependències facilita les gestions a la ciutadania, i la propietat resulta a la llarga més còmoda i econòmica que pagar lloguers.

El que passa és que tardarem en tindre eixe edifici, perquè no tenim diners. I no en tenim perquè la situació econòmica general és duríssima; perquè el govern central i el valencià maltracten Castelló d’una forma tan continuada com injustificada; i finalment perquè l’equip de govern gestiona l’economia de manera manifestament millorable.

Però es dóna la circumstància que fruit d’una complexa negociació amb el govern central, l’antic edifici de l’Audiència Provincial ha estat cedit al 50% a l’Ajuntament i la Universitat. I ací és on entra el BLOC. Hem proposat que els serveis jurídics i econòmics estudien el cost del trasllat a l’audiència dels diferents serveis municipals esmentats més amunt. Per molts diners que puga costar l’adequació de l’espai, fins i tot si costés un milió d’euros, en els següents tres anys n'estalviaríem tres. Tres milions d’euros que ara paguem en lloguers, i que ixen, centimet a centimet, dels seus impostos. Paga la pena, no troben?

Quan sec a escriure este article, encara no sé què contestarà el PP, però jo tinc clar que el sentit comú reclama que no cal seguir pagant lloguers d'oficines quan tens un edifici d'oficines buit. El trobar la formula per que la necessitat i l'oportunitat encaixen és el que es demana de la política.