"ALI BRANCAL" - Mediterráneo - 09-06-11

Estos dies m’he esforçat en intentar recordar quan la vaig conéixer. M’hi he esforçat però sense èxit. Sé que als 15 no ens coneixíem, però també sé que ens coneixem des d’abans dels 25. Hem fet moltes coses junts, cap de la que tinguem que penedir-nos, no vagen a malpensar. Jo diria que primer vaig conèixer al que fa anys és el seu marit, però no crec que fos molt abans. Recorde a Ali com responsable de campaments d’estiu del Centre Excursionista de Castelló, per exemple al Mas de Parra, al Forcall. La coneixia a ella i a algunes monitores, per això algun calorós cap de setmana agafava la moto i pujava de visita al Mas.

Vam coincidir en una i mil manifestacions, reunions i concentracions, en defensa de l’escola pública, del valencià, de TV3 o del Pinar del (seu) Grau. Vam prendre molts cafés del temps els vespres estiuencs, a la Plaça de la Pau, en animada tertúlia amb amics comuns.

Anys més tard, vam coincidir gràcies a la nostra afició al teatre. Vam treballar junts a algun projecte, i això ens acostà més. Tots dos recordem amb goig l’esforç d’haver aprés una miqueta de la llengua de signes, perquè ens havien contractat per posar veu al grup de teatre de l’associació de sords de Castelló. Després d’allò jo vaig marxar uns anys a França, i en tornar ens vam retrobar, amics comuns, aficions similars, inquietuds coincidents. I finalment la política. Jo havia militat sempre, ella havia treballat sempre pel mateix que jo, sense militar. Un dia va decidir fer-ho, i fins hui.

Fa uns pocs anys vam triar a Ali com Secretària Local del BLOC, i vam descobrir com l’activista discreta es convertia en líder. Dirigeix el col·lectiu local amb habilitat, amb dedicació i amb un indiscutible capacitat de treball, que l’ha feta indiscutible. I una cosa portà a l’altra. Ara és regidora de la ciutat. La primera regidora nacionalista de la ciutat de Castelló. Des de dissabte seurem junts al ple. I no està ací per llevar-me feina, sinó per a poder-ne fer molta més. I complirà. Ja ho crec que complirà! Descobriran en ella un gran actiu per la política municipal. Només els demane que la tracten tan bé com a mi.

I per cert, no té 50 anys com ha eixit publicat: en té 48.

"EL SOU DE LA POLÍTICA" - COPE-Castelló- 06.06.11

Temps convulsos per parlar d'allò que alguns en diuen classe política, i de les seues condicions de treball. És evident que s'han produït grans excessos, jo mateix els he denunciat. Excessos en els imports d'algunes nòmines públiques, excessos en l'alegria amb la que s'ha tirat mà de la caixa pública per pagar determinats serveis no estrictament públics o clarament innecessaris. Excessos en el llarg llistat d'assessors, excessos en l'ús de mitjans públics (vehicles oficials, espais públics per usos privats, etc).

Però hi ha altres veritats que també cal posar sobre la taula si es tracta de veritat de buscar solucions als problemes, i de consensuar socialment unes condicions laborals dignes per qui es dedica a la cosa pública. Cal recordar, per exemple, que això de les pensions, jubilacions, etc, no compta (afortunadament) per a l'administració local. Ací quan acabes tornes al teu treball, o si no en tenies, vas de cap a l'atur. No hi ha indemnitzacions. Tampoc no et regalen portàtils. Trobe que és així com ha de ser, i per això em sembla especialment injusta la generalització quan es parla de prebendes polítiques. I jo tinc la fortuna de ser portaveu a Castelló, la majoria dels regidors de poblacions menudes els hi costa diners. Contra més menudes, més diners.

Però ací tenim un debat pendent. És una vella reivindicació de l'esquerra allò de que et paguen pel teu treball, però sembla que si el treball és públic, des de l'esfera política, has de treballar de bades. No em sembla raonable. I no és recomanable. Perquè si no s'ha de cobrar per fer política, aleshores només en podran fer alguns privilegiats, que no necessiten ingressos per viure, siga perquè són de casa bona, siga perquè tenen un padrí que els hi paga per fer una determinada política o votar tal o qual cosa. I per al sistema democràtic, francament, és millor que la gent cobre, i sapiguem quant i de qui.

Jo he proposat en alguna ocasió que els polítics (i els seus assessors) cobrem allò que valem al mercat. Qui guanyava 120, ha de coborar-ne 120. Perquè a la política no s'hi ha d'anar per guanyar diners, però si s'hi va, tampoc se n'ha de perdre. I qui guanyava 1200, hauria de cobrar un sou acord. Perquè cas contrari, els més brillants professionals de cada sector, mai aportaran el seu valor afegit a la política. I això tampoc no és bo socialment. Necessitem a la millor gent dirigint les institucions.

Hi ha un altra possibilitat que pose sobre la taula. Cobrar per objectius. Per eficàcia en la gestió. La teoria està clara, qui aconsegueix prestar millors serveis des de la seua àrea de responsabilitat, a menor cost (això és l'eficiència) hauria d'estar premiat, mentre que l'incapaç no mereix el sou que ara guanya. Les noves tècniques de recursos humans, de màrqueting intern, de direcció de grups humans, treballen en esta direcció. És més difícil eixe control per a l'oposició, ja ho entenc. Però és imprescindible que també se l'avalue.

En tot cas, mentre trobem una formula adequada per desanimar als oportunistes i encoratjar els més brillants socialment, hauríem de trobar un consens bàsic. I jo gose a proposar alguns punts.

Cal un acord de la FVMP que definisca els paràmetres de mínims-màxims pel que fa al personal de lliure designació. No és el mateix la Diputació de València que la de Castelló, com no és el mateix Castelló que Castell de Cabres. I eixa tabulació ha de tenir en consideració el nombre d'habitants, el pressupost institucional, i també el grau d'endeutament. Qui no ha sabut estalviar, ho haurà de fer per la força.

I amb paràmetres similars, haurem de plantejar l'escala retributiva justa per cada localitat. I s'han acabat els complements opacs. I les ajudetes.

O fem les coses bé, o seguirà avançant el discurs demagògic i poca solta dels que diuen que tots som iguals i que tots estem en això per la pasta. I miren, no, però ho haurem de demostrar.

"TRES HISTÒRIES INDIGNES"- Levante-EMV - 04.06.11

Carl Lewis explica que l’any 1988, i ja sobre el tartà de la Vila Olímpica de Seúl, mentre esperava el tret que donaria eixida a la carrera dels 100 metres llisos, va mirar als ulls de Ben Johnson i va dir: “Ho ha tornat a fer”.

Primera. Una senyora d’ètnia gitana li explica a la seua amiga d’idèntica condició, i a crits, com reclama el fet que estan en un mercat ambulant, que enguany li han donat 90€ pel seu vot. Això que hauria de ser absolutament inversemblant, es reprodueix dies més tard amb altres protagonistes, que aporten la informació que l’operació es fa mitjançant la seua associació. Associació, val a dir-ho, que rep un raig de diners públics en forma de subvencions. I associació i ètnia que acumulen un percentatge de vots per correu molt superior a la mitjana. Per cert, que les primeres protagonistes ens assenyalen amb la punteta del dit i, parlant massa fort si pretenien que no les sentiren, diuen: “a esos no les votes que llenarán Castellón de rumanos”.

Segona. Una jove va a la residència on el seu pare està ingressat des de fa algun temps. Hi va amb regularitat, però esta vegada hi va per acompanyar el pare a votar. L’home és gran i necessita ajuda per desplaçar-se, però com es diu en estos casos, del cap està perfecte. Quan explica al personal de la residència que van a eixir, li informen que son pare ja va votar per correu. Consultat, l’home assegura no tenir consciència d’haver votat, sí que recorda que li van fer firmar un paper però no li van explicar gaire bé per a què era. La filla s’indigna. Un home gran és fàcil d’ensarronar pel personal que té cura d’ell cada dia, però és que a més a més ha intervingut un notari. Això, que també hauria de semblar impossible davant un fedatari públic, passa regularment. Fa quatre anys, el pare d’un amic, afectat per l’alzheimer, en un grau tan avançat que no reconeixia els seus propis fills i havia oblidat el seu propi nom, pel mateix mètode i amb connivència notarial, va votar no sabem a qui. Ell tampoc no ho va saber mai.

Tercera. Una amiga li dóna informació electoral a la xicona d’origen romanés que li treballa a casa fent feines domèstiques. La xicona li diu que no pot votar-la, perquè els hi han dit que si els romanesos no voten a un partit determinat, els expulsaran. La meua amiga s’indigna perquè troba immoral que es puguen dir estes coses, i espantar així a la gent. Tota ufana li explica que a banda d’incert és estúpid, perquè ella està legalment ací, i de fet, la meua amiga la cotitza a la seguretat social i té contracte. Però a sobre, li recorda que el vot és secret. La xica li contesta que per això els fan votar per correu, i que ella i la seua mare (analfabeta) ja han votat. Inversemblant també? Els interventors del partit polític beneficiat anaven per les taules demanant als seus apoderats els noms dels romanesos que havien votat i dels que no. No del llistat general, sinó del que el partit ja havia

treballat prèviament. És a dir, controlaven els “seus”.

Ignore si això serveix per guanyar unes eleccions, probablement ajuda.

El que sí que sé és que serveix, i molt, per perdre la decència, la dignitat, l’ètica i l’honestedat. Ho han tornat a fer.

"ARA DIPUTAT" - Mediterráneo -2.06.11

Els extraordinaris resultats que ha tingut el BLOC en la nostra comarca i en tot el partit judicial han revalidat la nostra presència a la Diputació de Castelló. Presència que s'encetà fa 16 anys. El passat dimarts, el meu partit em va triar per unanimitat com portaveu a la Diputació de Castelló. He d'agrair la confiança a les meues companyes i companys, i segur que comprendran que ho agraïsca molt especialment a Xavier Trenco, qui va retirar la seua candidatura en favor de la meua. Una mostra de generositat, de la que reste deutor. Xavier hagués estat un excel·lent diputat, però les circumstàncies, en este context em negue a parlar de mèrits, han fet que siga jo la persona triada. Gràcies.

Si tot acaba com està previst, en estos darrers quatre anys hauré estat candidat a l’alcaldia de la meua ciutat en substitució del històric (i mestre, i amic) Antoni Porcar. Candidat a les eleccions Europees. M’hauré convertit en pare de la dolça Gal·la. Hauré fet una nova carrera universitària. Hauré encapçalat la llista que ha obtingut els millors resultats electorals de la història a Castelló. I a sobre, ara em triaran Diputat. Quatre anys plens d’emocions i responsabilitats. O de responsabilitats emocionants.

Ja és ben bé això la política, i segurament la vida tota. Un compromís. Així la visc. Un compromís (no sé si ho diré en l’ordre adequat) amb mi mateix, per això procure continuar formant-me. Un compromís amb la meua gent i la meua família, generosa Lizbeth, entremaliada Gal·la, estimades ambdues. Un compromís amb la meua ciutat i el meu país. A la ciutat i al país se’ls pot servir des de molts llocs. Sent un bon sabater, una bona bioquímica, educant bé als teus fills, tocant la flauta travessera, entregant els teu temps a una ONG, o recollint animals abandonats. Jo he triat ser útil des de la política, durant un període de la meua vida.

Han estat, ja dic, quatre anys molt emocionants, i ara encetem un quadrienni nou, que de ben segur tindrà moments complicats i d’altres satisfactoris. Quatre anys, en tot cas, en els quals estaré al seu servei a l’Ajuntament i a la Diputació. Decidint el futur, construint un millor futur. Gràcies per la seua complicitat.