"MASSA JOVES PER ESCOLTAR ROCK" - COPE Castelló - 27-06-11

L’altra nit, com cada any i des de fa anys, sopàvem al pati de casa d’un grauer de pro, una d’aquelles fideuades acompanyades del polp amb allioli, i bona cosa de peix de gust, per celebrar que el senyor estiu ja és entre nosaltres. Enguany, per raons d’agenda dels mariners, que són els qui cuinen (i després sopen, clar) es va retardar una setmana sobre la data habitual, cavalcant-se així amb les festes de Sant Pere.

Per eixa gràcia del calendari, el que sempre havia estat una festa de taula i conversa amable es va vore afectada severament pel terrabastall que feien un grup de joves de la vorera d’enfront, parlant des d’un punt de vista cardinal, no pas sexual. Un grup de joves, tot xics, amb els caps rapats, o el cabell tallat a l’estil dels marines de pel·lícula americana. Tots lleugerament musculats, amb samarretes de tirants... bé, ja coneixen el gènere. Ells es fan dir llatins, ignorant segurament que els valencians també som llatins, i ho són els romanesos, i els francesos. Escoltaven hip hop, i reggaeton. El reggaeton va néixer en les festes de Miami, Los Àngeles i Nova York, quan els DJ’s punxaven la cara B dels disc de reggae, però a 45 rpm en lloc de fer-les sonar a les 33 previstes. Així eren més ballable. No cal ser Bibiana Aído per tal que les lletres de reggaeton et foten ganes de vomitar. No hi ha res més masclista, crec.

El cas és que els xics posaven la música a una potència tal que nosaltres, que estàvem en una casa diferent, i teníem el carrer pel mig, érem incapaços de lligar una conversa.

El propietari els hi va demanar un parell de colps que la baixaren, i la resposta va ser pujar-la més. El terra tremolava, fins al punt que l’allioli es va alçar tot sol al morter. Brutal. També va vindre la policia avisada per alguns veïns, la baixaven just el temps que tardaven els agents en girar el cantó.

Com era evident que no podíem competir amb la seua tossuda voluntat de decidir la banda sonora de tot el carrer, vam optar per prendre’ns-ho de broma. Vaig convèncer dues amigues per a que anaren a preguntar si tenien algun disc de Betty Missiego. Òbviament (i afortunada) no sabien qui era, però un colp trencat el foc, les nostres amigues els hi van dir que ja que no la baixaven, podrien posar una música que ens agradés a tots. “¿Cómo què?” va dir el que tenia pinta de ser el Sergent de Marines Jhonatan Jesús Gutierres. “Poseu Rock” va dir una de les ambaixadores de la pau. “Somos demasiado jóvenes para escuchar Rock” van dir.

Massa joves per al Rock and Roll! Què grans! No cal dir que les dues amigues van tornar esmaperdudes, i corpreses per tota la nit. “Massa joves per escoltar Rock”, no paraven de repetir elles, com un mantra que en realitat amagava una pregunta dirigida a elles mateixes “quin coi d’edat devem tenir tu i jo?“

I és que sí, que més enllà de la falta d’educació d’estos xicots, que imposen el seu gust musical (o la manca d’ell) a tota la contornada, el que tots els convidats vam tenir clar és que ens hem fet majors. Que res no és per sempre. Que allò de ¿que habrá tras la puerta verde? que ens cantaven entranyables Los Llopis, és el pleistocé inferior, i els Rolling són unes iaies biòniques per a estes generacions. I en realitat supose que està bé. Als pares dels nostres pares el Rock els hi semblava que no era música sinó soroll (si fa no fa el que jo pense del Hip hop i el Reggaeton), la història està en acceptar les diferències. Ens fem grans, i si estos no abaixen els decibels, quasi que agrairem quedar una miqueta sords. A mi, en el fons m’agrada vore que les coses canvien, però res no ha canviat. Lampedusa tenia raó.

"SANT JOAN DE LES DIPUTACIONS" - Levante-EMV- 25.06.11

Sec a escriure, encara amb l’olor del fum a les narius i a la roba, venint de la revetlla de Sant Joan. A la vora de la mar, a l’alqueria de Josep, on ja fa anys en convidem un grup d’amics que creix i creix. Enguany les filles preadolescents d’una de les amigues, convocades al voltant de la foguera purificadora, llençaven trossos de les seues llibretes d’estudiantes aplicades. Sa mare explicava que havien aprovat tot i amb nota, i que com a sobre, la societat de consum sense mesura, fa que els llibres no servisquen d’un any a l’altre, té el costum d'en estes dates, baixar tots els apunts i llibres al contenidor de paper per reciclar. Però que en una nit com esta, li semblava quasi una mena exorcisme amable per part de les seues filles, el botar-li foc a les parts de les llibretes que més les han fet patir. “Au! La gramàtica” cridava la xiqueta major mentre llençava un grapat de fulls plens de lletra.

Mentre assitia a la cerimònia pagana, amb la meua filla al coll cridant “poc, poc” (que en gaèl·lic vol dir “foc”), pensava que hui, justament hui, havia participat pel matí en un altre acte màgic, en un altre sortilegi, en un altra foguera purificadora que acaba amb un grapat d’anys de governs provincials presidits pel Sr. Fabra.

Este matí –dijous per al lector- he pres possessió de la meua condició de Diputat Provincial, i com a portaveu he tingut l’oportunitat d’explicar amb quin esperit arribe a la institució. I és amb esperit constructiu, amb vocació de servei, amb disposició al treball. És la forma de fer política del BLOC, estem amarats de la cultura de l’esforç, del pacte, del consens. He recordat també que la societat està partida. Emprant un exemple d’un amic de Sagunt, podríem dir que la societat recorda poderosament l’argument d’aquella pel·lícula d’Amenabar de nom “The others”, els altres. En un mateix espai físic conviuen dos mons, dos universos, dues realitats que evolucionen en paral·lel. És a dir, que mai no es toquen. Vius que intenten connectar amb els morts. Morts que no es reconeixen com a tals, i viuen la seua vida de morts, morts.

També la política de carrera i la societat civil, viuen com dos universos distants, ignorant-se. A la pel·li, tot passava a una casa senyorial. I molt em tem, que el Palau de la Diputació és escenari perfecte per identificar eixa divorci, eixos dos mons que s'ignoren. La Diputació ha estat referent, ho he dit al meu discurs, per a tots els mitjans de comunicació d'ací i de més enllà del Tractat d'Almizra. I ho ha estat per les males pràctiques, la grolleria, els insults, els atacs a la llibertat d'expressió, les acusacions i les males formes. Tot plegat una vergonya col·lectiva a la que ens han arrossegats les actituds d'alguns i les formes de fer política, a colp de titular cridaner. Un despropòsit, un desastre. El nom de les nostres comarques arrossegat al fanguissar innoble del circ mediàtic.

I tot pivotant al voltant d'un nom, el d'aquell que ha presidit la institució amb mà de ferro durant els darrers anys. Ara ha marxat. Ja hi ha nou President a la institució, i trobe, que d'alguna forma l'acte d'ahir era ben bé això, una foguera de Sant Joan, on cremar, cremar definitivament i amb ganes, una etapa passada. Un moment, on sense tancar els ulls (en política no se li val a badar) s'ha de demanar un desig de progrés per les nostres comarques.

I sembla que en els discursos (val a dir que en uns més nítidament que en altres) es sentia eixa voluntat de passar pàgina. De cremar els fulls de la infàmia i la baralla tavernaria, per començar a fer política de debò. Amb vocació de servei.

Per la nostra part no quedarà. Per la del PSOE va dir el seu portaveu que tampoc. I Moliner, el nou President, va fer un discurs conciliador. Vorem si es de veres, que tots els grups sabem estar a l'alçada, per retornar-li a la institució la dignitat perduda, la imatge emmascarada per anys d'un poder absolutista, i una oposició sense to. Més ens val. I cas contrari, que les urnes ens castiguen.

"ÀGORA" - Mediterráneo - 23-06.11

En el Cant I de la Ilíada, Aquil·les convoca a l’àgora (l’assemblea en plaça pública) per resoldre el problema de la pesta causat pel déu Apol·lo. La decisió de convocar l’àgora és inspirada a Aquil·les per la deessa Hera, la qual cosa demostra el caràcter gairebé sagrat de la reunió. Hera, segona esposa de Zeus, es caracteritza per la fúria i l’ànsia de venjança causades per les constants infidelitats del seu marit.

No sé si està ben trobat, però de fa algunes setmanes a moltes places es convoquen assemblees. Possiblement no inspirades per Hera, però si causades per les constants infidelitats del sistema a la ciutadania. Per una mena de pesta, que té a vore amb la corrupció, l’abús de poder, el balafiament de cabdals públics, un sistema electoral poc representatiu i tot un seguit d’entrebancs més, que s’instal·len entre la gent del carrer i la política de carrera.

A Castelló es concentren a la Plaça de Maria Agustina. Maria Agostinha va ser una esclava emancipada, una liberta, no em diran que la metàfora no és bona.

Quan baixe de la universitat totes les vesprades, passe per allà amb el cotxe. Els veig asseguts en rogle, no els puc sentir, clar, però m’agrada imaginar que estan debatent sobre com millorar el nostre sistema. Tot i que probablement debatran sovint sobre com canviar el sistema per algun altre que encara no han definit. Són poca gent, mai menys de 20, tampoc n’he vist mai més de 40. Tant se val els apòstols del de Nazaret eren 12 i mira si els hi ha anat bé. (Bé, igual ara me n’he passat amb les metàfores!)

El que vull dir és que fa un any, quan també passava per allà hi havia menys gent. Alguns xiquets als gronxadors (ara inutilitzats per les Quechua), un grapat de nouvinguts als bancs, algunes iaies, i quatre joves mig festejant. Estava molt bé, però a mi, malgrat discrepar en algunes coses, m’agrada saber que ara la gent considera més important debatre sobre el sistema, que sobre si allò de diumenge era o no fora de joc. No sé on ens durà, si ens duu enlloc, tot això de l’àgora. Però m’agrada que la plaça recupere l’esperit de fòrum públic, de melic del sistema. Un melic, per cert, que ens recorda que en som fills.

"PROVÍNCIES, FINAL DE TRAJECTE" - COPE Castelló- 20-06-11

Província és un vocable que ve directament del llatí, i està format per les veus pro (abans) i vincera (vèncer o conquerir). En matussera traducció diríem que eren territoris per conquerir. I en tot cas, com a província s’entenia: unitats administratives inferiors al Regne. Ja no és el cas en un estat autonòmic. Després de les reformes borbòniques (ells fan reformes però resulten difícils de reformar) les províncies passaren a designar una divisió territorial regida per un governador. Això també ha canviat. Ara és un mer Subdelegat del Govern, que és un funcionari públic, no un polític, tot i l’obstinada tendència a oblidar-ho.

De tot això m’interessa subratllar la definició de “divisió territorial”, perquè això és exactament el que és. Una artificiosa divisió amb voluntat d’escapçar l’unitat nacional (valenciana, of course), i fraccionar el sentiment de pertinença. Això és molt obvi en els inspirats (ehem!) discursos del Molt Honorable (ehem, ehem!) Camps, on sovint usa els tendenciosos gentilicis de “castellonencs, valencians i alacantins”, moletejant en la pràctica les consciencies col·lectives, amb voluntat fraccionadora. Si eres castellonenc no eres valencià, per a ells. Ser valencià és una cosa exclusiva de la província de València sembla voler dir. Un absurd. Una senyora d’Olocau del Rei no és valenciana però és castellonenca? Insostenible.

Per als nacionalistes, les províncies sempre han estat un entrebanc, i la seua administració per Diputacions una innecessària i onerosa càrrega per els contribuents. Un instrument de separació entre valencianes i valencians.

El PP i el PSOE, en canvi sempre les havien defensat aferrissadament, però en les darreres setmanes sembla que alguna cosa es mou.

El PSOE, que des del 22 de maig governarà un nombre absolutament residual de diputacions provincials, es planteja ara la seua supressió. Ho demana fins i tot Ximo Puig, antic portaveu a la institució. El PP, que des del 22 de maig governa fins i tot la meua escala (el President de la comunitat no perd ocasió de recordar-me que ell és “popular”, “Como Belen Estéban” li conteste jo) planteja una reforma electoral tallada a mida (com li agrada a este home això de la costura prêt-a-porter!) Una reforma que mereix una anàlisi en un article més saberut que este; però per al que ens interessa, una reforma que es carrega la circumscripció provincial.

Així que tenim a uns que volen llevar-li a la província un dels seus sentits administratius, la condició de districte electoral; i uns altres, que volen suprimir els seus òrgans de govern, i conseqüentment la seva existència administrativa, que no em veig jo al PSOE apostant per territoris sense govern, contaminats per l’efervescència llibertària d’alguns membres del 15-M.

I tot això passa quan per fi s’enceta el debat públic sobre la triplicitat d’administracions i el cost econòmic i social que este entramat orgànic ens costa.

Ja ens va bé este debat. Alguns han descobert ara amb la crisi la duplicitat d’administracions i competències, i reclamen retallar les de les autonomies. Nosaltres des de fa dècades parlem de triplicitat, i reclamem la supressió de les diputacions transferint competències a les autonomies, i fer desaparèixer de l’estructura administrativa estatal tots els organismes que s’han quedat buits de competències gràcies a les autonomies, però plens de funcionaris i pressupostos.

I és en este interessant context que el meu partit m’envia a la Diputació de Castelló. M’hi envien, no sé si en pla forense a certificar-ne la mort, com ha fet el forense Font de Mora amb el valencià a l’escola. No em tremolaria el pols.