"AVE sí, però ací" - Mediterráneo. 07.06.11

Diu el Ministre Blanco que res no és pitjor que un AVE sense passatgers i un aeroport sense avions. I jo dic que sí, que hi ha una cosa pitjor, un Ministre sense memòria, un govern sense idees, i un país sense un duro a la caixa. I quan estes tres coses coincideixen en el temps i l'espai, estem davant d'un ver “acontecimiento histórico planetario”, que deia aquella senyora.

Blanco no té memòria, perquè oblida i obvia les reiterades promeses de dur l'AVE a terres castellonenques, no com final del ramal madrileny, sinó com melic del corredor mediterrani. El govern central està absolutament superat per la realitat, entre d'altres en temes de mobilitat geogràfica i infraestructures viaries, i no té ni idea de què fer. I la caixa està més buida que la panxa del meu amic Paco que fa la dieta Dunkan, entre d'altres coses per la mala gestió d'un govern d'aficionats.

Quan ara RENFE anuncia l'eliminació de l'AVE entre Toledo i Albacete, perquè tenia 9 passatgers diaris, un es pregunta: quanta gent ha estat acomiadada? Quants polítics i tècnics que van decidir invertir en eixa infraestructura ruïnosa formen part de les llarguíssimes cues d'aturats? Tenim dret a saber el nom dels irresponsables que van donar llum verda al Bono-tren més car de la història. A un traçat sense traça, sense present ni futur, que no obeïa a cap necessitat ni econòmica ni social, soterrant així milers de milions d'euros.

Uns diners que ara falten per posar en marxa el ramal mediterrani de l'AVE, precisament el ramal que segons tots els estudis internacionals (i des de fa dècades) afirmen que és el més rendible econòmicament (i social) de tots els traçats.

L'Alcalde vol fer bandera d'este tema. És lògic, és just, és necessari. Nosaltres portem fent-la fa molt de temps, i continuarem reivindicant-lo fins que no estiga inaugurat. Ací la història està en saber que farà el PP local amb un hipotètic govern popular a Madrid d'ací un any. Continuarà sent reivindicatiu? Perquè a estos també ja ens els coneixem, no oblidem que el corredor mediterrani de mercaderies no està ja inaugurat i a ple rendiment, perquè precisament el PP (Loyola del Palacio) va decidir que no era ni urgent ni prioritari.

"POLICIA I DEMOCRÀCIA" - COPE-Castelló - 05.06.11

Quan jo era jovenet (eren els primers setanta) considerava que la policia era un mal. I és possible que no em faltés del tot la raó, era un mal aquella policia predemocràtica, servidora entusiasta d'un govern ilegítim i d'un regim dictatorial. Jo vivia al costat mateix de la caserna de la policia nacional, adjunta a la presó, quan esta estava a la Ronda Magdalena. Des de la finestra es veia el pati i als presos. A la meua finca hi vivien mitja dotzena de “grisos”, i tots ens coneixíem.

Això sí, van fer vore que no em coneixien quan a la mateixa habitació on ara fan els DNI em van apallissar, després de detindre'm a casa a punta de metralleta. Els veïns miraven cap un altre costat mentre el sergent m'interrogava com s'interroga a les dictadures, a colps. Després emmanillat i en un Jeep em van dur a Maria Agustina, on el jutge de guarda em va prendre declaració fins a quatre vegades, abans de permetre que telefonés a la meua família. Em van acusar de fotografiar secret d'estat! Total, perquè des de la finestra de casa se'm va ocórrer fotografiar els entrenaments tàctics dels anti-avalots vinguts de Lleida i Saragossa, que hores després atacarien durament a Vila-real a la gent que tallava la carretera demanant que deixés de passar pel poble. Vaig acabar al Tribunal Tutelar de Menors. Perquè no ho havia dit, però la pallissa li la van fotre a un menor.

Amb estos antecedents (jo no en tinc, em van amnistiar el 1978) comprendran que pensés que la policia era un mal.

Després, amb l'edat, i alguns canvis estructurals i culturals a la policia, vaig començar a pensar que era un mal necessari. És evident que de tant en tant cometien excessos, és obvi que dins del col·lectiu havien sobreviscut agents i oficials educats en la dictadura que no havien sabut o volgut reciclar-se. I que seguien entenent que el gruix de la seua feina era repressor, i no de protecció dels bens (físics o no) dels seus conciutadans.

Encara hui n'hi ha d'excessos. De vegades l'actitud d'un agent, d'altres, l'acarnissament amb el que actuen contra manifestants ací o allà. Les agressions dels mossos catalans als okupes quan el Conseller era d'Iniciativa o als indignats amb un Conseller convergent. Excessos que han de ser depurats, si volem fer un pas cap al sentiment global que crec que pertoca. El de deixar de considerar la policia com un mal o com un mal necessari, per sentir-la com un bé necessari.

Un bé ho serà quan nítidament tinguem la sensació que estan al nostre servei.

Esta setmana s'ha desallotjat a les nou persones que pernoctaven en un campament a Maria Agustina. Allà s'hi havia muntat una infraestructura de tendes, sofàs recollits del fem, casetes fetes amb palets, etc, sobredimensionada per a l'ús que se'n feia ja. El desallotjament es va fer sense cap problema d'ordre públic. Les persones que hi pernoctaven no van posar cap problema i educadament van recollir els seues ensers i van alçar el campament. He llegit que hi ha a qui li sembla desproporcionat el desplegament policial. Massa cotxes i massa agents, diuen. No ho sé. El que sé és que quan es van presentar allà, les 9 (repetisc, 9) persones que hi dormien, van marxar sense problemes. Hagués estat igual si hagués anat un sol cotxe patrulla amb dos agents? O dos? I quatre? Quina era la proporció acceptable?

Des del meu punt de vista, un colp presa la decisió de desallotjar la plaça pública i retornar-li l'ús col·lectiu, el que calia era fer-ho sense estridències ni problemes. Amb una actuació policial neta, ràpida, tranquil·la i educada. I és exactament com va passar. Per tant, no li veig cap problema, sincerament.

Clar, que supose que jo he evolucionat, i altres continuen pensant que la policia és només un cos repressor i castrador de llibertats. Jo vull pensar que, malgrat els punibles i criticables excessos que es produeixen, són un cos que ha de protegir les llibertats.

Al final el més progressista no és que hi haja menys policia, és que hi haja menys delinqüents. I ho deixaré clar per evitar les interpretacions tendencioses. La gent que acampava a Maria Agustina no eren delinqüents, eren somniadors d'un món millor. I són útils. Confie en que continuen reunint-se per a debatre.

"SEAMOS CANTON" - EUROEFE - 05.06.11

Que digo yo, querido Alcalde, que igual deberíamos recuperar el espíritu cantonal de la Primera República, y proclamar Castellón como ciudad independiente. Ciudad Estado. Cómo Mónaco, y luego ya si eso…pues casamos a la Reina de las Fiestas con alguien de Gran Hermano 32 y lanzamos unos sellos y a vivir.

Y en el peor de los casos, siendo independientes, siempre podemos acogernos al Plan Renove Nacional de la UE, y pedir que nos rescaten. Porqué… ¡Anda que nos hemos lucido, Alcalde, anda que nos hemos lucido!

Yo no quiero dármelas de listo, pero llevo años avisando que una ciudad no se puede gobernar con esa alegría y desparpajo, con la que tú y tu Corte habéis actuado los últimos 15 años. Como si fuéramos todos hijos adoptivos de la Lomana. ¡Venga a tirar de VISA!

En Castellón se ha construido en estos años mucho más que en ninguna otra ciudad de nuestro entorno, y eso que en el entorno se construía más del doble que la media europea. Pero en lugar de sanear la economía, tenemos un agujero negro que haría las delicias de Stephen Hawking. Y vosotros, en un alarde de ingenio, no os habéis preocupado de solicitar la revisión del catastro desde hace 16 años. Así que mientras aquí quien más quien menos ha jugado al Monopoly con nuestras casitas, nuestros hoteles y nuestras calles, (y cómo en el Monopoly sin ir a la cárcel ni pasar por la casilla de Salida), el Ayuntamiento ha pasado la mano por la pared.

Que aquí todos a ganar dinerito, pero a la hora de pagar impuestos, lo han hecho sobre la base del precio de hace 20 años. Además, avisas que con la revisión actual, aflorarán miles de recibos nuevos. Precisamente todos los que no han pagado cuando las vacas eran gordas. Hay oficinas bancarias (que ya han cerrado, más fundidas que fusionadas), que han tributado durante una década por su local de 300 metros cuadrados, que en nuestro padrón aparecía como cochera. ¡Si es que sois unos genios!

Y mientras, para poder prestar servicios, hemos tenido que pedir créditos y más créditos, que tenemos que pagar ahora que las cosas van mal, y que tenemos menos pasta que los gnoquis de degustación de Ferran Adrià.

Pues eso, a lo que íbamos, que yo creo que deberíamos pedir a nuestros socios europeos que nos rescaten de nosotros mismos. Que venga la Canciller Merkel y nos explique eso de que no se puede gastar más de lo que se ingresa, y nosotros, a cambio la invitamos a un fresquito gazpacho, sin pepino, que a ella le repite.

Y aún tenemos el cinismo de mirar a Grecia, Portugal o Irlanda con cierta desconfianza, y nos permitimos decir que si Papandreu no ha controlado el gasto, o que si…

En fin Alcalde, hazme caso hombre, el 19 de julio de 1873, Castellón se declaró cantón. Aprovechemos la efemérides, y que nos rescaten, porque si nos tiene que salvar tu gobierno municipal, estoy yo por llamar a Pamela Anderson.

"EL FIL D'ARIADNA" - Levante-EMV- 02.07.11

El passat dijous, en sessió plenària i a proposta del BLOC vam debatre sobre els sous dels membres de la Corporació, amb el resultat de fer recular al PP en la seua pretensió d’augmentar-los. El debat va ser interessant i clarificador.

Com és lògic, els diferents grups van expressar les seues opinions. I d’alguna manera ens vam endinsar en un laberint de difícil eixida. Perquè és un debat complex i, sobretot, perquè no tots els grups deien el que realment pensaven.

El debat s’havia plantejat sobre els sous de cada regidor, però el PSOE el va ampliar en parlar del cost de cada un d’ells. És obvi que així els números els hi eixien millor, i els permetien defensar un augment de sous dels electes que menys cobren. Una postura esta lícitament defensada a la Junta de Portaveus, però emmascarada al debat plenari.

Per alimentar eixe discurs, la portaveu socialista va sumar els sous de cada regidor de cada grup amb el dels seus assessors i amb el de les aportacions que cada grup rep per a la seua activitat política, i ho va dividir després pel nombre de regidors. Així, com és obvi, i donat que els portaveus i portaveus adjunts tenen un plus sobre el sou dels regidors, els grups més menuts de l’oposició apareixen com a beneficiats. No se li pot dir que faltés a la veritat. Però la portaveu no va respondre a les meues preguntes. Per evitar això, què és el que proposa? Que es baixen els sous dels portaveus i portaveus adjunts, o que s’incrementen els de la resta de regidors? Pretén que cada grup no tinga un mínim fix per al seu funcionament que es completa en funció del nombre d’electes? Considera que l'acord que fa 20 anys que funciona sobre el nombre d'assessors per grup s'hauria de modificar?

Té raó la senyora Marco: si el que volem saber és el cost total, no se li val a computar només els salaris. Però ja posats en farina... segur que hem de considerar el diners pagats als polítics com un cost? Jo crec que, com a qualsevol empresa, la nòmina és una inversió. Perquè llegir el import com a despesa és tant com dir que els càrrecs electes no són productius per la ciutat. I els ben assegure que si més no els del BLOC ho som, i amb escreix. Sempre hem dedicat moltes més hores de les que apareixen en nòmina. I estic segur que la Senyora Marco s’esforçarà, i molt, en fer que en esta corporació el grup socialista siga productiu per la nostra ciutat.

Aprofitant que el debat prenia un caire teòric molt interessant, i donat que la gestió de personal és la meua especialitat, vaig afegir a esta equació una nova variant. L’avaluació de la productivitat, de l’eficiència i eficàcia del treball dels electes. Allò que ara se’n diu l’avaluació de l’acompliment. Que podríem definir com la periòdica i sistemàtica estimació quantitativa i qualitativa del grau d’eficàcia amb el que les persones duen a terme en els seus llocs de treball, o en les seues responsabilitats públiques. Ja siga al govern, ja a l’oposició.

Trobe que és fonamental. Perquè al final, és tot això el que cal valorar, la inversió en personal polític i si el treball fet a canvi del salari és suficient i útil.

I no se m’acut millor manera d’avaluar-ho que demanant l’opinió de la ciutadania. Per tant, ratifica l’actual sistema democràtic. No hi ha formula millor. Això sí, cal augmentar les formules de participació i la transparència, perquè l’avaluació ha de ser continua, no només cada quatre anys.

I vet ací que l’actual sistema millorat se’ns rebel·la com la fórmula per escapar del laberint d’este debat. El fil d’Ariadna, aquell que va permetre a Teseu retrobar l’eixida del laberint del Minotaure. Resumint, si som cars o útils per la ciutat ja ho decideix la ciutadania. De la darrera decisió no han passat ni cinc setmanes.