"UN BOLIGRAF VALUÓS" - www.Castelloninfromación.net - 20.11.13

Plànol curt. Aldo Moro i un col·laborador, seuen al despatx del primer. Moro, agafa a un bolígraf que sembla xapat en or i amb tota la parsimònia del món, mentre el mostra, li diu al seu corresponent:

“Veus aquest bolígraf? És  molt valuós. Imagina...que li’l regale al meu net. Quin gest seria?” “Un gest afectuós”, respon el personatge. “I si li’l regale a un alumne?” “És lícit” replica. “I si li’n regale un -insisteix- a cada membre de la meua direcció?” Contesta: "sense dubte un autèntic i brutal intent de corrupció.”

Cofoi continua Moro: “Com veus, el bolígraf és el mateix, però segons la funció que tinga, canvia el sentit que li atribuïm.” “Ara intenta substituir el bolígraf per la meua proposta d’aliança amb el partit comunista. Si jo la proposta li la faig als dirigents del meu partit, doncs estic parlant de la Democràcia Cristiana, però si li ho demane a eixos mateixos homes, però en una funció diferent...no sé...com a parlamentaris, senadors o diputats, bé, ja no li estic demanant al partit que s’alie amb el PC, li ho estic demanant al Parlament, i la cosa és molt diferent”.

És una escena de la pel·lícula “Aldo Moro. Il presidente”, un telefilm italià de l’any 2008.

Un bolígraf. De veres algú creu que si regales un bolígraf, encara que siga dels bons a al teu consell d’administració, o als companys d’executiva o .... És cert que costa de creure que un bolígraf xapat puga comprar voluntats. Però com explicava magistralment Aldo Moro, no és l’objecte, sinó amb quin objecte es regala. A qui es regala 

M’ha vingut al cap esta escena, revisant el vídeo del darrer plenari municipal. La nostra portaveu adjunta, Ali Brancal, va defensar una moció que demanava que els grups ens reunirem per buscar una fórmula adequada de fer arribar a la societat les poques o moltes entrades de les que disposa l’ajuntament per a diferents esdeveniments culturals o esportius.

A Compromís apostem per la transparència absoluta en la política, és imprescindible si volem recuperar la credibilitat perduda per culpa de determinades pràctiques. I apostem també per una cultura diferent en la relació entre els administradors i els administrats. 

Insistisc en que el que demanàvem, era trobar un mètode que a tots els grups ens semblés correcte per repartir entrades de Castàlia, o dels concerts d’abonament de l’Auditori, per exemple. No hi va haver forma. El portaveu popular, amb una virulència digna de millor causa, i amb una arrogància important, va despatxar el tema quasi a crits, tot dient que era un problema inexistent, i que a la gent no li interessava.

Home! Supose que nosaltres som, com a poc, “gent”, per tant, a algú si que li interessa. I si  mirem el resultat de la votació, vorem que al 44% de la corporació li semblava bé, al 56% malament. Això desmunta el seu trist argument.

Ja sabem que no hi ha centenars d’entrades, només desenes. O dit d’un altra forma, ens és igual si el bolígraf està xapat o és un Bic Cristal (i escriu normal). El cas és que l’Ajuntament de Castelló rep com a contrapartida d’ajudes, subvencions o aportacions econòmiques, entrades per a determinats espectacles. I eixes entrades, lògicament no són per als representants públics, sinó de la societat que amb els seus impostos les fa possibles. Per tant, sembla de lògica que tornen a la societat. I de fet, ho fan. L’equip de govern les reparteix al seu lliure albir, i no ens vol que acordem els criteris amb els que s'ha de fer. En té de propis. I se'ls guarden per a ells.

Els grups municipals, tradicionalment n’hem rebut, i el nostre les repartia entre coneguts...però és que això no està bé. Un regidor donant una entrada a una persona, o a una associació, crea una vinculació insana. Insana. No dic delictiva, clar que no, ni tan sols dic clientelar (tot i que podria fer-ho donada l’opacitat del mètode de repartiment). Davant la negativa del PP a buscar una fórmula consensuada i justa de repartiment, que nosaltres entenem que havia d’obviar el despatx dels polítics, hem renunciat a totes elles.

És una llàstima, que el PP no entenga, que una de les raons per les que la gent dóna l'esquena a la política, és per les velles pràctiques. Per eixe tu-Usted, que significa posar als qui fem política en un plànol diferent a la resta de ciutadans. I que siguen discrecionalment els polítics qui reparteixen favors i prebendes. Grans  o menudes. Bolis d'or, o llapisseres. No són nostres, són seus. No tenen perquè passar per les nostres mans.

"A TRUE STORY" - Levante-EMV- 16.11.13

Així com Scarlett O'Hara va jurar sobre la terra roja de Tara que mai de la vida tornaria a passar fam, allò que m'apreste a explicar els jure que és estrictament cert. I si no ho és, que l'Olimpi dels déus venjadors em convertisca en Miley Cyrus en mig d'un ple de la diputació, quan parlem, com sempre, de l'Aeroport a temps parcial.

La història ve de lluny, però començaré pel final per tal que se n'entenga l'actualitat. L'altre dia, Alfonso Bataller, en una d'eixes coses que fa ell de no saber mai quan ha de deixar-ho estar, parlant del viatge al Japó, va acabar dient que la Ciutat de les Llengües era un somni del passat. I que ara el que es pretenia era captar potencials alumnes-turistes, i que aprendrien a alguna acadèmia local. Bé, no ho va dir així exactament, però se n'anà ben poc. Doncs miren, no és una ocurrència seua. 

Ara la història. Era Nadal, i en fa un grapat d'anys. José Luís Gimeno va donar la noticia de que abandonava l'alcaldia i li la deixava en herència a Alberto Fabra. La nit de Reis, al seu despatx, li vaig preguntar que tenia pensat fer. Em va dir que no ho sabia. Mentia. Havia forçat un retir daurat a un projecte desconegut, que més endavant es diria “La ciudad de las lenguas”. El primer que va fer va ser nomenar assessor a una persona amb un perfil que òbviament alçaries ampolles fins i tot entre els seus. Era el seu joc. 

El cas és que ell, l'assessor, la secretaria (filla d'un Tinent d'Alcalde) i el xofer, van començar a cobrar sous públics. Alguns d'ells d'una desproporció bíblica. Va ser una festa que durà anys. I mentre, a l'Ajuntament i a les Corts, ens afartàvem de demanar el master plan, el projecte, els informes, els plànols... jo que sé! Qualsevol cosa! Un mal post it on digués: “hasser hoteles y hablar castenallo” encara que fos! Alguna cosa. Però res. Res de res de res.

Un dia vaig demanar formalment que compareguera José Luís Gimeno a la comissió d'urbanisme i ens expliqués de què anava tot allò. El PP vetà la compareixença tot dient que el reglament patatim i patatam i que tal dia farà un any. Foteses. Res no els hi feia més por que Gimeno amb un micro. Per a ells era com una mona amb una ballesta. Pànic! Per a ells pànic, per nosaltres desesperació en grau infinit.

Però ves per on, un bon dia pel matí, i a la Plaça Major, em vaig trobar a José Luís Gimeno i els explicaré tot el que em va dir en versió doblada, que ja saben que Gimeno i el valencià no es duien gens bé. No resulta ociós recordar que va arribar a Alcalde per presidir una associació contra l'ensenyament del valencià a les escoles. Ara seria Conseller. O Rei del Regne.

Total que em vingué a dir: “Enric, ja he llegit que vols que comparega i que t'explique tot el projecte de turisme idiomàtic”, vaig assentir. “Doncs mira, te l'explicaré en cinc minuts que tu eres intel·ligent i ho entendràs”. Això em va fer sentir malament perquè vaig vore que em tenia en més bona consideració que jo a ell. Vam seure a una terrassa davant del Mercat Central i començà l'explicació.

El resum és que tot el gran projecte no era més que una qüestió turística, que es recolzava en la construcció de places hoteleres en el solar de l'actual aeròdrom. Hotels i instal·lacions per als visitants. D'aularis, de biblioteques, de sales de conferències no en parlava. “Serà molt bo per a la ciutat, els treballadors de les empreses del Serrallo vindran a estudiar ací abans d'instal·lar-se a la ciutat...” Li vaig preguntar pel professorat, i em va dir, que en realitat, no calia contractar ningú, que de fet, la seua pensada era diferent. Era arribar a un acord amb alguna de les grans institucions idiomàtiques britàniques. És a dir, que es faria un conveni amb les acadèmies i centre d'idiomes locals, pels quals aquells que volgueren participar en “La ciudad de las lenguas” tindrien que aprovar el First Certificate in English de la Universitat de Cambridge. I que les classes es farien a les acadèmies, que tot allò que volien construir a la voreta de la mar era residencial. En definitiva, una excusa.

Com la meua cara de sorpresa estava mutant en incredulitat, camí de l'astorament, Gimeno va dir: “Clar, i tu et preguntaràs... i els alumnes, com podran distingir a simple vista quins centres estan acreditats i associats a la Ciutat de les Llengues i quins no? I més encara... Com aconseguirem que a simple vista la gent associe la ciutat amb el projecte idiomàtic?” Els puc prometre que jo no m'havia preguntat res d'això, però encara els puc ben prometre que menys m'esperava la resposta.

“Mira, hem pensat que els professors haurien de dur sempre un distintiu. I estem valorant si seria millor una llaç roig al coll, o unes sabates roges”. I els jure que això és cert. Tan cert, com que li vaig donar les gràcies per l'explicació, que va ser tan breu que ens permeté alçar-nos de la taula abans que el cambrer vingués a preguntar què volíem. Afortunadament, perquè cas contrari crec que m'hagués tirat directament a l'absenta.

"SENSE FOC NI FUM" - Mediterráneo- 14.11.13

Ahir em vaig desdejunar amb la portada del Mediterráneo i una d’eixes opinions del seu director que fan mal. I el mal és que té raó, o quasi bé.

La cosa anava de tot això de reduir l’IVA cultural dels monuments festers. Era una Proposició no de Llei presentada pel PSOE, i modificada parcialment pel PP en la que es demanava la reducció del tipus del 21 al 10%. Com tot, és opinable, nosaltres som partidaris de baixar-ho en tota la cultura, no només l’associada al món de les festes tradicionals, però això és el que havien acordat socialistes i populars. En la proposició no de llei es feia referència a les falles i les fogueres, monuments efímers amb presència a desenes i centenars de municipis valencians. S’obviaven, però, les gaiates. Josep Maria Panyella, diputat de Compromís, és qui va alertar de l’omissió, però la redacció dels majoritaris estava feta pensant només en falles i fogueres, perquè especificava que eren monuments que es cremen. I les gaiates, no. Panyella podia haver fet moltes coses, abstenir-se, votar en contra... però va fer el que crec que tocava. Va votar a favor de beneficiar a eixes festes, mentre anunciava que presentarà una PNLL específica per a les gaiates, que com bé va dir, “no es cremen, però s’encenen”.

Poc espai mediàtic ha tingut l’única postura política digna amb Castelló i les gaiates, que va ser la de Compromís, per això ho explique jo ara. El PSOE ha passat de voler cremar-les (Pla) a fer-les comestibles, “galleter” (X.Puig). I el PP de Fabra del vestit de setí, a l’abandó. 

"L'EDIFICI D'HISENDA" - www.castelloninformación.es - 12.11.13

“El aire se cortaba con un cuchillo. La tensión era tangible y los rostros circunspectos daban un aire de funeral a una jornada que iba a ser de fiesta. El rector de la Universitat Jaume I, Francisco Toledo, con las espaldas guardadas por los concejales socialistas Ignacio Subías y Paqui Cardo, y el alcalde de la ciudad, Alberto Fabra, con su portavoz Miguel Ángel Mulet y la edil Carmen Amorós como escuderos, evidenciaron ayer en público sus diferencias sobre el destino final del edificio de Hacienda. Mudo testigo, el concejal nacionalista, Enric Nomdedéu”. 

Així començava una crònica d'octubre del 2005, signada per Vicente Cornelles. Va ser al Grup Sant Llorenç, minuts abans d'entregar els premis del Dia contra l'ús de la Droga. Ningú no ho diria!

És un dels episodis més violents que he viscut des de que estic en la política de representació. Va resultar molt desagradable i vergonyós. L'alcalde de la ciutat i el Rector de la universitat, i les seues claques, com si fóren  els líders dels sharks i dels jets, de West Side story, però amb el peu canviat. 

Aquell lamentable episodi de la vida pública local, tenia a vore amb el fet que l'edifici de la històrica delegació provincial d'Hisenda havia quedat en desús. Sembla ser que va ser Juan Maria Calles, aleshores subdelegat del govern, amb ambicions en la política local, qui va proposar al Rector Toledo, amb ambicions en general, que reclamés per a l'UJI l'edifici. I va presentar un projecte, val a dir que absolutament mediocre i amb clars símptomes d'improvisació.

El PP local va vore que li podien passar la maneta per la cara, i s'afanyà a reclamar el local per a la ciutat. El handicap de no tenir cap projecte per a l'edifici el va suplir amb una campanya de pressió de la mà de les federacions d'associacions de veïns. Estes sempre són molt dòcils amb el poder i molt agraïdes amb la mà que les alimenta, i en este cas els van oferir l'ús d'una part de l'edifici. 

Al final, la disputa es va saldar amb un acord, com el de les herències de les famílies malavingudes, repartint un tros per a tu i l'altre per a mi, i ja vorem que hi fem allà dins.

Quan huit anys després repasses la nòmina dels protagonistes, veus que hi ha hagut molts canvis. Alberto Fabra ja no és alcalde, és president de la Generalitat (també per un repartiment d'herència d'una família malavinguda) i Toledo ja no és rector, és diputat del PSOE (hi ha qui diu que perquè el PP no el va voler). Subías i Amorós també són diputats. Cardo em va dir l'altre dia que era feliç. Mulet continua de fidel escuder encara que li hagen canviat tres colps de senyor.  Jo he passat de figurant, a extra amb frase.  I Calles, que l'he afegit jo a esta història, seu a l'Ajuntament un dia al mes. 

Huit anys, ja veuen, que han donat per a molt... en la vida dels protagonistes, i per a res en la remodelació de l'antiga delegació d'Hisenda. Retards i més retards. Excuses d'uns i altres. Falta d'interés. De diners. De projecte. La Universitat anuncia que la seua part queda de moment ajornada, perquè no pot fer front als pagaments, ja que que la Generalitat manté amb la UJI deutes milionaris. La part de l'Ajuntament, també l'ha de sufragar Conselleria, però malgrat que el pressupost local parla de xifres milionaris, la Conselleria ni pressuposta eixe import ni en paga cap. De fet, en este exercici, l'alcalde de la ciutat va arribar a demanar a la Conselleria que rebaixara la inversió en este edifici, per alliberar diners per un altra que si que es faria.  Tot plegat un joc de disbarats.

Però... més enllà de les passions humanes, les baralles d'egos personals i de partit, i els retards en començar les obres d'adequació, hi ha una qüestió que trobe resulta molt rellevant. Posar en marxa una nova dotació o un nou servei com és el cas, implica associar-hi unes despeses de funcionament (personal, neteja, seguretat, llum, aigua, telèfon, mobiliari, informàtica...) al llarg de tota la vida del nou servei, i això demana una anàlisi de sostenibilitat, de possibilitats de funcionament. Més en un moment de crisi on tanquem serveis consolidats, per no poder pagar-los. Obrir-ne uns de nous, encara no determinats, sembla que reclamaria un estudi formal.

L'he demanat, i la resposta oficial és que no hi ha cap estudi fet. Ningú no s'ha molestat en calcular el cost del manteniment. Volen posar en marxa una cosa (sense definir) i no saben si la podrem mantenir.

Han passat hui anys, dic, però alguns no han aprés res d'esta crisi. O canviem de gestors, o d'ací a huit anys més tornarem a estar on estàvem. Arruïnats i discutint en públic.