"SIGUEM JUSTOS" Nomdedéu 12.11.14

Al Sr. Monago, que és de natural xulet, els seus li han fet el llit, i han filtrat que sent Senador va fer 32 viatges a Canàries, que la seua acció política no pot justificar. Ha donat un grapat d’explicacions, contradictòries entre si, i al final l’únic que sabem del cert és l’home havia fet 32

viatges a Tenerife, sense haver de justificar res, i ningú no ho controlava. Ni el seu partit, ni el Senat.

Si no vaig enganyat els parlamentaris espanyols viatgen de franc en companyies públiques. Es justifica amb el fet que la seua feina està tant a la província que representen com a Madrid. I han d’anar i vindre. Fins i tot, podrien justificar-se viatges puntuals a un altre territori, si ho explica el seu treball. Però 32 viatges a Tenerife en uns quants mesos? I ningú ho controlava?

Després resulta que un diputat també del PP, havia fet en un altra època el mateix. Viatges particulars a Tenerife, pagats amb diners públics. A este l’han fet dimitir. Amb Monago no s’atreveixen.

Tot plegat, estos viatges “charmants” recorden poderosament aquells que li van costar els càrrecs a Carlos Dívar, que era President del Tribunal Suprem i del Consell General de Poder Judicial. Havia fet 32 (sempre són 32?) viatges de luxe a Marbella i altres destinacions. L’home va acabar dimitint davant la pressió popular, malgrat que mai reconegué haver fet res incorrecte. Un penques el tio!

A l’Ajuntament de Castelló s’han produït durant anys, abusos en l’ús dels vehicles oficials. No valoraré ara la necessitat o no de tindre un vehicle oficial o dos, però explicaré el que he vist i viscut en primera persona. Vehicles oficials amb el seu xofer, esperant a una regidora de la tropa, durant les més de 4 hores que es sabia duraria l’acte. El vehicle es podia alliberar per si feia falta algun altre servei, però no, hi havia qui se’ls apropiava durant hores. Una regidor (“es que ella no conduce” ens intentaven justificar) era recollida en el seu apartament de Benicàssim cada dia durant tota la jornada estival, i després retornada allà. Un regidor gastava el vehicle oficial per anar a fitxar a l’empresa on deia treballar, compaginant horaris impossibles amb la política. El més ridícul és que per les vesprades hi havia un xofer i un vehicle de guàrdia, per si calia algun desplaçament, però si algú programava alguna cosa per la vesprada, es pagaven hores a un altre xofer per a que el de guàrdia, seguis avorrint-se en la guàrdia.

La crisi ha ajudat a que això ja no passe, però el fet determinant, el que va marcar un abans i un després, és quan en nom de Compromís i en una Comissió de Transparència, vaig exigir que s’anotaren els serveis. Qui agafava el cotxe, on anava, i quant durava el servei. Curiosament no hi havia cap control. Des de que s’han de descarar, l’ús dels vehicles s’ha racionalitzat dràsticament.

La setmana passada, els membres de la Participació Ciutadana van anar a Madrid (en autobús, i van dinar menú, i van dormir a un hotel low cost) a una jornada de treball amb els responsables de Participació Ciutadana de l’Ajuntament d’allà. A mi em sembla més que raonable. Van anar a treballar. A compartir experiències i a formar-se. En este cas els costos es van calcular en base a les dietes que cobra un funcionari quan l’enviem a formar-se. Van aprofitar per visitar el Congrés i fer-se una foto. 

Alguna gent ho ha criticat. A mi no em sembla just. Perquè paguen estos, el que van fer els de més a munt.

D’abusos no en permetrem cap, nosaltres no participem de saraus i bureos, però això era tot un altra cosa. Era una jornada de formació de la que se’n beneficiarà Castelló. Puc entendre la gent ha superat el seu grau de tolerància. Però si no som justos, som injustos.

"TOP CHEF" - Levante-EMV - 08.11.14

Això va així. Alberto Chicote es va formar a l’Escuela Superior de Hostelería y Turismo, i ja allà va destacar com un alumne aplicat i innovador. Amb el seu títol sota el braç i un davantal nou va seguir  la seua formació en els fogons més importants de l’època, “Lúculo”, “Sibaris”, “La Recoleta” i a “Cenachero” experiència que possiblement fou la que més marcà el seu aprenentatge. En definitiva, que ben jove era ja un dels professionals amb mes projecció. També perquè ja des del principi va buscar una via nova, allunyada de la cotilla de l’oficialitat. Va voler trencar la dicotomia “nouvelle cuisine” - cuina tradicional. Per a ell eren les dues cares de la mateixa moneda. Li semblava un llenguatge antic. Va començar a experimentar amb tècniques orientals i cuina llunyana,  fins que el 1998 es va incorporar com a cuiner al restaurant “NODO” amb l’objecte de fusionar la cuina espanyola amb la japonesa. La qual cosa el va fer destacar dins del seu món i comença a donar-li un cert renom entre el públic més especialitzat.

Però la vertadera eclosió del personatge no es va produir com a fruit de la seua activitat professional primària, sinó de la seua vocació de divulgació i el seu gust pels mitjans de comunicació. Va ser responsable de la secció de gastronomia del dominical d’El País, va tindre una secció gastronòmica a “Asuntos Propios” de RNE. I finalment, va fer el gran salt al protagonitzar el seu propi programa televisiu, i des d’allà a passar per tots els platós de la televisió, multiplicant per mil la seua popularitat, i els seus seguidors.

El seu programa estrella va ser “Pesadilla en la cocina” (que en realitat era una còpia del programa “Ramsay’s Kitchen Nightmares” experimentat a l’Amèrica profunda) i que consistia en visitar un restaurant, i criticar-lo. Amb fonament (que diria un altre cuiner) però criticar-lo de dalt a baix. Amb vehemència. Amb contundència. 

La decoració lletja, el servei lent, els cambrers maldestres, la nevera bruta, la carta (massa llarga o massa curta, massa original o massa avorrida), les relacions entre propietaris i treballadors, la compra mal pensada, les comandes sense organitzar, les dots del Chef, els horaris, els serveis… És a dir, i per no abandonar el llenguatge culinari, el programa consistia bàsicament en deconstruir un restaurant sencer. De dalt a baix. 

I siguem francs, això és relativament senzill. Vore si hi ha greix gotejant des de la campana de la cuina ho pot vore qualsevol. Subratllar que la “reducción al Pedro Ximenez” és una vulgaritat que ja no té gràcia, i que los “huevos rotos” ens comencen a trencar els ous, per reiteratius, no té gaire mèrit. Tots ho sabem. Molts fa temps que ho diem.  I així tot.

El que té mèrit del que fa Chicote, és que després, dissenya un nou model de relacions laborals i d’organització interna. Inventa una nova carta versàtil i atractiva, i ensenya a tothom a dur-la a la pràctica. Trau tota la merda del local i el repinta. Li canvia el nom. Acomiada a qui cal, i forma al personal. Ajuda a buscar clients. Millora el màrqueting.

Imaginem que Chicote digués que vol ser el Chef del millor restaurant del país, però que per a no tindre problemes, es nega a ensenyar la carta, no deixa tastar les receptes, es nega a contractar cambrers per si taquen als clients. Segur que aleshores “Pesadilla en la cocina” no tindria èxit. Perquè criticar és molt senzill, però per a ser un Chef, cal ensenyar el local, saber contractar cambrers, cuiners, pinxes… I si no tens capacitat per triar al teu personal, segurament és que no eres tan bo com et penses. No es pot ser Chef tres estrelles Michellin, i dir que només s'actuarà en els grans banquets. Has de donar la cara al menjador, cada dia. També amb els clients de proximitat. 

"NO ENTRAREM AL JOC" - www.castelloninformacion.es - 05.11.14

En la Diputació de Castelló, és famosa la incontinència verbal del portaveu socialista, que duplica i triplica el temps dels torns d'intervenció, adornant-se en el seu discurs fins aconseguir indefectiblement que plenari rere plenari, a la taula on seuen els periodistes s'escolte el clic, clic, clic, que produeixen els bolígrafs al caure de les mans dels periodistes rendits davant el cabdal d'epítets del socialista. Això és un fet.

Però jo que tinc el costum de repassar després els vídeos des plenaris (jo diré que ho faig per a perfeccionar i detectar errors, vostés em poden dir friqui, ho entendria) he de dir, que encara hi ha qui el guanya en el cabdal de paraules encadenades amb vocació d'eternitat, Miguel Barrachina. El Vicepresident econòmic (per funció, no per sou), rellotge en mà, encara s'allarga més que Colomer. I parla en tots els punts que el reglament li ho permet. En les dacions de comptes, que no s'han de votar, i que coneixem a la perfecció perquè han estat explicades i comentades en les comissions, Barrachia intervé. Sempre. I ho fa llarg. Com si el valor de la seua política s'hagués de mesurar pel temps que té la boca oberta. I diu xifres. Moltes xifres. 

Un dia mentre parlava, vaig obrir a l'iPad el pressupost de la Dipu, i vaig descobrir que la seua memòria quasi bé prodigiosa, era una impostura. Les xifres les diu a la babalà, si l'encerte l'endevine. S'hi acosten, però n'encerta poques.

Després està l'altra versió de Barrachina portaveu. El que deixa els aspectes tècnics per fer discursos més pretesament polítics. Miguel Barrachina fa els discursos més demagògics que mai he escoltat. I n'he escoltat molts. Menteix, tergiversa, obvia el que no l'interessa; ataca; fereix: fa malabars amb les seues contradiccions, assenyala amb el dit acusador; ignora voluntàriament els arguments propis i aliens, per fer un discurs amb l'única pretensió de posar palote als seus, amb independència de si té o no un gram de veritat, o dos pessics de trellat. 

El Vicepresident Barrachina ha estat imputat, amb la resta de l'equip de govern de Sogorb, per una qüestió administrativa que té a vore amb la celebració de bous al seu poble. Coneguda la seua propensió a parlar de tot i molt, potser algú podria esperar que emetés un comunicat explicant-se. Doncs no. La primera nota de premsa de Barrachina ha estat per parlar d'una moció oportunista i inútil, que ha presentat el PP sobre Catalunya i tot això.  

El PP sempre presenta les mocions la darrera setmana del mes, que és quan és el plenari. Este colp les presenta la primera setmana per a que passen per comissió just abans del 9N. El calendari deixa en paper mullat la moció, així que la presenten ara, demostrant l'únic objectiu que té, fer electoralisme amb un tema molt seriós.

Barrachina, i el PP de Moliner, insten a Catalunya a complir la llei. Està bé, i seria més creïble si no formaren part del PPCV que porta més de 15 sentències del TC perdudes, per vulneració de drets fonamentals. Si no fóra un partit estructuralment corrupte que actua al marge de la llei, si les seues llistes electorals no les fes el TSJ per descart dels imputats i delinqüents condemnats.

I el més divertit és que diuen: “somos una confluencia de tradiciones, como pueden ser els bous al carrer o el parany” i posa altres exemples.

Està bé començar pel bous al carrer, que el PP no ha declarat BIC malgrat tota la propaganda i els intents de crear confrontació social entre partidaris i detractors. O el parany, practica declarada il·legal i que el PP va jurar sobre el cap d'un tord, que aconseguiria legalitzar. I mira, no.

Fa anys, possiblement jo hagués dit que obliden el català-valencià, com nexe d'unió... però ara ja no. Ara passe d'ells. 40.000 milions anuals perduts per les clavegueres de la corrupció. Centenars de milers de famílies sense recursos. I estos parlant de banderetes. No entrarem al joc. Deixarem a Barrachina parlant i parlant, jo deixe caure el boli.

"COMPROMIS NACIONAL" Levante-EMV 01.11.14

Compense la meua mala traça com analista polític amb la meua afició lectora del que publiquen els que n'entenen. I darrerament he llegit informacions distants en l'espai físic, però que confirmen una opinió política que defense de fa anys.

És sabut que vaig estar a Escòcia quan van votar en referèndum sobre la seua independència. I vaig llegir i sentir dir moltes coses. Aquell tòpic de que el nacionalisme és de dretes i petit burgés, allà es substantivitzava en que baixarien de les Highlands un munt de senyors amb kilt a fer valer les tradicions més pures i tal i qual. A la sala d'embarcament de l'aeroport, vaig sentir esta explicació dues vegades. Una, perquè resulta difícil abstreure't d'una conversa telefònica a crits si el qui parla està al teu costat, i es disculpa dient “es que voy a entrar en directo a la SER”. L'altra, ja perquè vaig parar orella, quan el mateix senyor, que resultà ser “analista electoral” de no sé quina empresa, ho explicava a Esperanza Aguirre, que compartia espai amb els mortals abans de que la Bussines Class poses 17 files de seients entre ella i jo.

Aquell senyor del que lamente no retindre'm el nom, explicava que el nacionalisme és molt conservador, i que per tant, de guanyar el no, seria molt justet i bàsicament perquè els Laboristes, des de posicions més progressistes, acabarien per decantar-se pel no.

El resultat del referèndum va ser que en les conservadors Higlands, com en el propi Edimburg, guanyà el no. I el Yes només s'imposà a Glasgow, la ciutat amb tradició de vot més progressista i obrerista de tot el país. De l'anàlisi més detallat s'extrau la conclusió, que els conservadors es van comportar de forma molt conservadora, “no toquem el que tenim”, i les zones, i persones, més progressistes, van apostar per trencar l'status quo i construir un país nou.

Construir un país nou, és el que diu l'independentisme català que vol fer. Un país amb més recursos, per poder ser més socialment just. La premsa madrilenya (també la premsa catalana amb ànima madrilenya), i bona part de la fauna tertuliar, afirmen que este moviment és reaccionari i de dretes. I que es planteja per tapar les misèries de 25 anys de governs convergents, i que tot és profundament conservador. Com encara no han votat (i vorem si els deixen) ens haurem de refiar de les prospeccions demoscòpiques. I estes diuen que el 58'8% de la gent que es considera d'esquerres està a favor de la independència. Dels de centre-esquerra, el 58'6. De centre només el 33%, 36'2% dels que es consideren de centre dreta i el 28'3% de qui es reconeix en la dreta política. 

Este resultat sembla alimentar el que va passar a Escòcia. Són les persones més progressistes, les que fan costat a un trencament (amable a poder ser) amb la situació actual, per fer un país diferent, unes polítiques diferents. Resulta cada colp més evident, que qui defensen un canvi profund en les estructures són precisament les persones més progressistes, trencant així el mite de que el nacionalisme és de dretes. 

Des del meu humil punt de vista, això s'ha produït, o s'està produint, perquè els nous nacionalisme (o independentismes en el cas d'Escòcia i Catalunya) han entés que la nació és un concepte teòric; que les banderes no són molt més que símbols, que les llengües són instruments de comunicació... I han entés sobretot, que el que importa és el benestar de les persones. 

I això ajudaria a entendre la raó, per la que hui, Compromís, siga ja la formació política reconeguda per la ciutadania com qui millor defensa els interessos de la societat. El BLOC no ho va aconseguir, Compromís sí, perquè ha sumat un fort component social al seu discurs. Hui, Compromís, el valencianisme progressista,  és la formació política que més i millor defensa els interessos de valencianes i valencians. Això diuen totes les enquestes. El PP és el partit de la llengua i les banderetes.