Dissabte passat vaig assistir a la inauguració de la Fira del llibre antic i d'ocasió. És una de les fires que més m'agrada. Enguany, a banda d'alguna curiositat editorial, vaig trobar l'exemplar d'un llibre descatalogat que havia format part de la meua biblioteca fins que el vaig deixar a una amiga. Ara ha tornat a casa. Es el que es diu una compra de reposició. Vaig fer la visita de rigor a totes les casetes, acompanyant el Regidor de Cultura i representants de la Fira. De sobte, se'ns abraonà una parella de mitjana edat, qui dirigint-se a Mulet, s'identificaren "somos madrileños y del partido". 
Davant l'actitud educada del Regidor, la parelleta va començar la seua arenga: "Hay que arrasar", "aquí en la Comunidad Valenciana lo haceis muy bien", "hay que ser más duros", "machacarlos"... i se'ls hi anaven injectant els ulls de sang i inflant la jugular. Mulet, que és un home educat, em mirava amb cara de circumstàncies.
A mi el cos em demanava dir-los-hi, "señores, yo soy lo que ustedes llaman un rojo rompepatrias. Si quieren pueden tocarme para hacerse los interesantes entre sus amigos mesetarios". Però afortunadament, tinc prou més educació que ells. És quan escolte a gent així que estic més convençut que cal Educació per la Ciutadania. O com a mínim educació per a part de la ciutadania.
És un fenomen similar al del futbol. La transformació que patim (i ací m'hi he d'incloure jo parcialment) quan anem a l'estadi. Veus gent absolutament respectable en els seu dia a dia, que quan seu a Castàlia es transforma. He sentit algunes paraules d'eixes tan gruixudes, que en desconeixia l'existència. No se jo si Castàlia té aluminosi, però pel que ix de la boca d'alguns, no m'estranyaria gens ni mica que patira halitosi.
Però com deia Rojas Marcos, que va ser psiquiatre de l'Hospital Municipal de Nova York, mentre ací la política i el futbol serveixen per alleugerar tensió a crits, als EUA, on quasi tothom té armes a casa, la cosa és més greu. Mal de molts...
Davant l'actitud educada del Regidor, la parelleta va començar la seua arenga: "Hay que arrasar", "aquí en la Comunidad Valenciana lo haceis muy bien", "hay que ser más duros", "machacarlos"... i se'ls hi anaven injectant els ulls de sang i inflant la jugular. Mulet, que és un home educat, em mirava amb cara de circumstàncies.A mi el cos em demanava dir-los-hi, "señores, yo soy lo que ustedes llaman un rojo rompepatrias. Si quieren pueden tocarme para hacerse los interesantes entre sus amigos mesetarios". Però afortunadament, tinc prou més educació que ells. És quan escolte a gent així que estic més convençut que cal Educació per la Ciutadania. O com a mínim educació per a part de la ciutadania.
És un fenomen similar al del futbol. La transformació que patim (i ací m'hi he d'incloure jo parcialment) quan anem a l'estadi. Veus gent absolutament respectable en els seu dia a dia, que quan seu a Castàlia es transforma. He sentit algunes paraules d'eixes tan gruixudes, que en desconeixia l'existència. No se jo si Castàlia té aluminosi, però pel que ix de la boca d'alguns, no m'estranyaria gens ni mica que patira halitosi.
Però com deia Rojas Marcos, que va ser psiquiatre de l'Hospital Municipal de Nova York, mentre ací la política i el futbol serveixen per alleugerar tensió a crits, als EUA, on quasi tothom té armes a casa, la cosa és més greu. Mal de molts...
