Eren quarts de nou del matí, quan Martí va entrar a l’habitació de Lledó.
-Au nena alça’t que es fa tard.
-Però si hui no hi ha col·le -remugà la tèbia veu endormiscada-
-Ja ho sé, rateta, però és tard.
Martí va començar a vestir a la xiqueta mentre li preguntava:
-I a l’escola ja vos han ensenyat què celebrem hui?
-El 25 d’abril. La festa nacional –va dir Lledó més eixerida del que els seus ullets demostraven-
-I saps què va passar un 25 d’abril?
-Sí! Que a Almansa vam guanyar als castellans! –sentencià-
El 25 d’abril
del 2007 era un dia complicat per Martí. Es commemorava el tercer centenari de la victòria contra els borbons. A l’Ajuntament, del que Martí n’era regidor, s’havia preparat una recepció oficial. Venia la Presidenta, el Conseller en Cap i la practica totalitat dels Consellers. Passarien tot el matí a Castelló, on s’inauguraria la restauració de la Torre dels Alçaments. Per la vesprada,a València, com tots els anys, hi hauria una desfilada militar de les forces de l’OTAN, de la que l’exèrcit valencià formava part.
Feia dos anys que Castella havia aconseguit ser membre de la Unió Europea, i enguany per primera volta, tropes castellanes desfilarien per territori valencià.
Esta invitació feta pel Govern valencià, no havia estat absenta de polèmica. Les relacions amb els veïns de ponent mai no havien estat senzilles. A sobre, amb les ajudes a la cohesió que ara rebia Castella de les institucions europees, la sensació de molt valencians era que els impostos pagats, anaven a casa dels veïns més incòmodes històricament. I això no agradava a tothom.
D’altra banda, el cos de Maulets, la policia nacional valenciana, estava sobre alerta pels possibles aldarulls que pogueren organitzar grupuscles del Moviment Ibèric. A l’Ajuntament tenien un representant, en Víctor García, i tot i que no representaven socialment un percentatge massa elevat (de fet no tenien representació al parlament nacional per no arribar al 5%), tenien una important capacitat de fer soroll.
Fa alguns anys, fins i tot havien organitzat un grup armat anomenat Iberia Una, que s’havia diluït fruit de la pressió policial i de la manca de recolzament popular. Ara la cosa estava més tranquil·la, afortunadament, però era el tercer centenari de la Batalla d’Almansa, el fet d’armes més destacat del Regne de València, una república des de feia més de seixanta anys, i això era una efemèride massa assenyalada com per deixar-la passar. S’ensumava preocupació en l’ambient polític.
Martí va deixar Lledó desdejunant, es va acomiadar de Laia, la seua dona, i del fill gran, en Bernat.
-Vos espere a la recepció a l’Ajutament. Un bes. Adéu.
-Au nena alça’t que es fa tard.
-Però si hui no hi ha col·le -remugà la tèbia veu endormiscada-
-Ja ho sé, rateta, però és tard.
Martí va començar a vestir a la xiqueta mentre li preguntava:
-I a l’escola ja vos han ensenyat què celebrem hui?
-El 25 d’abril. La festa nacional –va dir Lledó més eixerida del que els seus ullets demostraven-
-I saps què va passar un 25 d’abril?
-Sí! Que a Almansa vam guanyar als castellans! –sentencià-
El 25 d’abril
del 2007 era un dia complicat per Martí. Es commemorava el tercer centenari de la victòria contra els borbons. A l’Ajuntament, del que Martí n’era regidor, s’havia preparat una recepció oficial. Venia la Presidenta, el Conseller en Cap i la practica totalitat dels Consellers. Passarien tot el matí a Castelló, on s’inauguraria la restauració de la Torre dels Alçaments. Per la vesprada,a València, com tots els anys, hi hauria una desfilada militar de les forces de l’OTAN, de la que l’exèrcit valencià formava part.Feia dos anys que Castella havia aconseguit ser membre de la Unió Europea, i enguany per primera volta, tropes castellanes desfilarien per territori valencià.
Esta invitació feta pel Govern valencià, no havia estat absenta de polèmica. Les relacions amb els veïns de ponent mai no havien estat senzilles. A sobre, amb les ajudes a la cohesió que ara rebia Castella de les institucions europees, la sensació de molt valencians era que els impostos pagats, anaven a casa dels veïns més incòmodes històricament. I això no agradava a tothom.
D’altra banda, el cos de Maulets, la policia nacional valenciana, estava sobre alerta pels possibles aldarulls que pogueren organitzar grupuscles del Moviment Ibèric. A l’Ajuntament tenien un representant, en Víctor García, i tot i que no representaven socialment un percentatge massa elevat (de fet no tenien representació al parlament nacional per no arribar al 5%), tenien una important capacitat de fer soroll.
Fa alguns anys, fins i tot havien organitzat un grup armat anomenat Iberia Una, que s’havia diluït fruit de la pressió policial i de la manca de recolzament popular. Ara la cosa estava més tranquil·la, afortunadament, però era el tercer centenari de la Batalla d’Almansa, el fet d’armes més destacat del Regne de València, una república des de feia més de seixanta anys, i això era una efemèride massa assenyalada com per deixar-la passar. S’ensumava preocupació en l’ambient polític.
Martí va deixar Lledó desdejunant, es va acomiadar de Laia, la seua dona, i del fill gran, en Bernat.
-Vos espere a la recepció a l’Ajutament. Un bes. Adéu.
Pocs minuts més tard Martí entrava al despatx de l’Alcalde, en Jordi Sangüesa. Tots dos formaven part del Partit Progressista, i des de feia dues legislatures governaven amb una solida majoria, una majoria del mateix color polític que el Govern Nacional.
-Passa Martí.
-Com va alcalde? Tenim novetats de València? Ahir per la nit vaig parlar amb Antoni Pitarch de Vila-real, el problema amb la representació dels Socarrats ja està resolt. Este Pitarch és un figura.
-Bé. No, no hi ha res de nou. M’ha telefonat el Conseller Huguet. La comitiva ha eixit de València fa 10 minuts –va dir Sangüesa amb cara de preocupació-
-Et veig capficat.
-No m’acabe de refiar dels conservadors.
-Què han fet ara?
-Res. I m’escama. Crida al Jordi i que com portaveu t’assegure que estaran a la recepció i que acudiran a l’acte de la Torre dels Alçaments. No vull sorpreses.
-D’acord Alcalde. I amb García que fem?
-Amb eixe? Amb eixe no hi ha res a fer. El millor que pot passar és que no vinga.
Els conservadors van acudir a l’acte institucional. García no. La Molt Honorable Presidenta va fer una breu intervenció, i tots plegats, en formació oficial van acudir a la Torre dels Alçaments.
-Has vist Presidenta? La restauració de la Torre ha quedat d’allò més bé.
-Cert. Enhorabona Alcalde. Hem de mantenir viu el patrimoni històric del nostre país. És important tindre estos referents.
-I tant! Imaginat que fa 300 anys haguérem perdut la Batalla d’Almansa, que hagueren guanyat els Ibèrics estos seguidors dels Borbons! Ens haguera costat tant com als castellans entrar a l’Unió Europea, i en esta plaça, en lloc de la Torre, ara hi hauria un aparcament soterrani.
Van riure per l’absurd de l’ocurrència.
La Presidenta va prendre la paraula, i ho feu recordant la Glossa de 1922, del històric patriota Carles Salvador:
"Quan es representa la pàtria per tres germanes bessones, a València la fan major quan en veritat és la mitjana. La major és Castelló.
La major perquè fou la primera que conquerí el Rei En Jaume; i la major per la seua valencianitat del renaixement actual.
…
Primer Castelló, després València, després Alacant.
La forta, la banal, la dormida."
Els forts aplaudiments, van ser trencats per un crit de por…
-¡Papa, papa!
-¿Que te pasa? Venga, no es nada sigue durmiendo que son las cuatro de la madrugada y nañana hay cole.
-Es que he tenido una ucronía.
-Pesadilla, cariño, se llama pesadilla. Venga duermete.
-¿Me queda mucho rato para dormir papa?
-Tranquila Lidón, aún puedes dormir 300 años más. Yo estaré vigilando para que nadie te asuste.
-Claro papi, como eres concejal. Buenas noches.
-Passa Martí.
-Com va alcalde? Tenim novetats de València? Ahir per la nit vaig parlar amb Antoni Pitarch de Vila-real, el problema amb la representació dels Socarrats ja està resolt. Este Pitarch és un figura.
-Bé. No, no hi ha res de nou. M’ha telefonat el Conseller Huguet. La comitiva ha eixit de València fa 10 minuts –va dir Sangüesa amb cara de preocupació-
-Et veig capficat.
-No m’acabe de refiar dels conservadors.
-Què han fet ara?
-Res. I m’escama. Crida al Jordi i que com portaveu t’assegure que estaran a la recepció i que acudiran a l’acte de la Torre dels Alçaments. No vull sorpreses.
-D’acord Alcalde. I amb García que fem?
-Amb eixe? Amb eixe no hi ha res a fer. El millor que pot passar és que no vinga.
Els conservadors van acudir a l’acte institucional. García no. La Molt Honorable Presidenta va fer una breu intervenció, i tots plegats, en formació oficial van acudir a la Torre dels Alçaments.
-Has vist Presidenta? La restauració de la Torre ha quedat d’allò més bé.
-Cert. Enhorabona Alcalde. Hem de mantenir viu el patrimoni històric del nostre país. És important tindre estos referents.
-I tant! Imaginat que fa 300 anys haguérem perdut la Batalla d’Almansa, que hagueren guanyat els Ibèrics estos seguidors dels Borbons! Ens haguera costat tant com als castellans entrar a l’Unió Europea, i en esta plaça, en lloc de la Torre, ara hi hauria un aparcament soterrani.
Van riure per l’absurd de l’ocurrència.
La Presidenta va prendre la paraula, i ho feu recordant la Glossa de 1922, del històric patriota Carles Salvador:
"Quan es representa la pàtria per tres germanes bessones, a València la fan major quan en veritat és la mitjana. La major és Castelló.
La major perquè fou la primera que conquerí el Rei En Jaume; i la major per la seua valencianitat del renaixement actual.
…
Primer Castelló, després València, després Alacant.
La forta, la banal, la dormida."
Els forts aplaudiments, van ser trencats per un crit de por…
-¡Papa, papa!
-¿Que te pasa? Venga, no es nada sigue durmiendo que son las cuatro de la madrugada y nañana hay cole.
-Es que he tenido una ucronía.
-Pesadilla, cariño, se llama pesadilla. Venga duermete.
-¿Me queda mucho rato para dormir papa?
-Tranquila Lidón, aún puedes dormir 300 años más. Yo estaré vigilando para que nadie te asuste.
-Claro papi, como eres concejal. Buenas noches.
LA GAIATA 8 PORTAL DE L'OM, HA GUANYAT BEN MERESCUDAMENT EL PRIMER PREMI DE LLIBRETS PER LA SEUA APORTACIÓ A LA NORMALITZACIÓ LINGÜISTICA. MODESTAMENT EM SENTO COPARTICEP DE L'ÈXIT PER HAVER-HI PUBLICAT ESTE ARTICLE. FELICITATS A LA GENT DE LA 8 PEL TREBALL BEN FET.
