"El més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres, no per ser d’esquerres o de dretes, sinó precisament, per la seua condició nacional d’espanyol”. Esta afirmació de l’empordanès Josep Pla, se m’ha rebel·lat poderosíssima en vore la campanya encetada per un grup d’ allò que se’n diu amablement intel·lectuals.
He llegit i rellegit el manifest, i feia anys que no veia una iniciativa més estúpida, i els assegure que n’he llegit molts d’iniciatives estúpides, algunes fins i tot meues.
La primera estupidesa és l’assignació d’atributs no demostrables, i insostenibles científicament (ni intel·lectual) al castellà, com ara, que és la llengua principal de comunicació democràtica. Alça pataca! Diuen també del castellà que és una “enorme riqueza para la democracia” i que faran els pobres alemanys, o els irlandesos, o els italians...? Les seues democràcies estaran per sempre més empobrides, perquè al no ser castellanoparlants, la qualitat democràtica disminueix com demostra el teorema dels porros que s’han fumat Albert Boadella i Alvaro Pombo.
La segona estupidesa que signen, i esta en forma d’incongruència, és afirmar que la llengua és un dret individual i no dels territoris, i ho diuen sense vergonya, els mateixos que reconeixen que l’única llengua que imposa la Constitució Espanyola és la castellana (art.3). Per tant, la llei de lleis, imposa amb rotunditat un criteri territorial per l’ús de la llengua castellana: tots els espanyols –els nascuts a territori espanyol i els nacionalitzats com el signant Vargas Llosa- tenen l’obligació de conèixer-la, pel simple fet de ser espanyols. No es tracta doncs d’un dret individual, sinó d’un deure lligat al territori. I diuen que “las lenguas no tienen el derecho de conseguir coactivamente hablantes ni a imponerse como prioritarias en educación, información, rotulación, instituciones, etc... en detrimento del castellano”. Però el castellà a mi si que me l’han imposat. La Constitució m’obliga a coneixer-lo. Això està bé, no, Félix de Azúa i Arcadi Espada? Quina barra teniu!
Però continuant amb les imposicions del castellà, els signants de l’estúpid document, demanen que es legisle que: “los representantes politicos, tanto de la administración central como de las autonómicas, utilizarán habitualmente en sus funciones institucionales de alcance estatal la lengua castellana lo mismo dentro de España que en el extranjero, salvo en determinadas ocasiones características”. Però no diuen vostés que els drets són individuals, que no es pot imposar una llengua? Que diu d’este patètic bipolarisme el psiquiatra Castilla del Pino, signant del document?
Però de la mateixa manera que un rellotge aturat dona dues vegades al dia l’hora correcta, l’estúpid document té una part molt positiva. En l’apartat dels punts a legislar pel Congrés dels Diputats també demanen que: “En las autonomías bilingües, cualquier ciudadano español tiene derecho a ser atendido institucionalment en las dos lenguas oficiales”. Al·leluia! En això hi estic d’acord. Ja m’agradaria a mi que l’administració pública valenciana, i les delegacions valencianes de l’administració espanyola tingués personal per atendre’m institucionalment en valencià! Oralment i per escrit!
Però en quin planeta imaginari viuen els Martínez Gorriarán, González Troyano , Sosa Wagner i companyia? On carai viuen? I estos són els que diuen que el nacionalisme es cura viatjant? Abans de diagnosticar, podrien conèixer el pacient, i és obvi, que estos personatges parlen des del més profund desconeixement, o el que és pitjor, des de la mentida com element de confrontació.
Ja ha aparegut la socialista (no tots els socialistes estan al PSOE), la Sra. Rosa Díez a defensar parlamentariament el manifest, i s’hi ajunta Rajoy. El nou Rajoy, el que diu que vol parlar amb els nacionalismes (en castellà). Ja vorem quan tarda el PSOE a incorporar gent a este discurs. Jo aposte per Rodríguez Ibarra o el propi Bono. I és que com deia Pla, res no s’assembla més a un espanyol de dretes que a un espanyol d’esquerres. Si passes a Zapatero pel SALT, apareix Savater.
Segur que c
oneixen l'homònima cançó de James Brown, el Padrí del soul. Hi ha un vídeo en blanc i negre on un jovenet Brown sembla lliscar sobre l'aire, amb un moviment de cames que encara hui sembla impossible. Si Michel Jackson, que va començar la seua precoç carrera fent versions de Brown, va inventar el Moonwalk, Brown, James Brown, va crear 20 anys abans el Marswalk. Estratosfèric!
Eixa forma de lliscar, de patinar sobre la música, de perdre la verticalitat sense perdre mai del tot l'equilibri, no deixa de ser una metàfora de la política. Com portaveu municipal, un mateix dia he parlar d'urbanisme, de serveis socials, d'igualtat de gènere, de la situació del cementeri, del comerç local o de qui sap què. I no tinc formació específica en la majoria de les àrees. Potser alguna vegada haja pegat o pegue una relliscada, però encara no he perdut mai l’equilibri. I saben què? Em trobe bé. I feel good. Em trobe assentat en la meua feina, en el meu treball com portaveu. Assumisc el risc diari de cometre errors, però ho faig amb la consciència absolutament tranquil·la de saber que els errors que puga cometre no són fruit de la mala fe, de la manca de dedicació o de la desídia. Procure no ser un bocamoll, pregunte més del que conteste, m'informe abans de parlar, i ni alimente el meu discurs de demagògia, ni aposte per la confrontació. No deixe perdre una bona oportunitat per a Castelló només per que siga idea d'un altre, ni utilitze morts per fer política, ni jugue amb les emocions de col·lectius sensibles. Em mire a l'espill i no he de baixar els ulls per res. Les crítiques em fan reflexionar, no m'ofenen. I feel good. 
26 DE JUNY
20 HORES
TEATRE PRINCIPAL
Des de fa prou setmanes, i cada vegada amb més freqüència, arriben al meu correu electrònic escrits en suposada defensa del Paratge Natural de la Magdalena.
M’arriben a mi, als mitjans de comunicació i a més gent. Ho sé, perquè contravenint la més mínima norma de correcció cibernètica, envien el llistat de receptors en obert. Els correus arriben sempre de dos en dos, amb menys d’un minut de diferència, i amb textos diferents. Normalment, un d’ells ve farcit de atacs personals per als que no pensen com ells, el segon, sol ser més correcte. Per compensar.
Les darreres setmanes, s’ha incrementat una tendència a personificar en la meua humil persona les crítiques, i ho ho fan usant una formula peculiar. Així com Alberto Fabra és "el Sr. Alcalde", Juan Maria Calles "el Sr. Calles", i Antonio Lorenzo "el Subdelegado", jo sóc "ese chico", "Enric" i coses així. Agraisc eixa diferenciació, que només pot ser fruit de que em consideren un polític proper i accessible, perquè la veritat és que mai no hem menjat sopes junts al mateix plat per tenir tantes confiances.
El primers correus, quan es referien a mi, deien que la postura del BLOC era tèbia, perquè no acotxàvem el cap i deiem que sí a tot el que deia l’Alcalde, però com ens haviem manifestat, i ho fem encara, a favor de protegir el Paratge Natural, se’ls hi feia difícil atacar-nos frontalment. Al cap i a la fi, l’enemic a batre era un altre. Darrerament però, els dubtes s’han tornat llances. Ara l’animal a batre en esta cacera sense sentit sóc jo. I ho sóc, perquè els hi he destapat les vergonyes. S’han quedat sense discurs.
Tot allò que deien de la defensa del paratge, de que el pont afectaria el tercer pi, etc, ara ja no té sentit. La modificació que fa el Ministeri sobre el traçat (de la que nosaltres ens sentim padrins i inspiradors), és insuficient, però és un avanç inqüestionable, que fa desapareixer eixa afecci
ó. Per això ara, diuen els correus, que res no importa, que el que no volen és que la carretera passe per allí i punt. Sense arguments, sense explicacions, sense vergonya.
He dit al principi que acceptava com casual que de les 24 hores que té el dia, les dues persones (mai una o tres) que diariament envien correus, ho fan amb un minut de diferència. El que no és casual és que tots, absolutament tots els correus rebuts tinguen la mateixa falta d’ortografia (sempre la mateixa). Tampoc no és casual que un percentatge altíssim dels correus, isquen del mateix IP que es correspón amb la Direcció General de Telecomunicacions i Investigació de la Generalitat Valenciana, i que un alta quantitat gens menyspreable, vinga de la Conselleria d’Administració Pública. De fet, algun dels autors ha enviat correus des de les dues adreces! Un cas per a Iker Jiménez!
"El més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres, no per ser d’esquerres o de dretes, sinó precisament, per la seua condició nacional d’espanyol”. Esta afirmació de l’empordanès Josep Pla, se m’ha rebel·lat poderosíssima en vore la campanya encetada per un grup d’ allò que se’n diu amablement intel·lectuals.
