"L'INFORME NOLAN". Levante-EMV.30.10.08

A petició del Primer Ministre britànic, a finals del 1995 es va constituir un Comité d'Experts per proposar unes Normes de Conduta en la Vida Pública, referides a la vida parlamentaria i administrativa. El Comité el va presidir el Jutge Nolan, i després de mesos de treball i anàlisi de la realitat política i administrativa, va emetre un primer informe amb recomanacions i principis que haurien d'inspirar l'actuació de polítics i funcionaris públics. L'informe és extens i elaborat amb criteri.
Quan en l'anterior corporació municipal, el partit socialista, va proposar l'aprovació d'un codi ètic pels regidors i regidores de l'ajuntament, vaig considerar, i així ho vaig dir, que encetàvem una dinàmica suïcida.
En primer lloc, si entenem l'eventualitat de la nostra funció com servidors públics, hem d'entendre que no estem per damunt de la resta de ciutadans, i que conseqüentment, estem sotmesos al mateix Codi, el Codi Penal. Enviar-li a la societat un missatge dient, que nosaltres necessitem més controls que els fusters, els metges o els professors universitaris, és estar donant pàbul a eixa insuportable opinió que tots els polítics som iguals. I això, no només és incert, sinó que és insultant. Profundament insultant.
El codi ètic proposat pels socialistes i vist amb bons ulls pels populars, és una trampa. I el BLOC, ara no sabria dir si per error, ens vam deixar arrossegar per eixe acord i vam signar el Codi. És difícil per al partit amb menys representació municipal dir “no volem un codi ètic”, perquè l'opinió publicada és sovint profundament sectària i manipuladora, i semblaria que el BLOC té por a un control ètic, quan és tot just el contrari.
Les nostres objeccions s'han materialitzat ara poderosament amb la presentació de les mocions reprovatòries de Carlos Fabra i Juan Maria Calles, i la seua posterior inadmissió per part de l'Alcalde. El codi que vam fer, a diferència del britànic, no és fill d'una anàlisi de la realitat, sinó de la moda de copiar el que fan altres administracions. Primer va ser el Govern de Rodríguez Zapatero, i correcuita, els seus correligionaris locals, van presentar la versió municipal ací. D'altra banda, el nostre codi, no diu qui jutja, i l'acord (absurd i improcedent) entre grups és que siga la Junta de Portaveus (no el Plenari) qui tracte eixos temes. En qualsevol cas, converteix els jutjats en jutges de si mateixos. Una barbaritat jurídica insostenible. Quan el jutjament no té a vore amb el fet jutjat, i és sotmet al joc de majories i minories, de res no serveix. I eixa era la nostra principal objecció des del primer moment.
El PP i el PSOE ho sabien. Clar que ho sabien. I a ells que! Algú es creu que el PSOE ha presentat la moció contra Carlos Fabra per defensar els ciutadans de les presumptes pràctiques faltes d'ètica d'este senyor? Ni de broma! Sabent que el PP té majoria absoluta, tenien la certesa que el que passaria és just el contrari, que Carlos Fabra aconseguiria el recolzament de la majoria municipal. I és això, precisament això, el que el PSOE volia. Poder dir, com ja ha dit, que al PP tots són igual i es protegeixen entre ells. O algú es pensa, que la contramoció popular reprovant les presumpte faltes d'ètica de Juan Maria Calles per preparar-se un lloc de treball en l'administració general de l'Estat, pretenia defensar els ciutadans d'eixes pràctiques? Tampoc. El que feia era entrar en un joc de gradació de la immoralitat. Ho deia la Sra. Gallén quan afirmava que el que presumptament ha fet el Sr. Calles és més greu que el que presumptament ha fet el Sr. Fabra.
Mentre el PP i el PSOE discuteixen qui és més immoral, el BLOC continua diferenciant entre moralitat i immoralitat. Si alguna cosa bona té este inaplicable codi (la llei no permet a un Alcalde sancionar un regidor), és que ha deixat a uns a un costat i al BLOC a l'altre, d'eixa nítida línia de l'ètica pública, que qui ha de jutjar, la societat, té perfectament definida, sense necessitat de codis.

"CEMENTERI". Mediterráneo. 30.10.08

Quina petita pàtria, encercla el cementeri.

Els versos d’Espriu, dibuixen un paisatge de sentiments, d’un gris lluent, i d’una contundència certa, que ens fa obrir els ulls davant d’una mort que ens els tanca. El cementeri és, o hauria de ser, la forma corpòria de la mort. L’espai del record i l’ofrena, als qui poblaren abans que nosaltres esta terra nostra, i habitaren els nostres sentiments.
Els cementeris incorporen, més enllà dels epitafis i les flors, regades amb llàgrimes, alguns conjunts arquitectònics, o esculturals al·legòrics, amb un cert valor artístic. Passa així al de Sant Josep de Castelló. Per això el grup municipal socialista l’encerta quan proposa que cataloguem i protegim els més bells d’eixos monuments funeraris. Els recolzarem. Clar. Però els cementiris són alguna cosa més que un conjunt artístic a protegir. Són l’evocació des de la memòria des qui viuen ara a la memòria. Són la ciutat dels soterrats, de la gent que ha decidit viure la seua vida de morts, sota terra, en un nínxol.
I això és el que oblida el PP. Oblida que el cementeri de Sant Josep està també tocat de mort. La nul·la gestió municipal, ha permés que es deteriore, que alguns dels seus edificis de nínxols estiguen en perill d’enderroc. La desídia de l’equip de govern, pot fer que els nostres morts tornen a morir de la mort de l’oblit. Farem bé en protegir l’art funerari, faríem millor en protegir la memòria dels nostres avantpassats. I això ho ha de fer el nostre ajuntament, si no volem que la memòria familiar esdevinga, tornem a Espriu, un bony:

sense cap nom ni símbol, ran dels xiprers, dessota un poc de pols sorrenca, endurida de pluges.

"DAS LIEBESVERBOT". Levante-EMV.24.10.09

Beatriz Gascó ha passat en 20 mesos de ser una absoluta desconeguda en el món de la política a ocupar un càrrec importantíssim a l’executiva de la dreta valenciana. Crec que per a Castelló és neutral. Mai no he cregut que la vinculació amb Castelló d’alguna persona en àmbits de poder, servisca per que se’n recorden de nosaltres. I els ex ministres, Juan Costa i Jordi Sevilla, m’han ajudat a confirmar la teoria. Per cert, algú sap si estan bé? Estic més preocupat que un pare d’adolescent un divendres a les sis de la matinada. Podrien cridar. Fer una perduda encara que siga. Estaria més tranquil.
En qualsevol cas me n’alegre sincerament que li vaja bé a la senyora Gascó. Se li nota que li agrada la feina que fa, la viu amb passió i entusiasme. I és posseïdora d'una intel·ligència (glaciar, això si) que incomprensiblement, s'entesta en ocultar darrere de les seues eixides de to. A més a més, sempre és positiva la renovació en els partits, i m’agrada que gent que encara no està massa viciada per la metapolítica, puga assumir responsabilitats. Però no sé per quina raó l’han triat.
Em negue a pensar, seria mesquí, que el President Camps, haja triat tres dones joves com vicesecretàries, per una estricta qüestió de màrqueting. Per tant, ha de ser per alguna qüestió de mèrit.
Com ara mateix, ni esforçant-m’hi, no sóc capaç de recordar un sol èxit de gestió de la Sra. Gascó este any i mig, he d’inferir que el que ha cridat l’atenció del President Camps, és la seua vocació de “martillo de herejes”.
Certament es tracta d’una persona agressiva, ambiciosa i tosca en les formes. Pateix una evident incontinència verbal i té un propensió obvia a abocar pel broc gros. Excessivament generosa amb els epítets, no ha tingut cap problema en creuar la ratlla de l’insult quan ho ha considerat oportú.
El seu discurs és imperatiu, personalista i prepotent. La seua arrogància signa xecs, que encara no sabem si la seua capacitat de gestió podrà cobrir. Abusa de forma reiterada del “jo”, i repeteix com un mantra els “no toleraré” i “no permetré”, com si estigues en la seua mà “tolerar” o “permetre”. Eixa lleugeresa en el qualificatiu desagradable per al contrincant, i eixe discurs feréstec i agressiu, fet des del fetge, com si en política estigués prohibit estimar, defineix un perfil, que sembla haver agradat al President Camps. I a Alberto Fabra, que és, diuen, qui l'ha apadrinada.
I això és el que em preocupa. Eixà vocació wagneriana i apocalíptica del discurs del PP. Ho confesse, amb massa freqüència, quan escolte les declaracions de la Sra. Gascó, m’entren ganes d’envair Polònia.