"LOBBYS". Levante-EMV. 02.05.09

L’any passat, L.V. una jove estudiant de tercer de periodisme a l’Autònoma de Barcelona, em va fer una entrevista acadèmica, en la meua condició de polític nacionalista valencià. Vaig quedar francament satisfet pel nivell i la profunditat de les preguntes. I ella no deguera quedar descontenta del tot, ja que hui m’ha enviat un correu electrònic.
Em diu, que actualment cursa quart a l’Université Libre de Brussel·les, amb una beca Erasmus, i en la meua condició, ara, de candidat a eurodiputat pel BLOC-Coalició per Europa, em planteja una única pregunta. Vol saber què pense sobre la creació, a la Comissió europea, d’un registre de representants d’interés, de lobbys.
Em sembla interessant senyalar d’entrada, que no es discuteix si han d’existir no eixos lobbys, tot simplement, si cal regular mínimament la seua existència. I això és determinant, ja que la realitat és que els lobbys existeixen i funcionen. Per tant, tenim dues opcions, regular allò que existeix o continuar fent vore que ignorem l’existència de grups de pressió que tracten d'influir davant l’executiu o el legislatiu a fi d'afavorir els interessos d'aquells als que representa.
A Brussel·les, com a Washington (amb una llarga tradició, no sempre edificant, de lobbys), per la seua condició de policy makers, les pràctiques lobbystiques són quotidianes, i em tem, que inparables.
Davant d’eixa inqüestionable realitat, la meua opinió és que haurien d’estar regulats, i el registre és un primer pas positiu. Saber qui (i sobretot com) intenta influir en un òrgan (personal o col·legiat) de decisió política, és un filtre que pot ajudar a evitar, els suborns, les prevaricacions i les corrupteles diverses.
Aquells qui consideren que això seria una limitació del sistema democràtic, obvien, que la no existència d’un registre, no evita l’existència del fenomen dels grups de pressió. I on hi ha risc de fractura o perversió del sistema democràtic, no es pot amagar el cap sota l’ala, el que cal, és regulació i transparència.
A més a més, convé no oblidar, que tots els lobbys, no pretenen vendre armes, talar l’Amazones o vessar aigües contaminades a un riu. Alguns volen que s’augmente fins el 0’7% dels pressupostos, per obres de cooperació amb el tercer món; o que es millore la política agrària en favor dels cítrics; o que es dediquen fons a investigar contra malalties perilloses. I no crec que això tinga res de roí.

nova web jove

LA GENT DEL BLOC JOVE DE LES COMARQUES DEL NORD, TÉ NOVA WEB, VISITEU-LA, AFEGIU-LA ALS VOSTRES FAVORITS, LLEGIU-LOS, PARTICIPEU.

http://www.joventdelnord.net/

"VOT REMOT". Mediterráneo. 30.04.09

Susan B. Anthony, Hubertine Auclert, Harriet Stanton Blatch, Amelia Bloomer, Carrie Chapman Catt, Edith Cowan, Emily Davison, Maria Deraismes, Jeannne Deroin, Henrietta Dugsdale, Abigail Scott Duniway, Marguerite Durand, Max Eastman, Gyp, Marianne Hainisch, Matilde Hidalgo de Prócel, Julia Ward Howe, Aletta Jacobs, Ellen Key, Aleksandra Kollontai, Serena Lake, Nellie McClung, Emma Miller, Lucretia Mott, Anna Maria Mozzoni, Gretchen Neidles, Elizabeth Nicholls, Louise Otto, Christabel Pankhurst, Sylvia Pankhurst, Alice Paul, Madeleine Pelletier, Marie Popelin, Pauline Roland, Rose Scott, Julia Sears, Séverine, Kate Sheppard, Elizabeth Cady Stanton, Lucy Stone, Dr. Emily Howard Stowe, Martha Carey Thomas, Mary Emma Wolley... Igual a vostés no els sonen els seus noms. Van ser algunes de les sufragistes que reclamaven el seu dret al vot. En aquell moment, a molta gent, homes i dones, els semblava una bogeria impossible.
Hui el debat és un altre. Es pot compaginar la baixa per paternitat o maternitat amb la funció de representació política? Com es pot votar a un plenari quan s’està a casa donant pit o biberó? La resposta està en els evidents avanços en matèria de telecomunicacions, i notablement de la Internet de Leonard Kleinrock.
De fet la llei 11/2007 mitjançant la signatura electrònica equipara l’assistència remota o no presencial als òrgans de govern. Es tracta doncs d’una decisió política. Totes aquells dones ja no ho podran veure, que ho vejam nosaltres, depén a Castelló de la voluntat de l’equip de govern.
Va en el signe dels temps. Les Corts valencianes ja ho han resolt, el parlament català també. I Castelló quan?

"ELS TRES TENORS". Levante-EMV. 25.04.09

Dimarts compareixíem davant la premsa, els portaveus dels tres grups municipals. Javier Moliner, Juan Maria Calles i jo mateix. I bromejaven presentant-nos com els tres tenors, una periodista fins i tot ens va preguntar si anàvem a interpretar Nessun Dorman.
Compareixíem per explicar a la societat castellonenca, que havíem arribat a un consens per invertir els quasi 37 milions d’euros del Pla Confiança del Govern Valencià. Jo crec que en època de crisi, els polítics, no tenim dret a no posar-nos d’acord. Simplement no tenim eixe dret. Jo porte anys dient, que als polítics ens paguen per parlar, no per discutir. I ara toca fer eixe esforç suplementari per arribar al consens. Un espai, el del consens, en el que el BLOC es troba molt còmode. Eixa és la política que a mi m’agrada fer.
Clar que no sempre ens podem posar d’acord. Lògic. Però no és un concurs de castellonerisme, ningú estima més la ciutat que l’adversari, simplement entenem la ciutat de forma diferent, defensem models socials diferents, tenim prioritats diferents, o marquem ritmes distints.
Amb algunes de les coses que vol Calles per la nostra ciutat no hi estic d’acord, amb altres si. Amb algunes coses de les que vol Moliner per a Castelló no hi estic d’acord, amb altres…tampoc. No, em venia de gust la maldat, però en algunes coses si que hi estic d’acord.
Aquesta actuació d’Els Tres Tenors, era ja la segona. Fa uns pocs mesos ens vam estrenar per explicar un primer consens, aleshores, sobre com invertir els 30’5 milions d’euros del Plan E. Ja teníem doncs certa experiència, i potser animat per això, vaig reclamar un tercer recital, un tercer consens. Un consens sobre les inversions que té previstes l’Ajuntament de Castelló, fruit dels pressupostos municipals. Ai! Que em sembla que no hi haurà tercer recital. Em tem que el PP no està pel tema.
El pressupost municipal, es va aprovar amb els vots del PP, l’abstenció del PSOE i el vot en contra del BLOC. Perquè el consens, no és sumar-se al que proposa el majoritari, sinó arribar un cert equilibri, en el que ningú no guanye del tot, per evitar així que ningú no perga del tot.
L’oposició ha donat mostres de bona voluntat, facilitant els consens, en unes inversions, que, no ens enganyem, totes formen part del pla de govern popular. Ara, haurà de demostrar el PP, si està disposat a fer algun esforç, de facilitar el consens en les inversions pròpies. Quin sentit té, que puguem posar-nos d’acord quan els diners venen d’altres administracions, i no, quan els diners són de fons municipals? Jo trobe que cap.
Com tampoc no entenc, i em permetran un últim dubte, que en un any de crisi, Generalitat i Govern Central puguen retornar (els diners són nostres, els hem pagat amb els nostres impostos) a Castelló 37 milions d’euros, mentre els anys de vaques grasses les inversions del Govern del PSOE i el Consell del PP, no apareixien per enlloc. Curiós no troben.
Però em tem que ni rebrem inversions similars tots els anys, ni el PP local té cap vocació de consensuar les inversions pròpies. Els Tres Tenors han fet la seua darrera actuació.
Com en els originals, ja no hi haurà més concerts. En el seu cas, perquè un dels tres ha mort, Pavarotti. Per cert, l’únic que duia barba, com jo, i això m’inquieta.