27 de febrer, 2011

"EL PERQUE DE TOT PLEGAT" - COPE-Castelló- 28.02.11


Manolo té 45 anys i sap que des de que el van acomiadar de la fàbrica de taulell, ho té francament difícil per reincoporar-se al mercat de treball. Molts dels seus companys de la línia de producció estan en idèntica situació. I al seu germà Lluis ja se li han acabat fins i tot les prestacions socials i ha hagut de tornar a casa dels pares.
Cristina, la dona de Manolo treballa a temps parcial i al final de mes no cobra ni el salari mínim interprofessional. Quan a Manolo les coses li anaven millor, i feia hores extres, el sou d’ella servia per pagar la lletra del cotxe familiar nou i donar alguna ajudeta a Saray, la filla, que estudia a la UJI. Ella hagués volgut fer veterinària, però havia d’anar a Saragossa i Manolo i Cristina no s’ho podien permetre. Saray està en tercer de Enginyeria Agrícola, que en principi no era ni la seua segona opció. A Manolo el frustrava no poder donar a la seua única filla, el que ella volia.
De vegades Cristina i Manolo, al llit i a la fosca, parlaven de com estava de malament la cosa, i no entenien com des de la política no es feia res, i entenien menys encara la docilitat dels sindicats, la complaença amb un govern econòmicament inoperant i maldestre. “I jo que vols que faça?” deia Manolo. “No s’hi pot fer res, ací ningú no fa res”.
El cotxe que amb tanta il·lusió van comprar té un cartell de "SE VENDE". Saray no podrà anar el mes d’agost a Irlanda a aprendre anglés. Les coses estan francament fotudes. La iaia Paquita està esperant que l’avaluen perquè té una invalidesa important des de fa anys, i no pot valer-se per si sola. Manolo s’indigna quan veu que han nomenat a Camps candidat a la Presidència de la Generalitat, sabent que en breu, tot un President haurà de seure al banquet dels acusats. Terrible la feblesa de Rajoy, inacceptable la complicitat de tot el PP, partit al que s’havia plantejat votar, després de vore el desastre del Govern Zapatero.
No, definitivament les coses no van gens bé. Bé...sort que el Barça, l’equip dels seus amors, estan fent un futbol d’altíssima qualitat. Per això, eixes dues horetes del partit, per ell són una teràpia fantàstica que li permet abstraure’s d’un present més que difícil i un futur incert. I el dissabte, seu al seu sofà, li dóna al comandament a distància, i on hauria d’eixir el Camp Nou, ix una pantalla negra. Han tallat TV3!
I Manolo decideix eixir al carrer a manifestar-se. No és que no isca en defensa del treball, ni contra la corrupció, ni contra un govern inútil, i en canvi isca per una televisió. No, no és això. És que els artífex del tall de les emissions han comés un error de manual. Li han tocat els collons, a un senyor que està cabrejat sis dies a la setmana, i els hi ha tocat al reducte més sagrat, el seu sofà, un dissabte de vesprada.
Eixa és la gent que va eixir al carrer dissabte a Castelló. Vet ací el perquè de tot plegat. Que en prenguen nota.

25 de febrer, 2011

"COLOMER,TOLEDO, MARCO, CALLES" -Levante-EMV- 2.02.11




















Si els he de ser franc, tenia la insana intenció d'escriure sobre tot això del colp de timó de Colomer al socialisme de les nostres comarques en un to admiratiu per la valentia, però de colp i volta m'assabente que Francisco Toledo encapçalarà la llista.
Ben mirat, tampoc no és tan sorprenent, ja va estar a punt d'encapçalar la municipal, i només un conflicte de cronogrames (proclamació de candidatura socialista vs. eleccions al Rectorat), van evitar que hui Toledo sega on ara seu Calles, i Calles continués on ara seu Toni Lorenzo. Calles, diuen, no era la primera opció per a la Subdelegació, però... I sembla que tampoc per encapçalar la llista municipal, però...
No tinc referències de Toledo políticament, sé que és ambiciós i mediàtic. De fet, si em perdonen el símil, podríem dir que entre l'actual Rector (home discret i faener) i l'ex Rector Toledo (més aficionat a la premsa, inclosa la rosa), hi ha la mateixa distància que entre Laporta i Sandro Rosell. Jo no tinc res a dir, clar. Si és això el que l'home té ganes de fer, doncs enhorabona. I si el socialisme d'esta contornada el volen a ell... bé, això ho vorem en els propers dies, i sobretot a les eleccions.
Però... què passarà ara amb Colomer? Ha jugat fort i sembla que ha perdut. Va renunciar a encapçalar la llista municipal de Benicàssim, i acceptà el segon lloc tot pensant, deia, en la Diputació. Jo sempre vaig dir que la meua opinió era que si el PP revalidava majoria absoluta a la Diputació, Colomer no seria diputat provincial i es dedicaria en exclusiva a les Corts. Ja veuen que com a bruixot i llegint el futur tampoc no em guanyaré la vida.
Alliberat doncs del pes d'haver d'encertar-ho, m'endinso en noves elucubracions. Què farà ara Colomer? Plegarà com a President Provincial després de tindre el 47% dels presidits en contra, i després de la severa desautorització d'Alarte? O encara hem de vore un altre gir en esta història? Queda alguna nova sorpresa d'envergadura pendent? I dels càrrecs institucionals, què me'n diuen? Sembla raonable pensar que Colomer serà regidor del seu poble. Dos els trauen segur. Voldrà anar a la Diputació? Voldran que vaja a la Diputació? Els municipalistes cabrejats, els “nacionalistes” enfadats, el d'IS decebuts? O voldrà Alarte compensar al President del partit, Óscar Tena, i fer-lo a ell portaveu? I sí és així... què passa amb Amparo Marco? Calles en una entrevista deia que el tàndem estava pensat per a que ell fóra Alcalde i ella Presidenta de la Diputació (i això quan encara no feia 15 dies que Colomer havia presentat el seu projecte per la província). Però... serà diputada de “a peu”? I Juli Domingo? Dos diputats del grup municipal de Castelló semblen massa. La veritat és que este castell de cartes que ara es desmunta sobre si mateix, ho canvia tot per no canviar res. Al més pur estil de Di Lampedusa.
Calles ha d'estar incòmode vulgues que no. Si Marco “només” és regidora, Calles sentirà la respiració d'ella al bescoll tota la legislatura. Però no només això, després de les eleccions hi haurà congressos. I coneixent l'ambició de Toledo, sabent que Amparo Marco està ferida per les negociacions municipals i la seua exclusió (tret de sorpresa de darrer minut) de la llista autonòmica, si jo fóra Pep Lluís Grau seguiria entrenant maratons, però amb retrovisor, per vore qui li corre al darrera. Podria ser que Toledo o Marco, o més probablement tots dos, vulgueren ser Secretaris Generals locals, per tal de tindre lligat el partit i les llistes per al 2015. El que sembla segur és que hi ha moltes ambicions en un espai molt menut. Massa si et descuides.
I després estan els danys col·laterals. Com queda la relació entre Ximo Puig i el seu tinent d'alcalde Ernest Blanch, que com el propi Colomer havia passat de recolzar a Puig al “colomerisme”? Que ara sembla una efímera nova religió dins del socialisme castellonenc.
A mi el que més em sorprèn de tota esta història és com de malament ha mesurat les seues forces Colomer, un home que porta tota la seua vida adulta (i una part de l'adolescència) fent política. A Izquierda Unida primer, passant el PCPE del incombustible Paco Tendero després, per acabar recalant a Nueva Izquierda i des d'allí al PSOE, crec recordar. Vull dir que no ha fet un altra cosa que treballar en la política tota la seua vida, i li han fet el llit com a un nouvingut. Igual té raó un reputat periodista local que deia l'altre dia a la xarxa que el problema de tot això és l'ego que tenim els polítics, que sempre ens pensem que som els millors, que som tan bons que podem amb tot. Fins que poden amb nosaltres, afegiria jo.

23 de febrer, 2011

"LES VOLEM TOTES" - Mediterráneo - 24.02.11


A mi el que de veritat m'agradaria és que la televisió pública valenciana fóra tan bona que no tingués ganes de vore la catalana. Perquè sincerament, a mi el que passa a les Franqueses del Vallés o a Calella de Palafrugell, m'interessa molt menys que el que passa a Catí o a Almoradí. I sent cert que entre la pluralitat i el rigor informatiu de TV3 i el No-Do de Canal 9, hi ha el mateix camí que hi ha entre les noticies de la britànica BBC i l'Aló Presidente d'Hugo Chávez, a mi m'interessa més el que passa a les Corts Valencianes que el que puga passar a les Catalanes. Molt més.
Jo no vull TV3, jo vull una televisió (o dues o set) de qualitat i en la meua llengua. De fet, si fan Gormandia, no canvie el canal per vore Espai Terra, i si fan L'Alqueria Blanca, no ho canvie per La Riera.
Ara, això sí, preferisc Polònia a Walker Texas Ranger. I Àgora a DBT. Entre Isabel Durán i Xavier Bosch hi ha la mateixa distància intel·lectual que entre Belen Estéban i Eduard Punset. Entre la sèrie catalana Infidels, i el cap de Personal de Canal 9, perseguint xufa en mà a les empleades de la casa, hi ha la distància que hi ha entre la ficció i el fàstic de la realitat. I quan he de vore cinema, preferisc “L'edat de la innocència” o “El batalló perdut” a “Chato, el apache” o “Amores con un extraño”. Perquè per vore cinema en castellà ja hi ha els canals espanyols.
Ara, si el que els hi fa por a alguns és que perquè el mapa del temps de TV3 és més gran del que toca, no haurien de patir. Això no convencerà a ningú de que no som valencians. Perquè al final tot este enrenou de multes i tancaments, ha de ser fruit d'alguna por. Si no, no s'entén que jo que no pague cap plataforma de televisió puga vore MTV (sense por a convertir-me en un rapero), un canal on ensenyen anglés tot el dia (sense por a convertir-me en saxó), o Disney Channel (sense por a convertir-me en Pluto) i en canvi no puga vore la televisió catalana, per si de cas em compre una barretina..
El debat de TV3 és un parany. Una trampa per obviar que el PP governa malament i el PSOE no el millora. I una trampa per oblidar que Canal 9 és partidista i mediocre. Volem TV3, sí. Però volem més coses.

21 de febrer, 2011

"TRANSICIÓ INACABADA" - COPE Castelló - 21.02.11


El proper dia tres, a la llibreria Babel es presenta el monogràfic de la revista "Afers" que du per títol «Transició política i qüestió nacional al País Valencià».
És tracta d'un interesantíssim recull d'articles multidisciplinars signats per diferents autoritats acadèmiques. Vull destacar al brillant historiador castellonenc Ferran Archilés, Premi Ciutat de Castelló d'Humanitats l'any 2001, pel seu treball “Parlar en nom del poble” sobre el republicanisme castellonenc.
M'han convidat a presentar el llibre i a la taula rodona subsegüent, i em fa doble il·lusió.
D'una banda, perquè compartiré taula amb Vicent Pitarch i Toni Porcar, dues persones que m'han precedit com portaveus del valencianisme a l'Ajuntament de Castelló, i dues persones per les que sent una profunda admiració personal.
D'altra banda, perquè la transició és la primera època amb entitat històrica de la que guarde memòria personal. Vull dir que si hagués de presentar un llibre sobre la república no en sé pràcticament res, i no ho faria a gust. En canvi, la transició em va pillar amb una edat suficient com per poder parlar-ne en primera persona.
He de pensar un poc el que diré, però de moment se m'acut que algunes coses tampoc no han canviat tant. O dit d'un altra manera potser la transició valenciana no s'ha acabat del tot. Han passat 30 o 34 anys, i algunes coses estan exactament com estaven.
L'any 1976 es va estrenar la pel·lícula “La ciutat cremada”, d'Antoni Ribas. Era una pel·lícula rodada en català, però a Castelló va arribar en castellà. Enguany, 35 anys després, la pel·lícula “Pa negre” d'Agustí Villaronga, rodada també en català, a Castelló va arribar en castellà. Res no ha canviat.
Fa més de 20 anys, cridàvem pels carrers de Castelló: “volem TV3, Aitana no val res”. Un crit que ressonava amb força al meu cap, la vesprada del dissabte, quan amb més d'un miler de persones ens concentràvem a la Plaça Santa Clara per reclamar poder continuar veienT TV3. Una reivindicació que hauria de ser, i és, incomprensible en ple segle XXI, i després d'un quart de segle de veure-la amb normalitat.
També recorde amb nitidesa com el 1976 recollíem signatures a la Plaça la Pau o al Ribalta per la legalització dels partits polítics. Demanàvem signatures, suport popular per una cosa que hui sembla tan lògica (tret potser de al País Basc) com que la gent puga organitzar-se políticament a través de partits i triar a qui vulga que els governe. Este dissabte passat, amb altres membres de la candidatura municipal del BLOC, estàvem a la Plaça Major recollint signatures per posar en marxa una ILP que garantisca l'educació gratuïta de zero a tres anys. Qualitat de vida. Inversió social que trenque diferències, que concilie la vida familiar amb la laboral i que done a tots els xiquets i xiquetes idèntiques oportunitats davant la vida, amb independència de la família on han nascut. Coses que en plena transició, jove com era, pensava que faria el sistema democràtic, d'ofici.
A la Plaça Major dic que érem, en aquella plaça on l'any 1979 aplaudíem a mans plenes quan veiem onejar la senyera tants anys després. Qui ens anava a dir que 25 anys després hauríem de batallar precisament els nacionalistes per tal que la bandera de la Unió Europea acompanyés les altres banderes a la Casa Consistorial. I 30 anys després encara no hem aconseguit que onege a la Casa dels Caragols, delegació del govern valencià a la nostra ciutat. Alguns tenen por de que es visualitze que més enllà d'Espanya hi ha una identitat col·lectiva, com hi és per davall.
Transició inacabada.