"L'OFICI D'ESCRIURE" - Mediterráneo - 31.03.11

Com és Magdalena i no tinc ganes d’escriure de política, em permetran que escriga sobre això d’escriure. Així per damunt, en els darrers set anys he publicat prou més de 800 articles, la majoria dels quals, ací a Mediterráneo. Fins ara, esta activitat m’ha donat poquíssims disgustos, i moltes satisfaccions. He de dir sense falsa modèstia que tinc lectors fidels de tota mena i condició. També alguns que em diuen que escriure en valencià és un handicap, perquè això fa que arribe a menys gent. Jo faig el plantejament a la inversa, els oferisc una oportunitat d’aprendre valencià, que jo de castellà ja en sé. De fet, als meus articles use voluntàriament un registre lingüístic molt senzill i lleuger. Qui parla valencià, si vol em pot entendre quan escric, de fet tinc lectors castellanoparlants, cosa que em congratula especialment.

L’ofici d’escriure, com tots els oficis, demana pràctica, i amb el temps, un va adquirint una certa desimboltura, que li permet, per exemple, i sense haver d’entretindre’s a comptar, saber quan està a punt d’arribar als 2.200 caràcters que Mediterráneo em demana. O a controlar tot allò de la introducció, nus i desenllaç, en l’espai concret que el mitjà et regala. Escric, habitualment de política, de qüestions socials... Però en els darrers anys, la Gaiata 8, Portal de l’Om, m’ha oferit espai al seu llibret sempre tan acurat. He de donar les gràcies a tota la Gaiata per la seua generositat, i estic segur que em sabran disculpar si cite a Rubén, Abel i Jaume en representació de tot el col·lectiu.

En allò que s’anomena el món de la festa, és ben conegut, que Portal de l’Om sempre està a totes les quinieles sobre premis als llibrets. Això es justifica fent una ullada als darrers números publicats. La qualitat els avala. No és estrany que enguany hagen guanyat el premi a la millor maquetació per l’acurat treball d’Abel León. I també han guanyat el premi al millor article inèdit, i l’havia escrit jo. Sí vore a la meua filla desfilar al Pregó infantil m’havia fet molt feliç, això és la cirereta. I trobe que hauria de donar les gràcies a qui em permet escriure, Mediterráneo i Portal de l’Om, però sobretot a vostés per llegir-me. Moltes gràcies.

"LA CAIGUDA DE L'IMPERI"- Levante-EMV - 26-03-11

Coneixem com la Caiguda de l'imperi Romà el procés de decadència que va portar a la fragmentació de l'Imperi Romà d'Occident per allà per l'any 476 de la nostra era.

D'acord amb el que diuen els historiadors, alguns dels símptomes d'esta decadència eren: la corrupció dels alts càrrecs de l'Administració; la passivitat del ciutadà davant problemes i obligacions; el retrocés del comerç per l'excés d'impostos que havien de pagar els comerciants i artesans; la decadència de les ciutats, abandonades per les classes altes, instal·lades en les seues vil·les d'esbarjo; crisi de la classe mitjana, aclaparada per la pressió fiscal i un greu descens demogràfic. I a mi, què volen que els diga, em recorda poderosament l'actual situació.

La corrupció d'alts càrrecs de l'Administració valenciana pressumptament es sustenta en els sumaris del Cas Gürtel entre altres. La passivitat de la ciutadania és obvia, mai abans, en circumstàncies tan greus com les actuals, la societat civil havia estat tan desmobilitzada, quieta, muda, absent. El retrocés del comerç acoquinat per la pressió fiscal, és una metàfora de la nostra balança exterior, però també de les empreses que no cobren els serveis prestats per l'administració pública. Potser les classes més altres no han fugit totes a viure a vil·les allunyades, però estan emocionalment i social, molt lluny de la resta de la població. Ja dic, potser no viuen en vil·les (que alguns també), però habiten la seua torre d'ivori des d'on defugen les responsabilitats i miren cap un altre costat. Que les classes mitjanes, estan, estem, aclaparades per la pressió fiscal, no sembla tindre discussió. I el descens demogràfic actual, és una piràmide poblacional, on creix la cúspide on habita la gent gran (pensionistes) i s'aprime la base (gent en edat de produir). Sí, la situació s'assembla.

Cert també, que els principals símptomes de la corrupció instal·lada en les grans esferes, venien de lluny. Ja als 40, amb un Cal·lígula enfollit i autoproclamat semidéu, Roma es sabia governada per la luxúria, la mediocritat, l'arrogància, la discrecionalitat i la incompetència. I això també té una translació immediata i directa als nostres dies, i al nostre país. El nostre de Cèsar, també sembla haver-se begut l'enteniment, caminar a 10 centímetres de terra, com surant en una boirina d'autocomplaença, mentre els panxacontents i carteres agraïdes, lloen al seu pas un home acabat, del que només sabem que és Cèsar perquè va vestit com un César. El nostre Cèsar, igual es fa fotografiar abraçant al Ministre Blanco, que davant les pancartes de Volem TV3, que busca desesperadament una foto amb Rajoy que confirme que al carrer de Gènova “me ajuntan”. Un Cèsar que busca aixopluc davall les sinagües de Rita Barberà, tot confiant que per Falles de Sant Josep, la seua trista figura, esdevinga “el ninot indultat”.

Ai el Cèsar enfollit, distant, amb tota una plèiade de servils companys de viatge, que en privat el critiquen amb duresa. Traïció, com amb Calígula! Com Casio Longino. Però de moment, només de moment, Roma encara paga traïdors, total, paga amb caixa pública!

Però els més llestos de l'Imperi, que n'hi ha, són conscients que si volen salvar el seu cul, si volen salvar les prebendes i privilegis imperials, s'han de desfer de l'Emperador, perquè a diferència del conter, el nostre emperador no va nu. Un altra cosa és que no es pague la roba.

Temps als temps, les espases làser (ja sé que això és d'un altre Imperi) estan desenbainades. I és qüestió de temps (Casio Longino) que comence a haver-hi sang entre els pretors. Alea jacta est.

"LA MAGDALENA D'H" - Mediterráneo - 25.03.11

Diguem que la mestra es diu per exemple H, i que treballa en una d'eixes escoles que ha inaugurat Font de Mora com si fos una nova dotació i no és més que la reforma d'una escola vella, després de passar pels barracons. A l'escola, encara s'ensenya en valencià. A H li agrada la seua feina, i li agrada la seua ciutat, que és la nostra.

També li agraden les festes, segurament per això esta setmana estava molt contenta, perquè des del centre i amb un acord amb l'Ajuntament, havien organitzat una visita a les ermites de Sant Roc de Canet i de la Magdalena. Tota la classe lluïa a la bata cintes verdes (de l'any passat, clar) com si fos la romeria. Sabata esportiva, bosseta amb una bona rua i un somriure.

La primera sorpresa desagradable va ser descobrir que tot i que estan educant als alumnes en valencià, la visita guiada organitzada per l'Ajuntament era exclusivament en castellà. Si t'agrada bé, i si no, tal dia farà un any. H es pregunta qui dissenya estes coses. Pedagògicament és un despropòsit. El missatge que reben els alumnes és que el valencià és una llengua només per l'escola, però les activitats externes, la “vida real” podríem dir, és en castellà. De què serveix ensenyar en valencià si el missatge que reben és que fora tot és en castellà? Tant se val si és una visita guiada a la Magdalena, o un plenari infantil, on l'alcalde i els regidors de l'equip de govern parlen només en castellà. L'Ajuntament no té cap sensibilitat.

La segona sorpresa desagradable va ser quan van demanar a l'empleat municipal per poder gastar els vàters de l'ermita. La resposta va ser: “¿Que no les enseñáis a mear en el campo?”, i els hi van barrar el pas. Òbviament, H i les altres mestres van contestar que no, que en realitat els ensenyen a ser personetes civilitzades i a fer ús dels vàters. I H es torna a preguntar quin sentit té educar a l'escola, si l'entorn extern deseduca de forma tan grollera. I H es preocupa especialment perquè és l'Ajuntament qui actua així. Això sí, ni un funcionari sense educar, ni la política d'aniquilació del valencià a mans del govern popular, aconseguiran que H deixe d'estimar la seua feina, la seua llengua i la seua ciutat. I H, no és muda.

"EN EUROPA NO PASARIA" - EURO-EFE - 23.03.11

Col·laboració amb un nou mitja Euro-EFE. La periodista responsable, a qui desitge molts èxits m'ha proposat fer un article. Per la secció d'opinió desfilaran importants periodistes i polítics amb mandat a Espanya o Europa. Volia una visió local. El meu primer article en espanyol.

Me levanto de mal humor y con una cierta aprensión. Hace días que me duele la muela, y tengo hora en el dentista a las 9’30. El ascensor de la consulta está fuera de uso, lo están revisando, porqué así lo establece la directiva 95/16/CE.

Ya en la consulta me atiende Jean Luc Pinard, odontólogo francés, que puede ejercer aquí gracias a la Directiva 2005/36/CE del Parlamento Europeo que hace referencia a las cualificaciones profesionales. Dicen que los franceses son cariñosos, pero a mi me ha arrancado la muela del juicio, y el salario de 11 días, y todo sin perder su blanca sonrisa. Seguro que se los ha blanqueado artificialmente. Marketing.

Me dirijo al ayuntamiento de mi ciudad, dónde ejerzo como portavoz de mi grupo municipal. Espero que mi falta de (muela del) juicio no me afecte en la reunión que tenemos convocada. Es importante, hemos pedido a los técnicos municipales un informe sobre cómo afectará al día a día municipal, la llamada Directiva Bolkestein

La directiva pretende liberalizar la circulación de servicios dentro de la Unión Europea, ya que estos representan el 70% del empleo en Europa, y según opinión de algunos economistas, su liberalización, podría aumentar el empleo y el PIB de la Unión Europea. Pero tiene efectos, y no pocos, sobre las licencias municipales, especialmente las de actividad. Y claro estos cambios legislativos precisan de una adaptación a nivel local. Mucho trabajo.

En la reunión tomamos café y unas pastas. Marta, la portavoz adjunta del partido en el gobierno, pide leche de soja. “¿De soja?” pregunta el socialista que va de ecolo por la vida. “A ver si va a ser transgénica” dice medio en broma. El hombre debe desconocer que actualmente los alimentos transgénicos deben cumplir los criterios de la directiva 97/258/CEE, la cual exige que sea un producto necesario y útil, seguro para la salud humana y el medioambiente. De hecho, el cultivo de transgénicos se rige por la Directiva 90/220/CEE que garantiza una evaluación de riesgos medioambientales.

Pero bueno, tampoco pasa nada, el portavoz también desconoce otras cosas, y no desaprovecha ocasión para demostrarlo. Cuando retomamos la reunión, una estruendosa traca interrumpe la sesión. En la puerta del ayuntamiento, y siguiendo una tradición muy valenciana, los amigos de unos novios que acaban de casarse en la Concatedral con la que compartimos plaza, han encendido una larga y ruidosa traca, que ha hecho temblar los cristales de la Sala de Gobierno, y ha conseguido que al Alcalde se les bajen los calcetines.

El alcalde pone mala cara. Yo pienso que si es cierto el rumor, a su antecesor esto no le hubiese pasado nunca, ya que usaba ligueros para sujetar los calcetines a sus blanquecinas pantorrillas. Pero bueno…eso es lo que dicen. ¡Ves a saber! En todo caso, no importa el pasado, sino el tiempo por venir. Y en ese futuro incierto no sabemos si podremos mantener tan festiva y ruidosa tradición, ya que la Directiva 2007/23/CE relativa a la venta de productos pirotécnicos, siembra muchas dudas sobre el sector.

Entre tracas y chascarrillos transcurre la reunión. Los funcionarios han hecho un buen trabajo. Veremos si los políticos conseguimos destrozarlo, o por una vez hacemos caso a los técnicos.

En el micro despacho que el equipo de gobierno tiene a bien ceder a la oposición para que podamos trabajar me espera una señora que tiene un problema con unos vecinos. Me explica que son ruidosos y molestos, y asevera que esto en Europa no pasaría. Y yo repaso mentalmente mí mañana y así sin esforzarme me vienen a la cabeza al menos seis directivas europeas que han condicionado mi jornada. ¡Y me pregunto dónde debe creer la buena señora que vive!