"KEYNES BURIED" - Mediterráneo - 01.09.11

No cal ser becari de la NASA, ni tan sols haver entés tots els programes de Redes amb el gran Punset, per ser conscient que les obres públiques obeeixen a cicles electorals, la qual cosa per si sola demostra que no es regeixen per criteris de necessitat social.

Ho diré d'un altra manera. Qualsevol persona mitjanament observadora, se n'haurà adonat que les obres s'anuncien, programen i inauguren en dates triades en funció dels diferents calendaris electorals. És a dir, cada quatre anys (si parlem del cicle municipal), els partits es treuen de la mànega un grapat de propostes noves (o reediten les que han incomplert reiteradament en anys anteriors), convertint les campanyes en una subhasta perillosa de demagògia, cada colp més estrafolària. No cal més que recordar el concurs de “yo la tengo más larga” que van protagonitzar el 2007 el PSOE i el PP amb el Nou Castàlia, quan el que calia era un nou accionariat.

Es forcen les inauguracions en les prèvies electorals. Tant és així que s'ha hagut de regular per llei, i sancionar a qui ho incompleix.

És per una raó electoral que es privilegien determinades obres icòniques, abans que obres necessàries. És més urgent i necessari (i molt més econòmic) un nou clavegueram al Grau, que el Calatrava en forma d'ou bullit. Però mentre a ningú se li acudisca una forma digna d'inaugurar un embornal, les obres necessàries van postergant-se sine die.

Este final d'estiu, hi ha novetats a la cartellera política. Dels autors del Plan E i Plan Confianza (Zapatero i Camps són fills del mateix déu menor), pròximament en les seues pantalles “Buried”, la història d'un economista de nom Keynes, soterrat davall una llosa en forma de lífting constitucional. Els mateixos que el van ressuscitar, ara el rematen.

En campanya electoral vaig relatar l'anècdota d'un professor d'economia, que m'havia suggerit que expliqués que nosaltres no prometíem grans obres, però que pagaríem tot el que havien deixat a deure els del PP. I és molt. Ara afegiré una reflexió nova. Què espera la gent de nosaltres? Fer més o mantenir en bones condicions el que tenim? Quin és l'objectiu? Créixer més i més i més fins l'hipertròfia social, o viure millor?

"Provincia Vs Autonomia"- Levante -EMV - 27.08.11

En les darreres setmanes s'han encetat dues polèmiques, que no sembla raonable pensar que hagen sorgit espontàniament i per separat. D'una banda, la recentralització de l'Estat per la via de la renuncia de competències plantejada per alguns gestors autònoms (no per les autonomies com falsament es diu, ja que cap s'ha pronunciat via referèndum, ni tan sols, via parlamentària), i d'altra, el futur de les diputacions, i consegüentment de l'utilitat de les províncies. Mantinc que és un únic debat. El del model administratiu, organitzatiu i de poder polític de l'estat.

No és casual, que els primers en proposar un retorn a l'Estat jacobí siguen els mateixos que reclamen la permanència de les Diputacions i ben evidentment de les províncies. I ho fan des d'un discurs tan profundament espanyolista com ignorant. Perquè haurien de saber aquells que reclamen la cessió de competències cap a l'Estat, des de postures “d'espanyoleitat” que el model que proposen és una importació de França. I no haurien d'ignorar que això de les províncies és invent d'un reconegut afrancesat , Francisco Javier de Burgos y del Olmo. Polític, periodista, i traductor espanyol conegut principalment per la seva participació en la divisió territorial d'Espanya en províncies. Este bon senyor, quan la Guerra del Francés passà al servei de l'ocupant, com si diguérem a la França de Vichy. Ocupà diversos càrrecs a Andalusia, i al 1812, va haver de fugir a França.

Va tornar a Madrid el 1819, i el 1822 va ser nomenat director d'El Imparcial, diari de tendència “afrancesada”. Va anar ocupant diferents càrrecs en l'adminsitració espanyola, i va ser com a Secretari d'Estat del Ministeri de Foment sota les ordres de Cea Bermúdez, des d'on establí la divisió territorial de les Províncies d'Espanya.

El decret de 30 de novembre de 1833 que mana fer les províncies estableix de forma clara, que són una divisió d'entitats històriques, així, diu què: “El Reino de Valencia se divide en las Provincias de Valencia, Alicante y Castellón de la Plana”.

Queda palès, que les províncies tenen escassa tradició i curta història i que pretenen esquarterar una realitat identitària preexistent. Per dir-ho de manera entenedora un senyor de Fondeguilla, el 1350 era valencià. El 1750 valencià i espanyol. Però només és oficialment valencià, espanyol i castellonenc des de 1833. I encara no sap gaire bé, que li aporta ser “castellonenc”, que no li ho puga aportar ser valencià.

Una pregunta que toca fer-se, és per quina raó, quan amb la Constitució de 1978 es donà pas a l'anomenada Espanya de les Autonomies, recuperant així l'estructura històrica (excepte en el cas de Madrid i potsér algun altre), no es va decidir la dissolució de les províncies? Cal no oblidar, que en el procés preautonòmic, les competències que anava assumint el Consell, eren cedides (no sempre de bon grau) per les Diputacions. Més encara, les autonomies uniprovincials han vist reconvertir les Diputacions en Parlaments autònoms. Evidenciant-se per tant, el possible conflicte de comptències entre els nous ens autonòmics i els provincials. I l'elevat cost de manteniment d'una arquitectura adminsitrativa excessivament farragossa, i amb excés de càrrecs polítics.

És possible que en l'Espanya unívoca del segle passat, les províncies tingueren un sentit de descentralització administrativa, però establert el sistema autonòmic com model organitzatiu, deixen de tindre sentit. És per que les províncies no tenen sentit, que sobren les diputacions. No a l'inrevés.

La província només serveix a interessos de fraccionament nacional. Planteja (i és una cosa molt meditada) enfrontaments entre “provincians”, que alimenta eixe discurs desintegrador de “sóc de Castelló, no valencià”, de fàcil rèplica amb un “sóc de Betxí, no de Castelló”. Per això coincideixen els qui volen buidar de competències les autonomies amb els que defensen la permanència de les Diputacions i Províncies. No oblidem que El nom província es d'origen romà. Es creu que ve del llatí pro ("abans") i vincere ("conquerir"). El significat aproximat és el de «territoris per conquistar». A mesura que anaven conquerint territoris, els romans van organitzar el seu Imperi en províncies.

No estan bojos estos romans. I a Madrid ho saben.

"CEDIR COMPETÈNCIES" Levante-EMV- 19.08.11

El President Fabra, va fer fa poc (fa molt no era President) unes declaracions en les que es mostrava partidari de retornar competències al Govern Central si així ho acordaven més autonomies.

Supose que és la seua lectura de la clàusula Camps, aquella que diu que si altres (per manca de valor per dir directament Catalunya) aconseguien augmentar el seu sostre competencial, nosaltres volíem el mateix. Ara és la lectura inversa, si altres renuncien a un cert grau d’autonomia, nosaltres també. Tot plegat, el que demostra és que ni Camps abans, ni Fabra ara, ni el PP abans i ara, creuen en el dret de valencianes i valencians a l’autogovern. Perquè mai reivindiquen més (o menys) argumentant el nostre dret històric, la nostra voluntat d’autogestió...no, no, ells sempre en funció del que diguen o facen els altres. “Lo que diga la rubia” que deu ser Cospedal, imagine.

Home (o dona), sense entrar a fons en el debat del sostre competencial, algun apunt que ens centre el tema si que caldria fer. A vore, això que diu el Molt Honorable té a vore amb el que va dir l’altre dia l’ex Conseller de Sanitat, Cervera, de que d’ací a sis mesos no es podran pagar les nòmines.

És a dir el debat sobre el nostre sostre competencial té a vore amb la crisis econòmica. Al País Valencià molt més greu que a altres llocs, conseqüència directa de les estúpides polítiques econòmiques del megalòman Camps i la seua tutora Barberá.

I sent cert que cal fer un esforç per alleugerir els costos de les administracions que sovint dupliquen i tripliquen competències (pròpies o impròpies) no és menys cert que hi ha altres solucions. Per exemple acabar amb les Diputacions, ja que les seues funcions són perfectament assumibles pel Consell, i de passada podríem acabar amb les províncies (com acaba de decidir Itàlia), invent tan recent com extemporani en l’Espanya de les autonomies.

O podríem evitar la duplicitat de competències estat-autonomia, per la via de transferir les estatals als territoris autònoms. Perquè...ací de que estem parlant? Si tornem competències de sanitat i educació com s’ha proposat, des de Madrid podran prestar millor o igual servei a menor cost? Sí? Aleshores és que vostés, els d’ací, com gestors són uns inútils. Canviem de gestor, no de sistema!

Però en realitat, darrera de tot això el que s’amaga és l’ “España una y no cincuenta y una”. És la sensación de la dreta (i bona part de l’esquerra col·laboracionista) de que “esto de las autonomias se nos ha ido de las manos”.

El que fa Fabra enb parlar de cessió de “sobirania”, és demanar-li a Espanya que ens rescate. Però no sembla que Espanya estiga en situació econòmica de fer-ho, més aviat sembla ser candidata a ser rescatada ella.

I francament, botem-se un pas. Jo sóc partidari de que el País Valencià siga rescatat directament per la RFA. Que ens convertim en un dels seus länder. No ens aniria pitjor, segur.

“PASEANDO A MISS DAISY” - Mediterráneo-24.08.11

Fa tres o quatre anys, com portaveu del BLOC havia d’acudir a un concurs del que era jurat. Bé, en realitat, eren diferents concursos de diferents disciplines. La deliberació havia de durar no menys de quatre hores, així era cada any. Era al Grau, i hi vaig anar amb el meu cotxe. Un colp aparcat em vaig trobar a pocs metres de l’entrada del Casal Jove a un xofer de l’ajuntament. El que havia baixat a la regidora de l’equip de govern. El xofer l’esperava a la porta, sabedor, que estaria tres o quatre hores de braços creuats, tot esperant la seua passatgera. Mentre, a l’ajuntament, hi havia un altre xofer, el que estava de guàrdia per la vesprada, tot esperant per si hi havia una urgència o una necessitat. Això sense comptar, clar, els conductors de l’alcalde, el videalcalde, o la tienent d’alcalde del Grau.

Hi ha regidora, que com no condueix, és recollida a sa casa, o fins i tot a l’apartament de Benicàssim si és estiu, i retornada allà al final de la jornada. Això va així. Hi ha un determinat nombre de cotxes oficials assignats directament a alguns càrrecs, i altres, que en principi estan a disposició de la corporació, tot i que en un 98% els gasta només l’equip de govern. Més enllà del debat sobre si calen tants cotxes, o quina és la línia que separa l’acte oficial, de “Paseando a Miss Daisy”, com a poc, toca racionalitzar l’ús dels vehicles públics, i fer-ho per la via de l’organització racional d’horaris.

Quin sentit té que havent un xofer que probablement no haja de fer més que una eixida en tota la vesprada, s’haja de pagar hores extres a un altre, perquè tal o qual tinent d’alcalde ha dit que per la vesprada en necessitaria un? De què serveix que algú estiga de guàrdia, si quan hi ha un servei, es paguen hores a un altre per a que estiga al servei del regidor amb complex de marqueseta nova rica? Hi ha hagut mes en el que s’han pagat fins a trenta hores extres a un sol xofer, per estar al costat d’un telèfon, per si era requerit.

Això s’ha d’acabar ja! Davant la irresponsabilitat del govern, haurem d’actuar des de l’oposició. No està la cosa com per llençar els diners.