Ja deia Fukuyama que la forma bàsica
d’organització social és mitjançant xarxes de familiars i amics,
entre els que es produeixen intercanvis recíprocs. De fet, este és
encara hui el mètode més exitós de trobar treball. Les xarxes de
coneixement segueixen sent l'agència més gran de col·locació. “Tu
no coneixeràs algú de confiança per al magatzem?" Però clar,
això traslladat a l’administració ens instal·la en un univers
d’arbitrarietat, clientelisme i corrupció.
Per això Weber
va contraposar a este sistema nociu, un model que anomenà
Burocràtic, que opera sota el principi de la meritocràcia. És a
dir, processos reglats, que puguen garantir neutralitat, igualtat i
previsibilitat. Tot pensant a oferir seguretat jurídica a la
societat. Però el fet cert és que el sistema mai no ha acabat
d’implementar-se del tot i conviu amb molts tics del sistema
clientelar. Els interessos subjectius de polítics i tècnics,
individuals o col·lectius, sempre troben una drecera per a fugir de
l’estandardització normativa, saltant-se la neutralitat. I d’altra
banda, a mesura que s’ha ampliat el catàleg de serveis públics
associats a l’estat del benestar, s’ha fet palés què el model
burocràtic és massa rígid, i dificulta quan no impedeix, la
prestació de serveis de forma flexible, eficaç, eficient, creativa
i innovadora. La burocràcia és el colesterol de l’administració,
col·lapsa el sistema circulatori. Encara que hi ha qui manté, que
com amb el colesterol, de burocràcia n’hi ha de bona i de roín
(Charles Landry, The creative bureaucracy).
Però la
convicció que la gestió pública sempre és més defectuosa que la
gestió privada, porta a alguns (Osborne i Gaebler, o Barzelay) a
proposar el Model Gerencial, advocant per la flexibilitat i
preocupats per l’eficàcia i eficiència, aposten per la
privatització, l’externalització i les tècniques de la gestió
privada, com la creació d’una gerència tecnocràtica a
l’administració pública. La realitat, però, és que això de què
el sector privat està millor gestionar que el públic, és una
opinió ideològica, que no està recolzada per cap experiència
empírica. Mazzucato i altres, ha controvertit acadèmicament esta
idea.
El Model
Gerencial pretén la desinstitucionalització, la desregulació de
molts processos burocràtics per tal de guanyar en discrecionalitat
en la gestió. I això obre la porta a l’arbitrarietat, el
clientelisme i la corrupció. Tots els guanys en eficàcia es perden
per culpa de la manca de seguretat jurídica. Perquè a sobre, el
model burocràtic és autoimmune, hi ha aconseguit sobreviure a tots
els canvis proposats. Hi ha una mena de “deep administration”,
que sobreviu a tots els canvis de govern. I una classe de polítics
que potencien o s’aprofiten, d’esta indecent manera de fer. De
tal forma, que quan hi ha un conflicte entre mèrit i flexibilitat,
quasi sempre guanya el neoclientelisme.
L’Estat
Regulador és el quart dels models, i té dos principis bàsics. Cal
deixar en mans de la iniciativa privada els serveis bàsics, i
dedicar-se simplement a regular el mercat, per aportar un poc de
consciència social. La política ha de delegar l’activitat
reguladora independent i tecnocràtica… Com si les comunitats
epistèmiques no tingueren ideologia! I en tenen, però no passa pel
filtre de la democràcia i el sufragi. És a dir, primer apartem als
polítics de la gestió directa, i els substituïm per directius
públics professionals, i tot seguit apartem de la política i dels
polítics els elements més crítics que afecten la vida de la
ciutadania.
Que les
administracions necessiten millorar la seua gestió està fora de tot
dubte, ara bé, la solució no és en cap cas, gestionar-la com si
fos una empresa privada. Tot això de l’anomenada “fugida del
dret administratiu”, és una pèrdua de seguretat jurídica per als
administrats. No ens enganyem. Tot simplement cal dir que no es poden
gestionar igual, organitzacions dedicades a coses diferents, amb
interessos diferents, objectius diferents, stake holders diferents…
Detectat el
problema, i descartades les falses solucions, ens queda la
Governança. La complexitat d’actors vinculats a la defensa i
desenvolupament del bé comú, reclama innovació organitzacional.
Col·laboració de les administracions amb empreses, tercer sector, i
xarxes ciutadanes organitzades. Es tracta construir un model plural,
horitzontal, democràtic i participatiu.
Coordinar tots
estos interessos particulars, per aconseguir acostar-se al bé comú,
reclama de la figura del Metagovernador. I això sí que ha de ser
una competència exclusiva de l’administració pública, dirigida
pel Govern polític, legitimat per la democràcia representativa.
Però per a aconseguir això cal que el poder polític recupere la
seua capacitat d’influència sobre l’economia i sobre els
mercats, i d’altra banda que la maquinària de l’administració
pública siga suficient però àgil, ben estructurada però flexible,
i sobretot, més intel·ligent i amb capacitat d’aprenentatge.
Necessitem més personal, al País Valencià tenim la ràtio de
treballadors públics per habitant més baixa de tot l'Estat, i
digitalització intensiva. Big data com un instrument del servei
públic.
Perquè ara
mateix tenen més informació, i més capacitat tecnològica per a
ser Metagovernadors, les corporacions del GAFA, que les
administracions. I això és extremadament greu.
