Estic neguitós. Escric des de l'aeroport Charles de Gaulle. Ja fa tres Sudokus i mig que espere que ens avisen per embarcar. D'ací a pocs minuts he de pujar a un avió en el que passaré 16 hores sense escales. No em fa por volar, si és en avió, clar, però tinc claustrofòbia. Sóc claustrofòbic, no és greu, però va a més. Pujar a un ascensor no em preocupa gaire, però passar 16 hores dins d'un avió és excessiu. He dit 16 hores, més de mig dia, dues jornades laborals. Entenen la dimensió de l'angoixa? Segur que els claustrofòbics em comprenen.
Una amiga m'ha dit que no he de preocupar-me, que els avions que fan vies transatlàntiques són enormes: “ta casa cap mitja dotzena de voltes dins de l'avió.” I a mi que m'importa! Qui viatja sóc jo i no la casa. Si, d'acord, he de calmar-me. Respire fondo. Mire a la gent, jugue a imaginar-me on van, i m'adone que és una imbecilitat. Van al mateix lloc que jo! Esperen el mateix avió! Ai! Calma't Enric. Torne a pensar en l'avió i les seues dimensions. No és tracta del tamany. Ja sé que tindré espai per estirar les cames, que una amable hostessa em portarà el “Liberation” i una copa que m'ajude a dormir. Sé que podré aixecar-me si em cal. Anar al vàter sense demanar permís. Em donaran de menjar prou bé (no viatge mai amb Iberia jo), posaran algunes pel·licules (podrien posar “Allò que el vent s'endugué” 6 voltes i encara sobraria temps). La meua claustrofòbia no és tant perquè el lloc siga menut, o incòmode, o que no m'agrade la veïna de butaca. El que m'angoixa és saber que no podria eixir de l'avió si volguera. Em neguiteja no tindre dret a decidir. Crec que és per això que sóc nacionalista.
Una amiga m'ha dit que no he de preocupar-me, que els avions que fan vies transatlàntiques són enormes: “ta casa cap mitja dotzena de voltes dins de l'avió.” I a mi que m'importa! Qui viatja sóc jo i no la casa. Si, d'acord, he de calmar-me. Respire fondo. Mire a la gent, jugue a imaginar-me on van, i m'adone que és una imbecilitat. Van al mateix lloc que jo! Esperen el mateix avió! Ai! Calma't Enric. Torne a pensar en l'avió i les seues dimensions. No és tracta del tamany. Ja sé que tindré espai per estirar les cames, que una amable hostessa em portarà el “Liberation” i una copa que m'ajude a dormir. Sé que podré aixecar-me si em cal. Anar al vàter sense demanar permís. Em donaran de menjar prou bé (no viatge mai amb Iberia jo), posaran algunes pel·licules (podrien posar “Allò que el vent s'endugué” 6 voltes i encara sobraria temps). La meua claustrofòbia no és tant perquè el lloc siga menut, o incòmode, o que no m'agrade la veïna de butaca. El que m'angoixa és saber que no podria eixir de l'avió si volguera. Em neguiteja no tindre dret a decidir. Crec que és per això que sóc nacionalista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada