Ara mateix
no sabria dir si sóc un pragmàtic amarat d’utopia o un utòpic el suficientment sensat com per tenir una dosi King Size de pragmatisme. Qualsevol de les dues formules han de valer per dibuixar el perfil d’un nacionalista en un país sense consciència de país; un progressista en una ciutat i un país on els conservadors arrasen; i un opositor assertiu en un ambient polític on la desqualificació de l’adversari i l’obstinació prepotent marquen el dia a dia.
I des d’eixa barreja d’utopia i pragmatisme, m’assec a escriure sobre la Constitució. Ja sé que estos dies tothom n’ha parlat amb superlatius. Hi ha fins i tot, qui lícitament entén que és la fita més important de la història recent. A mi ja m’està bé que cada dia ho siga menys el guerracivilisme, el franquisme i la segona república. Em va bé, no perquè s’haja d’oblidar el passat, sinó perquè a mi, com ciutadà i polític, em preocupa infinitament més el present i el futur. I si l’inexorable pas del temps està rejovenint la societat, bé està que la principal fita referent siga una Constitució feta des del consens.
El consens, clar, significa renuncies. Significa que ningú no guanye per tal que ningú no perga. I això fa que ningú no estiga content del tot (ara parla l’utòpic), ni descontent del tot (ara el pragmàtic). Però el que tampoc no sembla raonable és eixa sacralització del document.
Al cap i a la fi, és una llei, la llei de lleis si volen, i el dret només té sentit si evoluciona amb la societat. I la societat del 2009 té molt poc a veure amb la del 78. El problema és que per alguns sembla que la Constitució haja estat dictada al Sinaí!
El problema no és si es pot canviar, que sí; sinó si som capaços de consensuar res, i és que no. El problema és que Trillo no és He
rrero de Miñon, ni Cospedal és Pérez Llorca, ni Blanco és Peces Barba, ni... ni el nivell i la vocació democràtica del 78 es veu hui per enlloc. Zapatero no és Felipe González, i Rajoy no és...bé, Rajoy igual si que és un poc Hernández Mancha.El cas és que la societat hui és més lliure, més adulta, més formada que fa 31 anys. Però...i els dirigents polítics? Estan a aquella altura intel·lectual? Trobe que no. I és això el que em preocupa.
no sabria dir si sóc un pragmàtic amarat d’utopia o un utòpic el suficientment sensat com per tenir una dosi King Size de pragmatisme. Qualsevol de les dues formules han de valer per dibuixar el perfil d’un nacionalista en un país sense consciència de país; un progressista en una ciutat i un país on els conservadors arrasen; i un opositor assertiu en un ambient polític on la desqualificació de l’adversari i l’obstinació prepotent marquen el dia a dia.I des d’eixa barreja d’utopia i pragmatisme, m’assec a escriure sobre la Constitució. Ja sé que estos dies tothom n’ha parlat amb superlatius. Hi ha fins i tot, qui lícitament entén que és la fita més important de la història recent. A mi ja m’està bé que cada dia ho siga menys el guerracivilisme, el franquisme i la segona república. Em va bé, no perquè s’haja d’oblidar el passat, sinó perquè a mi, com ciutadà i polític, em preocupa infinitament més el present i el futur. I si l’inexorable pas del temps està rejovenint la societat, bé està que la principal fita referent siga una Constitució feta des del consens.
El consens, clar, significa renuncies. Significa que ningú no guanye per tal que ningú no perga. I això fa que ningú no estiga content del tot (ara parla l’utòpic), ni descontent del tot (ara el pragmàtic). Però el que tampoc no sembla raonable és eixa sacralització del document.
Al cap i a la fi, és una llei, la llei de lleis si volen, i el dret només té sentit si evoluciona amb la societat. I la societat del 2009 té molt poc a veure amb la del 78. El problema és que per alguns sembla que la Constitució haja estat dictada al Sinaí!
El problema no és si es pot canviar, que sí; sinó si som capaços de consensuar res, i és que no. El problema és que Trillo no és He
rrero de Miñon, ni Cospedal és Pérez Llorca, ni Blanco és Peces Barba, ni... ni el nivell i la vocació democràtica del 78 es veu hui per enlloc. Zapatero no és Felipe González, i Rajoy no és...bé, Rajoy igual si que és un poc Hernández Mancha.El cas és que la societat hui és més lliure, més adulta, més formada que fa 31 anys. Però...i els dirigents polítics? Estan a aquella altura intel·lectual? Trobe que no. I és això el que em preocupa.
19 comentaris:
Enric, no ens enganyem. La Constitució del 78 no va ser l'expressió d'una vocació democràtica ni d'altes mires. Això és el que ens han volgut vendre. En realitat va ser un procés tutelat pels franquistes, que en el context internacional de llavors tenien la necessitat d'homologar Espanya a la resta de l'Europa occidental, però, ep!, sense voler renunciar a allò guanyat mitjançant una cruenta Guerra Civil. No oblidem que l'any 1978 totes les institucions (Govern, diputacions, ajuntaments, governadors civils, ...) i fins i tot l'exèrcit, que va fer diversos intents de colp d'estat, estaven en mans dels franquistes. Els demòcrates estaven sotmesos a la vigilància del règim, el qual, com és lògic, no estava disposat a permetre cap alegria democràtica excessiva. La Constitució del 78 és, per tant, una constitució franquista disfressada de democràtica. No va significar cap procés de restitució de la memòria històrica que hagués possibilitat una veritable reconciliació. Quaranta anys de dictadura i repressió van ser enviats a l'oblit. Una societat que pretenga ser veritablement democràtica no es pot construir sobre una base tan fràgil.
No estic del tot d'acord, però bé.
Perfecte Vicent.Recalque el que has dit:" Una societat que pretenga ser veritablement democràtica no es pot construir sobre una base tan fràgil."
No passaria tot el que ha estat passant sempre per aquest país,si la base no fora fràgil.
Enric diu veritats però al meu entendre li predomina la part amarada d'utopia més que la pragmàtica,si més no, amb aquest post.
Igual avui estic regalimant massa Empirisme,però diria que no.
Podem canviar;les persones i la vida canvien.Tant de bo el canvi siga a millor.Sempre amb aquesta frase!quina llàstima...
Jo també estic d'acord amb Vicent: la redacció de la Constitució va ser tutelada pels militars, pels aferesses de complement del 36 que en el 78 ja eren coronels i generals, però també pels jerarques del Movimiento, els més moderats, si voleu, però falangistes al cap i a la fi (en 1977 des del govern de Suárez es va ordenar cremar tota la documentació dels consells locals i provincials del Movimiento. Què volien amagar?).
Des de fa temps es parla de reformar la constitució. La meua opinió és que cal una nova: en 1978 no hi havia comunitats autònomes, i hui hi ha 17 i dues ciutats autònomes, Espanya no estava en la CEE, mentre que hui la UE és una realitat; elm 1978 encara no havia caigut el Mur; la constitució té molts pares però cap mare: què passa amb la veu de les dones?; els ciutadans espanyols encara emigraven, ara l'estat espanyol és un destí de la immigració...
Per això, si l'estatit de Catalunya, que és del segle XXI no cap en una constitució de finals del segle passat, doncs ens cal una altra constitució.
És evident que la societat ha canviat i molt, ja ho dic a l'article, i que la Constitució, s'ha quedat una miqueta desfigurada en alguns apartats.
En el model territorial, per exemple, on planteja l'accés a l'autonomia (que obviament en un principi no es pensava per tothom, sinó per aquells pocs llocs que la reclamaven), ara, ja no hi ha cap procés autonòmic possible. La federació d'autonomies està prohibida, i no queda cap territori sense estatut.
I hi ha més coses velles, però també és veritat que una constitucio si està ben feta, ha de durar alguna cosa més que 4 o 5 legislatures.
Hi ha països que mantenen la seua de fa dècades i dècades, en alguns casos amb xicotetes modficacions...però en qualsevol cas, això no era l'objecte de l'article.
El que dic és que hui seria impossible redactar una constitució, ni tan sols fer una revisió a fons d'esta, amb el nivel polític que hi ha.
Ho sento, però torno als exemples, Blanco és un indigent intel·lectual al costat de Peces Barba o Solé Turà, i Cospedal igual si la compares amb Herrero de Miñon o Pérez Llorca.
Crec que ni tan sols Duran i Lleida, que em sembla un explèndid parlamentari (que de vegades defensa coses en les que no estic d'acord) està a l'altura de Miquel Roca.
Per mi, jo reivindicaria els polítics dels anys trenta. L'oratòria i les idees que es podia escoltar en les Corts de la II República, amb figures de la talla d'Unamuno, Ortega y Gasset, Azaña, Gil Robles, Indalecio Prieto i tants altres, no és, ni de lluny, comparable als polítics de la transició i ni, molt menys, als polítics actuals. La dictadura franquista va suposar un coitus interruptus en l'evolució política de l'Estat espanyol i encara hui dia n'estem patint les conseqüències.
Pel que fa a l'oratòria, efectivament, no hi ha altra generació parlamentaria com aquella. Desraciadament.
Bon article i com sempre, bàsicament d'acord. És veritat que una Constitució (o qualsevol altra norma) ben feta, pot durar molt. Com a exemple conegut la nordamericana. A més allà es poden introduïr canvis amb molta més facilitat que no pas ací. Fixa't com seran els polítics espanyols (i com d'excasa la seua cultura democràtica, només cal recordar les innumerables constitucions que hi ha hagut en este estat en poc més de segle i mig) que, per no fiar-se de si mateixos, van introduïr-hi un sistema de reforma tan complex (amb dissolució de parlament i convocació d'eleccions inclosos) que cap govern espanyol durà endavant cap canvi sense garanties de guanyar eixes eleccions. Bon exemple del que és la democràcia espanyola.
Eduard
Zapatero ja va proposar la reforma de la Constitució, encara que limitada a només quatre punts: la definició d'Espanya com a Estat autonòmic, la paritat en la successió de la Corona, la reforma del Senat com a cambra territorial i la introducció de la legislació europea. Estava previst aprovar la reforma al final de la legislatura 2004-2008, per tal d'aprofitar les eleccions generals del 2008 com a dissolució preceptiva de les Corts Generals, com mana la Constitució en cas de reforma. De fet, si el PP no s'haguera encabotat a bloquejar el procés, la reforma s'hauria dut a terme.
Hi ha més actors, a banda d'estos dos, però evidentment, s'hagués pogut dur a terme amb l'acord dels dos grups majoritaris
Cuanta raó tens Vicent!!! No ho veuen els polítics d'avui en dia o què?. O els posem l'etiqueta de que no n'hia pitjor ceg que el qui no li dóna la gana de vore?
Crec que hauria d'haver instrucció a la Escola amb llibres impresos a França sobre la Història d'Espanya;són els millors.
van escalfant el consell nacional amb eixes declaraciosn a premsa que fa falta fer el pacte tb a castelló ciutat.... una humil pregunta: veritat que abans de pressionar mitjançant la premsa no ho han demanat formalment al col·lectiu local del BLOc? i desprès parlem de democràcies i coherències... si utilitzen la pressió mediàtica per anar a males i donar un espectacle lamentable! no seria millor negociar, parlar, parlar parlar i parlar entre els dos col·lectius locals i en funció del que es diguera dir-ho públicament ( si o no però un cop i no amb incerteses ni acusacions particulars no) ??
açò ja crema massa... igual diem adéu.. i mira que jo sí que seria partidari de pactar a priori...
salut!
No, no ho han demanat ni una reunió. A sobre mentint, dient que per culpa de que el BLOC es mira el melic, el PP governa. Un segon regidor o regidor del BLOC o BLOC + el que siga, hagués representat un menys per al PSOE i per tant, hi hauria majoria absoluta del PP igual.
Si ja he vist tant a Vicent Grau com a Mònica Oltra demanant per la premsa pacte a Cs del BLOC-Iniciativa abans de demanar-ho internament al BLOC i clar de pas culpabilitzant al BLOC de tancar-se en banda.
Molt bo el que has dit de cert personatge que era més útil lligat a un arbre del Ribalta que no en una llista electoral, personatge que la premsa anomena dirigent ecosocialista i per a ser dirigent supose que caldrà que hi haja dirigits cosa que no té dit personatge.
No volia entrat al tema, el col·lectiu del BLOC decidirà el que voldrà quan voldrà, però el tal personatge, no ens marcarà l'agenda. I francament, a sobre de pressionar (amb l'efecte contrari com es veu en un comentari anterior), ho fa amb poca gràcia. Diu: "que el BLOC deixe de mirar-se el melic". Home...però si qui es passa el dia obsessionat mirant el melic del BLOC és ell! Clar, a falta de melic propi per miarar...
He explicat que nosaltres farem el que cregam més útil per Caselló, i com insisten, és quan he dit això del Ribalta
per cert, quan tornes a la tertúlia li dius al tipo este que va ser alcalde (no recordo el seu nom; Gozalbo potser?) del psoe, que no cal que faça tanta demagogia dient que el BLOC és de dretes pq pacta amb CiU; que p'a dretes ja tenim al psoe (no cal recordar pactes amb el PP arreu de l'estat).
Daniel és un demagòg, i per cert l'únic Alcalde de Castelló que no ha revalidat l'alcaldia.
Li ho diré, ara és consort d'una regidora i coincidim de tant en tant.
Però vaja...tampoc es pot esperar gaire. La seua darrera aportació al món de la politica ha estat inspirar la carta del grup municipal socialista a Sarkozy, demanant que s'opose al TVRCas, perquè segons manté (i no dic que no siga cert) a l'antic cementiri del Ribalta (del que no ha aparegut res interessant amb les cates arqueològiques) està soterrat el científic francés que va vindre a Castelló a mesurar el meridià de Greenwich
Potser els francesos, després de l'espoli que van perpetrar al nostre País durant la guerra napoleònica, n'estiguen penedits i ens ajuden amb el problema del Ribalta.
O millor, carla Bruni alcaldessa de Castelló.
Publica un comentari a l'entrada