Jo a l’ajuntament sóc opositor. I què és un opositor al just? Doncs si atenem a l’arquetip es tracta d’algú tancat a la seua habitació, entre muntanyes d’apunts i llibres, sense alçar els colzes de la taula durant mesos, organitzant el temari, i buscant la resposta més adequada a totes les preguntes que se li puguen plantejar. Supose que l’arquetip de l’opositor sensat, el que aprova amb nota, també diu que no ix els divendres ni dissabtes, té un poc abandonada la parella i porta ulleres de pasta. Però tot això últim és optatiu.
Si ho traslladem a la política, l’opositor que aprova els exàmens, el que aconsegueix la plaça, és el que dedica moltes hores a estudiar els problemes que té la ciutat i a intentar resoldre’ls. Al cap i a la fi, l’electorat (que actua sota el influx de moltes variables) el que bàsicament vol és que li resolguen els problemes. Escoles al barri, ambulatoris, bons accessos a la ciutat i un sistema viari eficient, bon transport públic, zones verdes i d’esbarjo, llocs per aparcar a una distància raonable... En definitiva, que la vida siga un poc més senzilla més, còmoda i si és possible no tan cara.
Però no tots els opositors fan igual. A un li costa imaginar que un opositor a notaria, per exemple, es passe el dia criticant al notari que va guanyar la plaça fa tres anys, dient que fa mala lletra, que se li acumula la feina, que escriptura malament, o que en lloc de donar fe, dona pena. Tot això esperant que la gent deixe d’anar a eixa notaria i acabe donant suport a l’opositor “l’aprovarem, a vore si este xic ho fa millor”. Però a la política si que passa. Hi ha qui aposta per castigar durament al govern dient, de vegades, qualsevol cosa. O fins i tot contradient-se amb el que han dit tres mesos abans o dos setmanes. Per exemple, el PSOE diu durant mesos que no vol la Ciutat de les Llengües, i després un dia diu proposa que la seu siga a l’edifici que Gehry ha de dissenyar per a la VIU. La VIU tampoc no la volia, i menys encara l’edifici que va criticar tant, però ara... Copiar a un examen no és una bona idea, sempre treu més bona nota del que copien que qui copia. I home, bé està criticar la mala praxi de qui no face les cosses com toquen, però el tribunal que ens jutja el que vol és saber si coneixem les respostes a les preguntes, no si l’altre encara en sap menys. O si més no, així hauria de ser.
Clar que tot això de les oposicions forma part del món rea
l, i la política de vegades sembla que no. Té les seues característiques pròpies, i si mentre oposites, et prepares per saber resoldre els problemes de la ciutat, no vas subratllant amb fermesa el que els governants (els qui van aprovar el darrer examen) fan malament, és difícil ja no dic aprovar, sinó ni tan sols arribar a l’examen final. Perquè qui governa té una tendència irrefrenable a l’abús. “Som més, fem el que volem” semblen dir-se tots els posseïdors d’una majoria suficient. Jorge Luis Borges va dir: “la democracia es el abuso de la estadística”. No gosaria jo rectificar Borges.
Si ho traslladem a la política, l’opositor que aprova els exàmens, el que aconsegueix la plaça, és el que dedica moltes hores a estudiar els problemes que té la ciutat i a intentar resoldre’ls. Al cap i a la fi, l’electorat (que actua sota el influx de moltes variables) el que bàsicament vol és que li resolguen els problemes. Escoles al barri, ambulatoris, bons accessos a la ciutat i un sistema viari eficient, bon transport públic, zones verdes i d’esbarjo, llocs per aparcar a una distància raonable... En definitiva, que la vida siga un poc més senzilla més, còmoda i si és possible no tan cara.
Però no tots els opositors fan igual. A un li costa imaginar que un opositor a notaria, per exemple, es passe el dia criticant al notari que va guanyar la plaça fa tres anys, dient que fa mala lletra, que se li acumula la feina, que escriptura malament, o que en lloc de donar fe, dona pena. Tot això esperant que la gent deixe d’anar a eixa notaria i acabe donant suport a l’opositor “l’aprovarem, a vore si este xic ho fa millor”. Però a la política si que passa. Hi ha qui aposta per castigar durament al govern dient, de vegades, qualsevol cosa. O fins i tot contradient-se amb el que han dit tres mesos abans o dos setmanes. Per exemple, el PSOE diu durant mesos que no vol la Ciutat de les Llengües, i després un dia diu proposa que la seu siga a l’edifici que Gehry ha de dissenyar per a la VIU. La VIU tampoc no la volia, i menys encara l’edifici que va criticar tant, però ara... Copiar a un examen no és una bona idea, sempre treu més bona nota del que copien que qui copia. I home, bé està criticar la mala praxi de qui no face les cosses com toquen, però el tribunal que ens jutja el que vol és saber si coneixem les respostes a les preguntes, no si l’altre encara en sap menys. O si més no, així hauria de ser.
Clar que tot això de les oposicions forma part del món rea
l, i la política de vegades sembla que no. Té les seues característiques pròpies, i si mentre oposites, et prepares per saber resoldre els problemes de la ciutat, no vas subratllant amb fermesa el que els governants (els qui van aprovar el darrer examen) fan malament, és difícil ja no dic aprovar, sinó ni tan sols arribar a l’examen final. Perquè qui governa té una tendència irrefrenable a l’abús. “Som més, fem el que volem” semblen dir-se tots els posseïdors d’una majoria suficient. Jorge Luis Borges va dir: “la democracia es el abuso de la estadística”. No gosaria jo rectificar Borges.
2 comentaris:
Esta molt bé Enric, m'ha agradat.
Ara hauries de fer-ne un sobre els que com Francisco Bayla, van augmentant de càrrec sense que ningú s'ho explique (bò, ningú tampoc, Fontdemorr si que ho sap). Amb prop de 80 anys li donen un càrrec amb 5000€ al més + pagues extres, suposem tots per tot lo "bo" q ha fet als seus càrrecs ja des de governs socialistes.
uff. bona idea. Paleontolgia política. Ho estudiaré
Publica un comentari a l'entrada