UNA OPINIÓ (PRESCINDIBLE) SOBRE LA CONSTRUCCIÓ DE COMPROMÍS

Fa unes setmanes, vaig penjar en este mateix bloc la meua opinió sobre Compromís.

Des d'aleshores s’ha avançat en la voluntat de trobar una fórmula estable per gestionar l’èxit electoral de la coalició. I jo voldria fer ara algun comentari.

RAONS PER REFLEXIONAR

El model triat

Front al model de la Federació CiU que alguns van plantejar i del que jo vaig discrepar, sembla que les direccions dels partits membres han optat pel model BNG.

El BNG està patint una greu crisi des de fa mesos, agreujada les darreres setmanes. Algunes de les formacions fundadores, i de les figures més rellevants com Xosé Beigas, han abandonant l’organització.

Això no significa que no siga el model correcte, significa que caldrà no repetir els errors que hagen pogut cometre ells, per no arribar als mateixos problemes que fan ara que la viabilitat del BNG estiga en qüestió.

De vegades, ser els últims et dóna l’avantatge de la perspectiva.

La realitat actual, i la seua praxi.

Deia en el meu escrit de desembre que Compromís ha esdevingut el principal partit de l’oposició. Per mèrits propis, i per comparació.

• EU diu el mateix que deia fa 5, 10 o 15 anys, amb un discurs arnat i amb ferum a naftalina, i que segons la major part d’anàlisi publicats, ha crescut vegetativament més per demèrit socialista que per mèrit propi.

• El PSOE viu una greu crisi, que el seu congrés federal no ha resolt. I el socialisme valencià està en estat d’encefalograma pla. Amb un grapat d’escons vegetatius, i una direcció erràtica i oculta, més ocupada en dirimir baralles internes que de buscar solucions als problemes del país.

Això li dóna a Compromís una oportunitat d’or per seguir destacant i consolidant el seu espai. El treball metòdic del grup parlamentari, amb iniciatives pròpies, i sobretot traslladant preguntes i propostes de tot el territori (i en això el BLOC hi té molt a vore, donat que és qui posseeix una major implantació social, i un nombre abassegadorament més gran de càrrecs públics) està resultant molt efectiu. Els qui som càrrecs públics municipals des d’abans de tenir representació a les Corts (o ara també al Parlament espanyol) som molt conscients del salt qualitatiu que significa el suport a la nostra acció política quotidiana. La retroalimentació entre nivells de representació està funcionant bé (i les disfuncions que es produeixen als llocs on no ha estat possible encara tancar una coalició, les sabrem resoldre amb intel·ligència).

Però al meu entendre, correm el risc de que l’agit-pro de “samarreta i manifa”, tape el treball del grup. És cert que maldestres actuacions com la de Cotino, posen en evidència un PP més preocupat de l’anècdota que de resoldre els problemes del país. I això en un moment on el país comença a prendre consciència dels problemes, i de qui els ha causat, és toix per part del PP i un avantatge competitiu per a nosaltres.

Però... correm el risc, he d’insistir, que la samarreta no ens deixe vore els xoriços. I crec que s’entén el poc fi joc de paraules. 

L’estètica, no només és important (no parle de moda) a l’hora de conceptuar una opció (nosaltres mateixos insistim en que les formes són importants, i si ho són per al govern, han de ser-ho per l’oposició); sinó que segons com pot arribar a ser determinant.

Vull dir, que eixa alegria amb la que a les xarxes s’aplaudeix la nostra visibilitat té un risc important. Pot donar una imatge injusta del bon treball que fa Compromís. No som polítics espectacle, no ho som, o no ho som només. I és una llàstima que se’ns conega més per això que per la bona oposició que el Grup parlamentari està fent.

I això mereix i reclama una reflexió. L’anècdota i el paper couché, no pot tapar el rigor i les pàgines sèpia, les d’economia, que és on s’està dirimint la política real del país. En eixes pàgines és on hem d’estar presents. Ara ja tenim rellevància pública. Ja hem guanyat Operació Triunfo, ara hem d’editar el primer disc i competir al mercat.

Ara toca guanyar credibilitat com alternativa.

  

COM ENS ORGANITZEM?

Hi ha tres partits amb presència social asimètrica al si de Compromís. El BLOC, Iniciativa i els Verds. I de forma difícil de quantificar i ubicar, hi ha els “independents”. En tot cas sembla evident que l’electorat supera la suma de tots tres. Això es veu especialment bé a llocs com la ciutat de València, on es treballa com a Coalició, havent superat en la pràctica les estructures de partit.

Esta realitat ens confronta a un problema, un beneït problema, hi ha gent que vol ser de Compromís, i no necessariament vol ser de cap dels partits membres. És a dir, com integrem els independents en la presa de decisions?

Sembla evident que cal eixa organització estable que estem buscant, i sembla evident que un part poc menyspreable de l’èxit de Compromís és que ha sabut llegir la nova política que la societat civil ens reclama. I això en alguns aspectes significa superar la tradicional estructura de partits.

Els afiliats als partits membres, serem afiliats a Compromís, però també ho seran els afiliats directes a Compromís. Per tant, la presa de decisions respecte a posicions polítiques, programes i llistes, en bona lògica s’haurien de prendre per tota la militància de Compromís en peu d’igualtat.

El programa hauria de ser el resultat d’un intens i organitzat debat entre la militància de Compromís, tot buscant fórmules de participació que vagen fins i tot més enllà de la pròpia militància. Obrint-nos més i més a la societat. (Si se’m permet, a Castelló hem tingut una experiència molt positiva en eixe sentit en les passades municipals, que s’ha traduït en un excel·lent programa, que ens ha donat els millors resultats de la història del nacionalisme a la ciutat). En cap cas pot ser el resultat d’un pacte entre els tres partits, amb aportacions d’independents. Decebríem les expectatives que hi ha posades en nosaltres.

Pel que fa a les llistes electorals, el procés ha de ser similar. Primàries. Primàries a les que puguen presentar-se militants de Compromís o fins i tot independents (hem de trobar una fórmula per la que militants puguen avalar independents fent possible així que es presenten al procés de primàries).

Les quotes de partit s’han d’acabar.

És cert que jo vaig manifestar dubtes respecte a Compromís, i és cert que vaig reconèixer el meu error d’anàlisi. No es tracta en absolut de la fe del convers, però si Compromís ha funcionat és per representar una nova cultura política, si no creiem en això, no som més que una amable enganyifa. Un embolcall de cel·lofana de colors que oculta la partitocràcia més rància.

Faig este apunt personal, perquè sóc conscient dels riscos que té la meua proposta. Sé que en un procés com el que propose pot perjudicar al BLOC, per dir-ho clar. Ara el BLOC gaudeix d’un lògica posició de preponderància percentual (per davall fins i tot del que li toca segons jo ho veig) al si de la coalició, i amb un sistema de primàries podria ser que perguerem eixe avantatge perquè persones d’altres formacions o independents, tingueren major suport. Per mediatiques, o tot simplement, perquè a ulls de la gent que fa Compromís, ens representarien millor. Doncs què hi farem!   

O ens creiem Compromís, o Compromís no serà creïble.

Com no sóc un passerell, també comprenc que la fórmula preocupe als partits més menuts que poden vore així qüestionats alguns privilegis dels que ara gaudeixen. Doncs dic el mateix que per al BLOC, què hi farem!

O ens creiem Compromís, o Compromís no serà creïble.

Si la militància de Compromís (la militància subsidiària d’aquella gent que militem en altres partits, més la militància directa) decideix qui encapçala el projecte, qui ocupa cada lloc en cada llista, quina és la posició política respecte a això o allò, o marca l’esperit i la lletra dels programes electorals, serà un triomf global. No guanyarà el BLOC, no guanyarà Iniciativa, no guanyaran els Verds i no guanyaran els independents. (Per tant tampoc no perdrà ningú d’ells i ens evitarem moltes de les tradicionals tensions) Guanyarà la democràcia. Guanyarà Compromís. Guanyaran els i les millors per ocupar cada lloc. Guanyarem nosaltres. Guanyarà el país.