El PP portaven des de la convocatòria de les eleccions catalanes dient coses molt gruixudes en base a esborranys que hores d'ara continuen sense autentificar-se. Després, els hi va tocar la loteria amb allò del Cas Pallerols. El provat finançament il·legal d'Unió Democràtica de Catalunya. I clar, tothom (i jo amb ells) reclamant la dimissió fulminant de Duran, perquè tothom entén que no és possible que un partit polític es finance il·legalment sense que el màxim responsable ho sàpiga. Per tant, o dimiteix per que estava assabentat, o perquè no s'assabenta de res.
I de prompte, en 36 hores el món de la dreta espanyola i espanyolitzadora, canvia. Primer resulta que el president popular de Madrid es compra corre-cuites un àtic en el que feia temps passava les vacances i del que se n'havia estat investigant la propietat. Bé. Vorem com queda, però això era una ferida menor en la ja deteriorada epidermis ètica del PP. Són tantes cosetes menudes!
Però a mida que avança el dia, la cosa es complica. Milagrosa Martínez, (coneguda al sumari com La Perla, i en altres ambients com Milagro SA) que estava imputada pel finançament il·legal del PP valencià, rep la noticia que la fiscalia li demana onze anys de presó. Poca broma. Onze anys de presó per un delicte continuat de prevaricació i altres tipologies. Esta senyora és Alcaldessa de Novelda i Diputada del PP a les Corts. I va ser, ho era en l'època de la malesa, Consellera de Turisme del govern Camps, i posteriorment Presidenta de les Corts, que és institucionalment, la segona autoritat del país. Ací els nervis ja començaven a aflorar seriosament. Al gestor del compte de les Corts a Twitter se li va escapar un “ay, ay, ay, ay, ay...” que esborrà de seguida, però no abans que el diputat de Compromís Fran Ferri ho repiulés per a major glòria del maldestre community manager. Però l'altre community manager, el Molt Honorable, no la fa dimitir. No en sap. No pot. Alguns deien, “ara és quan el PP de Madrid eixirà al rescat de Fabra, i li donarà un reforç d'autoritat per tal que puga fer net, perquè això ja és massa per a la carabassa!”
Però veges tu que poques hores després esclata la bomba a Madrid. Bárcenas, que portava sent investigat feia molt de temps tenia 22 milions d'euros en un compte a Suïssa. Este senyor era el tresorer del PP espanyol, amb molts triennis al càrrec i despatx a la planta noble de Gènova. I també era Senador. L'home va dimitir, però no abans d'aconseguir que tota la plèiade popular isquera en la seua defensa, en el sentit figurat i estricte. Perquè la defensa jurídica del senyor la va assumir el seu partit. Trillo va eixir dient que tot això era un muntatge de la “policia política de Rubalcaba”. Bé, doncs sembla que no. Sembla que els informes policials i de fiscalia esta vegada són certs.
El que falta confirmar és la informació segons la qual Bárcenas hauria estat repartint sobres amb quantitats més que importants, que oscil·larien entre 5 i 10 mil euros mensuals, a determinats alts càrrecs del partit, en concepte de sobresous. Segons el mitjà que ho publica, esta pràctica hauria durant anys, i l'hauria aturat Cospedal per ordre de Rajoy, quan es van fer càrrec del partit. De ser així, vol dir que Rajoy i Cospedal ho coneixien i no ho van posar en coneixement de la fiscalia. I ara és quan ix la doctrina Duran. Segons el PP (i insistisc que jo també ho crec), Duran ha de dimitir per acció o omissió en la trama de finançament del seu partit. Per tant... si finalment hi ha condemna (o acord a la porta del jutjat com amb UDC), Rajoy i Cospedal haurien de plegar. En el cas de la Sra. Cospedal, la cosa és més clara encara, la seua frase: “¿A que si yo tuviera cuentas en Suiza habría tenido que dimitir?” la posa en una evidència dramàtica. I és que clar, la llengueta no té os.
Alguns, que tenim un cert sentit del ridícul aliè, notàvem com una mena d'urticària quan sentíem a les tertúlies a gent del PP (la pròpia Cospedal, la sobrevalorada Camacho, i tutti quanti) alçant-se com a paladins de la transparència i l'anticorrupció. Ieeeee! Que sóc valencià! Que vos conec! De què aneu?
La nit del dijous reflexionava sobre què s'hauria de fer per recobrar el crèdit de la política, i clar, això em va desvetllar. Vaig posar la televisió, i saltant de canal en canal, vaig trobar un metàfora fantàstica. Oprah Winfrey entrevistava a Lance Armstrong. I el ciclista de Texas confirmava per fi que havia fet trampes. Va dir que era impossible guanyar 7 vegades seguides sense fer trampes, i que portava dopant-se des del principi. Que sabia que havia fet molt de mal al seu esport i que ho lamentava molt. Amstrong ha estat inhabilitat ad eternum, ell i el seu staff. Li han estat retirats els honors, i títols aconseguits, i fins i tot els patrocinadors de tota la seua carrera estudien demandar-lo per danys i perjudicis, i reclamar-li els diners que li van donar a guanyar.
I vaig pensar que la decència en política hauria de ser com anar en bicicleta, que diu que mai no s'oblida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada