Segons la definició acadèmica, el mètode d’assaig i error, també conegut com prova i error, és un mètode per a l’obtenció de coneixement, tant proposicional com procedureal. En l’assaig i error, es prova una opció i s’observa si funciona. Si funciona, llavors es té una solució. Si no - això és un error – s’intenta una altra opció. En algunes versions de l’assaig i error, l’opció que es veu a priori com la més probable és la que sol posar-se a prova primer, seguit de la següent més probable, i així successivament, fins que es troba una solució o fins que s’esgoten totes les opcions. En altres versions, les opcions es trien l’atzar. L’assaig i error ha estat tradicionalment el mètode principal d’obtenció de nous medicaments (fàrmacs com els antibiòtics, per exemple).
No seré jo qui li negue a la política la seua condició de ciència, però ja tinc més dubtes sobre la condició científica del mètode de govern emprat pels polítics. Perquè si bé és cert que s’acompleix la primera part de l’enunciat “assaig i error”, no és menys cert que la reiterada vocació de caure en un error amb cada assaig, qüestiona la cientificitat del mètode.
Allargant la comparació, podríem dir que la nostra societat està malalta, que ho està i molt. Pateix sense cap mena de dubte una crisi econòmica (industrial, laboral...), una crisi social (retrocés dramàtic en serveis públics i drets col·lectius) i moral (corrupció, relativisme moral, crisi de valors...); i seguint l’exemple, els polítics serien els investigadors, i el laboratori les institucions. Doncs si és així els nostres governants-científics s’acosten més al Dr. Bactèrio que al Dr. Barbacid. I ja és llàstima, perquè això implica que les possibilitats de trobar una cura a la malaltia tendeixen a zero.
Analitzem-ho. La realitat és que fins ara només s’han fet proves amb dues variants de la mateixa substància, el bipartidisme. Ací, des de que ens deixen votar, porten governant els mateixos. Portent tornant-se PP i PSOE, PSOE i PP, que tot i algunes diferències substancials, representen dues visions de les mateixes polítiques. Uns i altes han posat per davant la supervivència d’un impossible sistema bancari que ells mateixos han pervertit i enfonsat, a la supervivència amb dignitat, de la gent. Són ells dos qui en època de pau i contravenint les directrius de la UE, segueixen invertint quantitats insensates de milions d’euros en material bèl·lic. Dins que després falten per al pla de pensions, per les nòmines del personal, o per mantenir obertes les urgències als ambulatoris. Són ells qui han fet inviables alguns ajuntaments limitant el dèficit, perquè havien fet prèviament inviables alguns ajuntaments disparant el dèficit. Són ells.
Mentre el PP segueix criticant el benefici d’inventari (“la culpa fué de ZP” que canta Gabinete Populari) l’atur es dispara, i l’FMI ens adverteix que si el present és gris el futur imminent serà negre. És ja una obvietat constatable que la reforma laboral ha estat un fracàs, si és que pretenia,(cosa que personalment dubte) crear ocupació. És evident que les mesures de recuperació econòmica no funcionen, i el PIB industrial segueix destruint-se cada dia que passa. I així fins a tenir uns irresistibles ganes de plorar.
Però si obrim l’angular de l’exemple, vorem que en realitat, hi ha un altre mètode d’assaig i error, que passa per damunt del de les polítiques que aplica el binomi PP-PSOE; i és el de les eleccions.
I ací, els científics són vostés, els que van a votar. Els que trien qui ha de proposar polítiques. El sistema els recorde, consisteix en assajar allò que creuen millor, i si no funciona, canviar, no en reiterar-se en els errors per sempre més. PP i PSOE ja han demostrat amb escreix que són bons per construir una crisi, i incapaços d’eixir d’ella. És l’hora de canviar de fórmula. És urgent. O farem tard.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada