FINAL DE CICLE. Crònica d'un Consell Nacional.

La Síndrome Rosa Díez

Algú, que representa tot excepte la renovació (via influència “externa”, via clan, via nissaga) puja a l’escenari, mira on tu seus i afirma que és hora de renovar. Que hi ha gent que porta massa temps presentant-se a les municipals. No diu “massa temps en política”, diu “presentant-se a les municipals”.

I un pensa en Marina Albiol, per pensar en algú de fora de casa. EU diu que els seus càrrecs públics només poden ser-ho durant 8 anys. I ho ven, com una aposta per la renovació. El cert, però, és que Albiol que acompliria ara els 8 anys i no podria repetir, no té cap impediment per intentar ser eurodiputada (o regidora, o senadora...) Per tant, EU permet que els seus polítics es perpetuen càrrec rere càrrec, a condició de que no estiguen més de 8 anys al mateix lloc. Posats a permetre la perpetuïtat, no sé fins a quin punt no és millor que un continue en una institució que ja coneix, i així, és més útil als representats. No cal aprendre de nou, cada 8 anys.

I després t’adones de qui tens darrera. Precisament la persona que orgànicament i des de fa ja 7 anys, va substituir a qui et mira des de la tribuna. Tu t’has presentat tres colps a les municipals, dues encapçalant la llista. Qui tens darrera va ser regidor del seu poble ininterrompudament entre 1991 i 2007, alguns d’eixos anys alcalde, i entre 2003 i 2007 va ser Diputat provincial, i és Diputat a Corts des d’eixe any. En total porta 23 anys, i amb ganetes de seguir. 

I somrius.

La Síndrome Has been

Algú parla des de la tribuna, la Presidència li recorda que se li ha acabat el temps, i contesta que “en 11 anys només he parlat dues vegades”.  I com la qüestió numèrica no té sentit (si volia parlar podia haver-ho fet sempre que volgués), un acaba per comprendre que el que vol dir és que “ell”, per ser qui és, no hauria d’estar sotmés a les coordinades espai-temporals. 

Dit d’altra forma, ell no es pot comparar amb els humils mortals que habiten la sala. “Una persona un vot” deu pensar “és un risc massa gran. Els drets i deures haurien de ser ponderats en funció de “Who’s who” ".

La Síndrome d’Angelman 

Puja un orador, que té la nul·la intel·ligència emocional de renyar sempre a l'auditori, i repeteix com un mantra que: “això que dieu que diu el document, no ho diu el document”. Però el mal és que abans ha pujat algú i ha llegit textualment el document i sí que ho diu. I després puja un altra persona i torna a llegir el document, i ho diu textualment. 

Però, ell, està afligit per la Síndrome d’Angleman que li impedeix aprendre algunes coses senzilles. I té a vore, amb el seu propi comportament. Amb la seua voluntat de no aprendre. Perquè per a altres coses sí que és llest! 

Ara, en canvi, no ho sembla, que quan un menteix i l'auditori ho sap, perd tota credibilitat. Si li’n quedava.

La Síndrome de Ganímedes

Un altre orador porta escrits de casa un parell de folis que llegirà sí o sí, malgrat que abans que ell hagen parlat 30 persones, i que l’aferrar-se a un guió l’impedisca interactuar amb el que passa a la sala. 

Critica a la gent, perquè segons el seu enteniment, mentre parlen de primàries obliden les seues principals obligacions, no fan la feina per la que han estat triats.

I afortunadament, abans que un puga fer examen de consciència, li contesta un altre orador, que el grup municipal del que tu formes part, és, segons tots els mitjans de comunicació locals, qui lidera l’oposició a la teua ciutat. Per número de mocions, per número de declaracions institucionals, per número de consensos aconseguits, per centímetres quadrats de noticies protagonitzades en premsa en paper, per minuts en antena. I tot això, sense ser numèricament el partit més gran de l’oposició. 

I l’orador replicant recorda també, que a la Diputació, amb un sol diputat, i gràcies a la coordinació amb els grups municipals, acabes de fer destituir al Vicepresident Primer, de fer imputar a eixe mateix personatge, i a Carlos Fabra, i que en menys d’un mes, caurà també l’alcalde d’un poble i diputat provincial, per les teues denúncies. I recorda que has fet canviar al PP provincial d’opinió respecte a la fractura hidràulica, i has aconseguit aturar la privatització de la medicina nuclear fent públic un document secret... De fet, ve a recordar, que si tot això passes a una ciutat que no fos Castelló, o si el Diputat es digues qualsevol altre cognom, l’EN l’hagués felicitat. 

I dones les gràcies, però penses que tampoc no importa la falta de reconeixement i l’intent constant de descrèdit, que el que importa és si els resultats electorals acompanyen. I el cert és que sí, que hem crescut molt.

I penses en el que ens acusa de no saber fer dues o tres coses al mateix temps i veus que:

a) Al seu poble perd vots i li passa per davant España 2000

b) estem a febrer i no tenim pressupost del partit, era la seua responsabilitat, però per primer colp en la història, es va haver de retirar d’un CN, perquè anava a ser votat en contra. El document era incomplet i inacceptable. I tenia un munt d’objeccions de l’òrgan de control.

c) Ha de ser que estava entretingut amb les primàries...

La Síndrome de Tourette   

Si alguna síndrome és preocupant pel nombre d’individus afectats, és sense dubte esta. És sabut que es manifesta amb tics motors i vocals

Pel que fa al tic motor, s’han pogut observar fins a tres subgrups:

a) Afecta a determinats membres que ocupen la primera fila, que els obliga a girar violentament el coll enrere, per vore qui vota en contra de les seues tesis o s’absté.

b) Alguns individus afectats, seuen directament a les darreres files, per evitar luxacions de coll.

c) S’ha detectat una nova versió, esta en la Mesa, en la que un dels membres (que no és el que fa l’acta) anota el nom de les persones que intervenen i el sentit de les seues argumentacions

Respecte als tics vocals, Gilles de Tourette, va descriure una peculiar associació del afectats amb la copolàlia, és a dir l’articulació de paraules obscenes o observacions socials inadequades i despectives. 

És van sentir en boca de moltes persones qualificatius despectius com “infantilisme”, "manca de sentit comú", “irresponsabilitat”, i altres perles dedicades a qui no els donava la raó i els feia reverències.

Em tranquil·litza personalment pensar, que a la meua intervenció que va estar entre les primeres, vaig deixar clar que trobava motius per votar que sí, i per tant, qui ho fes tenia el meu respecte i no sentiria en boca meua una sola crítica; i que hi havia motius per votar que no, i que qui ho fes, rebria idèntic tractament. 

No va ser contagiós. 

La Síndrome de la lleugeresa argumental.

Es va sentir dir per justificar el document, que “el millor acord, és aquell que no satisfà a ningú, perquè així tots perden i ningú no guanya”. Textualment una vegada, i amb diferents versions, moltes.

No és cert. Hi ha moltes tècniques de negociació (i cada una du associades diferents habilitats). Però absolutament cap de les descrites acadèmicament defineix un acord on tots perden, com un bon resultat. Cap. Bàsicament perquè genera frustració i malestar en totes les parts. I en un cas com l’actual, en el que s’han de tornar a plantejar negociacions sobre el mateix subjecte, este és el pitjor punt de partida.

En un cas com el que ens ocupa, sembla obvi que la fórmula adequada és la coneguda com “ampliació del pastel”, per a permetre que tothom “guanye”. És a dir, ser elàstics i posar sobre la taula més coses de les que en principi ens havien generat el conflicte. Lluny d’això es va negociar fent cada colp el tortell més menut, tenint menys a repartir-compartir, i per tant, minimitzant les possibilitats d’acords satisfactoris per a totes les parts. El pitjor model. I no és culpa dels negociadors. Sinó dels estrategues. 

Però aquells individus que pateixen de lleugeresa argumental, pugen a la tribuna, diuen el primer que els sembla, i donen per cert que l’auditori en sap tan poc com ells. Error. 

La Síndrome du Roi Soleil

"L'État, c'est moi", i clar, partint d’esta base, qualsevol crítica per puntual que siga, és percebuda com un atac a la direcció, o al Secretari General.

Si no t’agraden alguns components de la coalició europea que es proposa, és un atac personal.

Si no t’agraden les formes en les que es fan algunes coses, és un atac personal.

Si fas que l’EN haja de retirar documents de l’ordre del dia per evitar més derrotes, és un atac personal.

Si no t’agrada un document que ve a votació, és un atac personal.

Perquè... “le partie, c’est moi”.

La Síndrome d’Ichabod Crane     

Tot això, tot, tot això, té bàsicament en el seu origen, un problema de lideratges. Una peculiar història d’amor entre Ichabod Crane i Katrina Van Tassel. 

El problema de les carreres de cavalls, és que no és suficient amb tindre la millor quadra, amb més cavalls que ningú, més ben preparats, més competitius, més ràpids, més experimentats en els Grands Prix, més en forma...

Un bon genet sobre un cavall mediocre pot guanyar a un genet mediocre sobre un gran cavall.

I de retorn a casa, després de la carrera, el genet sap que que ha de travessar el bosc, i el risc de que es repetisca la llegenda d’Sleepy Hollow i acabe per perdre el cap, és molt alt. I això, genera nervis. Molts nervis. I els cavalls ho notem. I en estes condicions, resulta difícil córrer per a guanyar.