El Tribunal de Cuentas va elaborar recentment un informe fiscalitzador de la Llei de Dependència. Al text es reconeix que “de forma explícita” que “la carencia de recursos económicos suficientes” i la “imposibilidad legal de abonar las prestaciones económicas de forma inmediata (…) por las limitaciones presupuestarias” explicarien l’enorme retard en despatxar els expedients.
També diu l’informe que els fons finalistes estatals han experimentat una reducció des de 2011. Això explica, en bona part, que hi haja 189.427 persones a les que se'ls ha reconegut el dret d'acollir-se a alguna de les ajudes de la llei però segueixen esperant a rebre la prestació econòmica o el servei de què són creditors. Algunes d’eixes persones han mort esperant que hi haja diners.
Els diferents governs tant del PP com del PSOE, han privatitzat i donat tota sort de facilitats a no poques companyies del sector energètic. I això és difícil de desvincular del que es coneix com “portes giratòries”, és a dir, polítics que van a parar a Consells d’Administració d’algunes d’eixes empreses quan acaben la seua carrera política.
A Endesa Aznar, Elena Salgado, Pedro Solbes, Miquel Roca i Rodolfo Martín Villa. A Abengoa, José Domínguez, Borrell, Rafael Escudero, Manuel de Vicete-Tutot i Ricardo Martínez. A Red Eléctrica de España hi van aterrar Ana Cuevas, José Folgado i Miguel Boyer (ara ja mort). A Repsol Josu Jon Imas, Luis Carlos Croissier i Mario Fernández. Acciona va col·locar a Carlos Espinosa i Javier Solana. Iberdrola a Ángel Acebes i Manuel Amigo. Marcelino Oreja va ser fitxat per Enagas, i Felipe González per Gas Natural. Ana Palacio a HC Energía. I Teresa Ribera a Isofotón. Per si s’han perdut, eren tots del PP i del PSOE, excepte tres (un d’UCD, un de CiU i un del PNB). I resulta del tot lògic que la gent es pregunte si estos polítics treballaven ja en favor d’estes empreses quan havien d’estar treballant en favor del benestar col·lectiu. Quan eren càrrecs públics.
El PSOE va donar el vist i plau a la instal·lació del dipòsit submarí de gas, anomenat Càstor, davant la costa valenciano-catalana. La injecció de gas, va provocar centenars de moviments sísmics terra endins, que causaren paüra entre la població. Davant del més que evident risc, es va acabar per prohibir l’activitat. I aleshores aflorà una clàusula que el govern socialista havia acceptat, segons la qual, si no es podia explotar el dipòsit, l’empresa ACS (Florentino Pérez i la llotja del Bernabeu), cobraria una xifra de 1.350 milions en concepte d’indemnització. La petició d’indemnització hagués arribat fora de termini, si el govern del PP no hagués allargat el termini de 5 a 25 anys. PSOE i PP, col·laborant per a fer guanyar diners a uns, i acceptant que eixa indemnització es carregue als rebuts de la llum de tots nosaltres en els pròxims 30 anys.
No sé si a vostés els sorprén, però l’empresa ja ha cobrat. En 15 dies, el govern que no troba diners per a p agar la dependència, els troba per a pagar a ACS. 1.350 milions! El mateix govern que no troba els 985’55 que va requisar als funcionaris l’any 2012, en forma de pagues extres que encara els deu.
La primera veritat és que la llibertat d'una democràcia no està fora de perill si la gent tolera el creixement del poder a mans privades fins al punt que es converteix en alguna cosa més forta que el propi estat democràtic. Això, en essència, és el feixisme, la propietat de l'estat per part d'un individu, d'un grup, o de qualsevol altre que controli el poder privat.
I este últim paràgraf, no és cosa meua, ho va dir textualment Franklin D. Roosevelt, que no va ser precisament un perillós roig.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada