S'ha convertit en un lloc comú en els estudis de Dret públic utilitzar l'expressió "Fugida del Dret administratiu" per referir-se a les conseqüències de la creació de diferents fórmules organitzatives en l'àmbit del sector públic que, malgrat perseguir fins d'interés general, la seua personalitat és privada o que, tot i ostentar la condició d'organisme públic, es regeixen en major o menor mesura pel dret privat. L'expressió és molt gràfica per això la fortuna que ha fet.
La idea és escapolir-se dels controls al que està sotmesa tota administració. Es parla d'agilitzar les contractacions i procediments diversos, però això es fa obrint la porta a la discrecionalitat. I la discrecionalitat, en estes coses, és el forat per on es cola tota la corrupció. L'econòmica, l'administrativa, la funcionarial, i no cal dir-ho, la política. I de tot això n'hem vist dramàtics exemples els darrers anys. Dramàtics i costosíssims exemples. I crec que tothom està ja familiaritzat amb eixe concepte de la "fugida del dret administratiu", però des de fa algun temps, professors com José Pascual García, del Tribunal de Comptes, mantenen que la fugida va a més, es tracta també de fugir del Pressupost i dels controls financers. Afirma i argumenta que totes les institucions hisendístiques es veuen afectades, tot i que no totes en la mateixa mesura.
En l'àmbit del Dret financer la fugida no és total sinó atenuació dels controls públics. De fet, de fugida total només es pot parlar quan es dóna una privatització plena de serveis o activitats públiques, com en el cas de les diferents fórmules extrapressupostàries que es vénen englobant sota l'expressió "col·laboració publico-privada" , mentre que en altres casos la fugida és parcial. Però també hi ha discrecionalitat. I ja saben què en pense.
I ara, i això és de la meua collita, i òbviament sotmet la meua, a millor opinió en dret, intentaré argumentar que també s'ha produït la fugida del dret laboral.
També en això, desgraciadament, el cas valencià és paradigmàtic. Els vint anys de poder omnipresent dels popular a la Generalitat, els ha servit, també, per construir en moltes àrees de gestió una administració paral·lela, no sotmesa a les regles i normes de l'administració pública. Ni el dret administratiu, ni el pressupostari, ni tampoc, insistisc, el que regula la funció pública.
En efecte, el PP ha creat organismes com Castelló Cultural, o fundacions públiques, per fer una feina que en puresa haurien de fer funcionaris. Per quina raó? Doncs perquè eixos organismes no estan sotmesos a les mateixes normes de gestió o elecció de personal. Siguem clar, a una Fundació, per molt que siga pública, s'hi pot accedir després de fer una entrevista personal. Per a ser funcionari has de ser capaç de preparar una oposició, aprovar-la i guanyar la plaça.
Això no vol dir necessàriament que ningú que estiga treballant en estos organismes tinga la preparació adequada, o l'actitud, o l'aptitud, ni tan sols que tothom tinga el carnet del PP en la boca. Però el que sí que és segur, és que el mètode de contractació és immensament més discrecional, que no pas un concurs oposició (amb tots els defèctes que puga tindre este sistema).
I clar, un no pot oblidar aquella conversa que li van enregistrar d'amagat a Carlos Fabra on es vantava d'haver col·locat a qui sap quanta gent. I és segur que no va ser l'únic. Una administració en paral·lel per poder col·locar discrecionalment a qui vols, amb el sou que vols, i generant una estructura de poder incontrolada per la societat.
I saben que? És més greu encara, i més incomprensible és que l'arquitectura d'una administració paral·lela i "incontrolada" organitzada pel PP ha durat tants anys, que algunes d'estes persones podrien acabar consolidant la seua plaça de treballadors públics, sense aprovar una oposició. Això han determinat ja alguns tribunals. Què els hi sembla?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada