"Em cabien tots els desassossecs en aquella hora", ho ha escrit la poetessa Susanna Lliberós, però ho pogués haver dir el dimecres passat. Perquè el dimecres passat una companya em va confessar que tenia com una mena de neguit, perquè havia d'intervenir al ple, i era molt conscient que no parlava en nom seu, ni tan sols del seu grup municipal o partit, sinó dels milers de persones que havien dipositat la seua confiança en ella. Més encara, explicava la pressió que representava saber que en el fons, parles en nom de molts, però et dirigeixes a més. A tothom. Als milers que t'han votat i als que no ho farien mai.
Li vaig confessar que a mi, afortunadament, encara em mossega eixe cuquet a l'estómac cada cop que he d'eixir a la trona a defensar una moció, o a contestar una pregunta, o que comparec en roda de premsa per parlar en nom del govern plural de la nostra ciutat. Quasi res! Coincidíem tot dos en què al neguit per la responsabilitat s'hi suma una certa excitació intel·lectual que t'obliga a treballar molt bé cada intervenció, cada proposta, cada frase que vas a pronunciar o dir.
És això el que té de fascinant la política, crec. Això i un enorme grau d'exposició pública que ben gestionada té una part molt positiva. Perquè t'arriba el retorn d'allò que dius i fas. Crítiques, moltes i moltes crítiques. I òbviament no totes són amables, ni són constructives, i de vegades, gosaria dir que fins i tot algunes no són justes. Però si no et deixes vèncer per eixa pressió, aprens. Aprens molt, moltíssim, de tu mateix, i de la resta. Aprens de la teua ciutat, de la gent que representes i d'aquella que preferiria que no ho feres. I això, eixa disposició a l'aprenentatge, és indiscutiblement una virtut en qualsevol persona que es dedique a la res publica.
Ser un càrrec públic implica, entre moltes altres coses, això; estar obert a les crítiques, i saber-les usar en benefici propi, per créixer i millorar. Ser un càrrec públic reclama que mai et relaxes, que el cuquet de la responsabilitat t'obligue a estar sempre alerta. Ens hem de guanyar cada dia el nostre lloc de representació. La democràcia no és una meta, és un viatge, s'ha de construir cada dia.
Ahir era l'aniversari de la mort de Clara Campoamor. La diputada del Partit Radical, que va aconseguir que la Constitució de 1931 incorporés per primer cop a Espanya, el dret de vot femení. Però el seu propi partit la va deixar caure, i l'any 1933 no va poder revalidar el seu escó. Ningú no ha dit que la política siga justa. Pensar en clau de partit, o de currículum personal és un camí cert al fracàs.
Per això em va agradar tant la confessió de la meua companya, i m'agrada tant perquè m'hi reconeixia a mi mateix. Aquell neguit, aquella responsabilitat d'intentar fer les coses bé en nom de tota la gent que representes i pensant en tota la ciutat.
És fantàstic saber que forme part d'un grup que té tan clara la responsabilitat que hem assumit. Ali, Enric, Vero, Ignasi, Sara, Nuri.. I encara que de tant en tant m'enfade, és un honor haver assumit amb ells i tant gent més, este compromís. I ho volia escriure.
Hi torna Lliberós: "Digues: per què hauríem de fer l'últim esforç?" Per Castelló.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada