No tinc gaire temps per escriure este article, així que ja em perdonaran si no m’entretinc en florilegis i figures retòriques. Vull parlar del Senat.
El Senat és eixa càmera de la qual gairebé ningú no sabria explicar amb detall quines en són les funcions, i fins i tot, generaria dubtes a l’hora d’explicar com es trien els seus membres. Perquè d’una banda hi ha un sistema dual de tria, ja que per sufragi universal s’elegeix una part dels membres i als altres els trien les comunitats autònomes.
Però bé, el que jo venia a dir, és que mentre en estos quatre mesos en els que hem estat sense govern central (ha governat el Tribunal Constitucional contra catalans primers, i contra el nostre dret foral després) els partits no trobaven fórmula adient de col·ligar-se per formar un executiu, alguns anàvem recordant que en el Senat hi havia una majoria absoluta i absolutista del PP. I que actuant com actua en la pràctica com càmera de segona lectura, podia esmicolar sense problemes, tot el treball legislatiu d’un hipotètic govern progressista, i del Congrés.
Així que la mala traça en abocar-nos a noves eleccions ens donen una possibilitat de repensar una estratègia guanyadora per al senat. Parle de fer una “entesa” de progrés. I ja sé que ara eixirà el PP a dir que una tal pretensió l’única cosa que pretén és sumar esforços per evitar que guanye el PP. I la resposta és que sí. Exactament d’això es tracta. Podria argumentar que la dreta va sumar AP, PDP, UL, UV... i restes de poda de l’arbre del franquisme, i de les deixalles d’UCD i CDS, per construir el PP. I que si és lícit que la dreta puga fer això, lícit és i seria, que ho puga fer l’esquerra. Però ho faré més senzill, no necessite excuses, propose una entesa de progrés perquè no vull que el PP tinga la capacitat de modular polítiques. I ja està.
En este moment a nivell de País Valencià el PP té 9 senadors, el PSOE 2, i Compromís 1. Per circumscripcions, a Alacant són 3 del PP i un del PSOE, com a Castelló. I a València 3 del PP i un de Compromís-Podemos. I això es pot subvertir fàcilment. Només cal un acord win-win, un d’eixos acords on guanya tothom.
Mirem el cas de Castelló. Ací el PP va aconseguir 3 senadors amb uns resultats d’entre 92.000 i 95.000 vots, i el PSOE un amb 68.000. Compromis-Podemos que en el Congrés va guanyar nítidament al PSOE, al Senat es quedà 5.500 vots per davall. Entre d’altres coses perquè no vam enviar paperetes al Senat a les cases, per estalviar. Això que ara volen fer tots. Doncs és fàcil. El PSOE sap que podria perdre el seu senador, només amb que nosaltres tinguérem idèntic resultat al Congrés i al Senat. Però per a nosaltres eixe no és l’objectiu ara mateix. No ens preocupa tant sobrepassar al PSOE, com sindicar vots per fer perdre al PP el seu poder.
Si férem una llista on hi hagués un candidat socialista, un de Compromís i un de Podemos, i sumarem vots, estariem parlant de 120.000 vots per cada candidat (més si EU vol sumar els seus 6.000-10.000) i això garantiria tres escons, i deixaria al PP amb un de sol.
És tan senzill com això, matemàticament parlant, clar. Políticament ja és tot una altra cosa. Comprenc les dificultats, però a Catalunya fa temps que funciona, i a les illes sembla que l’acord ja està quasi tancat, i a l’Aragó també. Serem tan incapaços que regalarem al PP una victòria que li permeta bloquejar el treball del Congrés? Hi haurà qui serà tan curtterminista que pensarà que guanyar al PSOE és més important que derrotar al PP? Espere que siguem prou intel·ligents, per presentar al Senat un acord, com “el del Botànic”, ampliat. És temps de guanyar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada