Diu l'antic testament que per culpa d'Adam i Eva, que van convertir el fruit de l'arbre del bé i del mal en el logo d'Apple, estem condemnats a guanyar-nos el pa amb la suor del front. Tot i que els més espavilats porten dècades i dècades, guanyant-se el pa (i la xocolata) amb la suor dels d'enfront. El cas però és que durant molts anys el treball es considerà un càstig. Després vingué tot allò de l'ètica protestant del treball de la que parlava Max Weber, però em tem que per a la majoria de la gent de la contornada, amb educació de clara influència judeo-cristiana, té més de càstig, que no pas allò que plantejava el calvinisme de què treballar de valent era un component de l'èxit i l'atractiu personal.
Tant se val la història. Tornem al present. Poc importa si és càstig, dret, o virtut, per al que vull dir. I és que el fet de ser un càrrec públic, com és el meu cas, fa que el teu treball tinga unes peculiaritats que el diferencien d'aquells qui treballen per compte propi o d'altri. Per exemple, l'exposició al públic que t'hauria d'obligar a una conducta ètica irrefutable, i això és una cosa que sí. Ara bé, no et pot sostreure el dret a divertir-te o a vore First Dates, perquè això és una cosa que no.
Perquè d'això va este article. De què hi ha coses que sí, i coses que no. De què al fet de ser càrrec públic porta associades condicions especials, però hi ha coses que sí, que entren en el sou, que van en concordança amb el càrrec. Però hi ha coses que no. Que de cap manera són acceptables.
Una cosa que sí, és l'obligació d'atendre a tothom, d'intentar resoldre els seus problemes si són de la teua competència, d'orientar-los a un altre lloc si no ho són. Una cosa que no, és la guàrdia permanent 24/24 i 365/365. No. A mi m'han aturat pel carrer un diumenge de vesprada, passejant amb la meua parella i empenyent el carro de la meua filla quan era un nadó, per consultar-me no sé quines coses de l'ajuntament. I després de ser amable durant cinc minuts, quan li vaig intentar fer vore que no era lloc ni moment, el matrimoni es va sentir més que ofés. Ell té una botiga, segur que si el diumenge toque el timbre no m'obrirà.
Una cosa que sí, és usar la meua presència a les xarxes socials per projectar el meu treball, o per proposar un tema de debat que m'ajude a millorar la meua opinió sobre això o allò. Però una cosa que no, és haver de contestar obligatòriament a debats que proposen altres persones el dia i hora que els hi ve de gust, només perquè com sóc una persona pública, es creuen en el dret d'interpel·lar-me i interrogar-me amb exigències, a les onze de la nit d'un dissabte.
Una cosa que no, ara canvie l'ordre per no ser massa anafòric (això existeix?), és haver de donar explicacions d'on vaig en vacances so pretexte que com el meu sou ix de l'erari (dir erari públic seria un pleonasme -estic setciències hui-) tenen dret a saber-ho. I això, m'ha passat també. Una cosa que sí, és explicar amb detall on toca i quan toca, les despeses públiques generades per un viatge oficial, per exemple. I sempre ho faig.
Una cosa que no, és insultar a la gent amb la qual no estic d'acord. Una cosa que sí, és contestar quan m'insulten. Perquè hi ha molt de troll (analògic i virtual) que creu que em pot insultar, i que jo no tinc dret a contestar amb la contundència que considere oportuna. I mira no. Jo conteste.
Una cosa que no, és no permetre les crítiques. Una cosa que sí, és contestar eixes crítiques amb arguments. I una cosa que no, és acceptar les sentències dels que en vore que els hi contesten et diuen que tu no acceptes crítiques. Per a esta gent, és d'aplicació el punt anterior. Jo conteste. I tant que conteste.
Una cosa que no, que en este cas seria legítim, però poc intel·ligent per part meua, és només acceptar comentaris en xarxa de coreligionaris, aduladors i llagotejadors. Una cosa que sí, és bloquejar. A les xarxes i al carrer. O és que no em queda el dret de dir-li a eixa persona que ni conec i que acaba d'asseure's a la meua taula a la cafeteria, que no vull parlar amb ella i que la vull fora de la meua vida? Doncs tampoc la vull al meu món virtual. Que caram! I no és no.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada