"AIXÒ S'HA FET TOTA LA VIDA" (Versió íntegra) Llibret Gaiata 8 Portal de l'Om. TEMA:“Les festes de la Magdalena dins de 50 anys. Imaginem el seu futur”

AIXÒ S’HA FET TOTA LA VIDA

DIJOUS. Nervis.

Juanvi López estava nerviós. Cosa lògica. En 48 hores començaven les seues primeres festes de la Magdalena com a President de la Comissió Ciutadana de Festes. L'organisme que havia substituït a la Junta de Festes, que en el seu moment ja va substituir a l'original Junta Central de Festes. A sobre, López, que venia d'una llarga tradició familiar vinculada a les festes de la ciutat, era el primer president home, després de 23 anys consecutius de presidentes. Per a Juanvi, la presidència no era només un repte personal, o un pas lògic en la seua llarguíssima vida com a fester, sinó que tenia alguna cosa d'íntima. A les acaballes del segle passat i primeries d'este, un avantpassat seu havia presidit durant molts anys l'organisme fester.

Juanvi va mirar al sostre del Palau de la Festa, allí dalt hi penjava l'estendard de la Gaiata 12. La que va ser la gaiata del Grau, abans que el mar es mengés bona part del litoral marítim de la ciutat.

Van ser anys durs. La construcció dels dics de costa amb fons europeus, per combatre la pujada del nivell del mar a causa del canvi climàtic, es van viure a tota la ciutat, però especialment al Grau i a la Marjaleria, com allò que era, un autèntic drama. Una decisió a la desesperada, per intentar contenir el creixment del nivell del mar. Un creixement que posava en risc no només la biodiversitat del que havien estat fèrtils aiguamolls, o la immensa obra dels ports comercials i esportiu; sinó que també podia posar fi a una forma de vida. El Grau, sempre havia tingut esperit de poble.

Els dics els va construir l'empresa d'un tal Florentino Pérez, però no van resistir l'embranzida d'una mar que volia més i més, empentada pels corrents de l'Àrtic, i per les tones i tones de gel fos. Finalment, una nit, en una de les tempestes que en els darrers anys s'havien fet habituals, els dics van cedir, i la mar ocupà el Pinar del Grau, l'Aeroclub i totes les instal·lacions esportives, que després de mil projectes polèmics, s'hi havia construït al voltant. Tot s'ho endugué Neptú. També alguns carrers del Grau. Va ser un febrer. Aquell any es van suspendre les festes, només la Romeria de les Canyes es va celebrar.

El pitjor de tot, és que el Govern havia signat un contracte amb l'empresa de Pérez, que beneficiava a l'empresari sí o sí. Si funcionava bé, l'empresari cobrava. Si funcionava malament, s'indemnitzava a l'empresa! Un despropòsit. El Grau va considerar que l'Ajuntament de Castelló no els havia defensat i protegit suficientment, i van decidir no participar mai més a les Festes fundacionals de la ciutat. I des d'aleshores, el Grau reclama la seua independència. Alguns a Sant Pere, la majoria, a l’Ajuntament.

Tot això va passar pel cap de Juanvi, mentre tancava la porta del vell Palau de la Festa, amb la clau electrònica. Amb el Palau tancat, l'estendard penjant al sostre, era l'últim testimoni de les festes antigues, i d'una ciutat que abans, estimava la mar.

DIVENDRES. La vespra de la vespra.

Des de feia dècades, malgrat que oficialment les festes començaven el dissabte, el divendres a la nit hi havia el tradicional acte de l'Associació Germans Musulmans d'Alqueria, hereva de l'antiga Moros d'Alqueria, a la que el pas del temps no permeté mantenir un nom que molta gent considerava ofensiu.

Eixe acte sempre havia estat un problema, perquè a la pràctica de començar en divendres s'hi havien sumat altres associacions culturals, festives, gastronòmiques... I tothom volia representació oficial. Tot eren disputes fins que es va haver de fer un torn rotatori publicat a l'apartat de "protocol transparent" del web de la Comissió Ciutadana de Festes.

Juanvi va fer una videoconferència amb la resta del seu equip. Ja feia anys que la majoria de les reunions eren no presencials, la qual cosa facilitava la conciliació familiar, però disgustava als bars i restaurants on tradicionalment havien anat a sopar els membres de la Comissió.

"Comencem" va dir Juanvi amb la seua veu marcial. "Enguany toca que ella vaja a l'acte del Germans Musulmans d'Alqueria, i ell a la Colla del Rei Barbut i la Infantona Merilde. Ho tenim clar? Aisha, tu acompanyes a Na Violant i tu Manel al Rei. I després tothom a casa, que demà comença la nostra prova de foc. Sort". "Sort" contestaren tots els membres al punt de desconnectar... De desconnectar tot just abans que Aisha, Manel, N'Goo i Fina, es connectaren entre ells en una nova sessió de videoconferència.

N'Goo va ser clar. "Jo no torne a anar a vore els Cavallers de la Conquesta i les Senyores del Regne. Cada any la mateixa història amb què si els hi hem usurpat la representació, que si no en teníem prou amb les gaiates, que si això i que si allò. Jo no hi vaig.”

Esta discussió es produïa cada any, d'ençà que la Comissió Ciutadana de Festes va decidir fa ja més de 40 anys, que la figura de la Reina de les Festes era definitivament denigrant per a la condició de les dones. En el tercer Congrés Magdalener es va decidir que la millor solució no era fer desaparèixer la figura femenina, sinó afegir-ne una de masculina. I després de mil cabòries, es va pensar que ningú podia ser millor representació que el Rei En Jaume, que ens havia atorgat el privilegi de trasllat, i la Reina Na Violant, que va ser la nostra primera Reina.

Això va crear un problema intern molt greu als Cavallers de la Conquesta. Alguns pensaven que era un gran honor que la seua històrica representant, i el Rei que els hi donava sentit, foren les màximes figures de representació de les festes. Altres, però, ho vivien com una fagocitació per part de la Comissió. Al cap i a la fi, durant any ells havien triat la seua pròpia Na Violant, la qual cosa, val a dir-ho, era difícil d'explicar als turistes que venien atrets per la condició de Festa d'Interés Turístic això de les dues Reines. De fet, ja costa d'explicar la monarquia!

Tot aquell enrenou provocà una escissió en els antics Cavallers, que es va constituir en una nova associació. Dit siga tot de passada, això tampoc no era la primera vegada que passava a la ciutat, i que generava una competència per saber qui representava les vertaderes essències d'aquells Cavallers de l'època del Rei en Jaume.

....

DISSABTE. De la festa, la vespra

L’edifici de l’Ajuntament havia complit exactament 150 anys l'any anterior. Un vell bell edifici que des de'n feia ja un bon grapat era només l'escenari d'actes selectes. I òbviament, l'inici de les festes fundacionals n'era un dels més importants.

A l'elegant escalinata municipal, Cătălin, que era l'encarregat de protocol de la Comissió es va dirigir inquiet a Juanvi:
-President, què fem? Donem les cintes o no?

-Clar que les donem. Sempre s'ha fet així. A la Corporació i a les autoritats i visitants il·lustres.

-Sí, ja ho sé, però com no hi ha manera que entenguen que no se l'han de posar fins després del Pregó que és quan de veres comencen les festes…

-Tu reparteix, i que facen el que els hi done la gana. Els polítics només respecten les tradicions que els hi convé.

Cătălin va fer que sí amb el cap.

...

Després de la terrabastallosa mascletada i els actes del matí tocava el dinar protocol·lari. Venien representants de les festes d'Alcoi, de València i d'Alacant. Fogueres, Musulmans i Cristians (abans Moros i Cristians) i Falles. Antigament la representació era de les províncies. Desaparegudes estes, va ser l'oportunitat de donar presència a les Governacions, permetent així una representació de les festes de Musulmans i Cristians, cosa que no cal dir, va alegrar molt a l'Associació de Germans Musulmans d'Alqueria. I després tothom al Pregó.

El Pregó li havia donat molts malts de cap a Juanvi. Que si era massa llarg, que si era massa lent, que si ballava massa gent, que si no es ballava on calia, que si la gent dels pobles havien de baixar tots cada any, que si no fóra millor que es tornaren... Un problema.

Durant uns anys es va decidir que el ritme el marcaren els semàfors, de forma que quan es posaven rojos, tot parés on estés, i que els grups de ball aprofitaren per a ballar. Però tampoc agradava a tothom el sistema. De fet, hi va haver una alcaldessa amb nom de flor, que ho va fer canviar, perquè ja feia tres anys que exercia de màxima autoritat i mai no havia coincidit que ballaren davant de la llotja oficial, i ja veia que acabaria el seu mandat sense que ningú li ballés.

Bé... I després tot allò dels nous col·lectius. Els representants dels Musulmans d'Alqueria havien crescut amb els anys, esperonats pel suport de la presència d'Alcoi a les festes. Pel que fa als cristians la cosa era molt pitjor. Estaven els de "tota la vida", els que van nàixer com Cavallers de la Conquesta. Després vingueren les escissions, Templers, Cavallers del Temple, Rosa-Creu i aquells de la Capa Roja que van tindre origen en l'Hospital Provincial quan encara no formava part del Servei Valencià de Salut.

Amb L'Aljama, representants del col·lectiu sefardí de la ciutat, el problema era per part dels BDS, un col·lectiu radical que perseguia punicions a l'estat d'Israel, i que alguns anys havien arribat a interrompre el pregó impedint el pas del col·lectiu fester.

I les altres Colles, que també reclamaven el seu espai.

El rècord va ser l'any 2037 que el Pregó durà 7 hores i 35 minuts. Una barbaritat. Des d'aleshores es va decidir ser molt més estricte i ara no acostuma a durar més de sis horetes.

No va ser fins després que el Sequier Major cantés amb profunda veu atronadora el Pregó del poeta Bernat Artola, que Juanvi va respirar profundament. La Comissió es va acomiadar de les autoritats, i com mana la tradició, van anar al Saló Pascual Bonillo, del Palau de la Festa, a penjar el pin en la brusa gegant que atresora els pins de les cavalcades de les darreres dècades.

...

DIUMENGE. Magdalena Festa Plena

La Romeria de les Canyes havia de ser especial. Feia just 50 anys que el Consell, en època del Conseller castellonenc Vicent Marzà, havia atorgat la condició de Bé d'Interés Cultural a la tradicional romeria de la ciutat.

Però per molt especial que fos, hi havia fets que, fora de programa, es repetien sí o sí. Fets que ja havien esdevingut una tradició paral·lela que molestava no pocs, i alegrava a bastants.

La primera era la sempiterna disputa de si s'havia d'entrar o no a la Cocatedral. Si governaven els uns era que no, si governaven els altres era que sí, i si governaven els unaltres era que calia decalar mínimament els horaris perquè cadascú fes el que cregués oportú. Però com els unaltres governaven molt de tant en tant, el més habitual és que a la Plaça Major, hi hagués sempre algun grupet d'ultres d'ací o d'allà, fent soroll.

Tot plegat, en realitat eren quatre gats mal comptats, però com li va dir una senyora malcarada al President quan este li llençà una mirada de recriminació: "això s'ha fet tota la vida".

L'altra tradició consistia en una gran escridassada al creuar l'AP-7, perquè la gent ja estava més que tipa d'haver de pagar. Feia més de 70 anys que havia d'haver-se convertit en una autovia gratuïta, però el cert és que cada cop que la concessió estava a punt de véncer, el govern de torn trobava una excusa o altra per tornar a prorrogar-la 8 o 10 anys més. Segons havien dit, esta vegada sí que era la darrera, i l'any 2070 per fi s'alliberaria.

Això però, inquietava poc als organitzadors de la Romeria. Ho donaven per amortitzat.  Ximos a Sant Roc, i cuquet mort.

...

La Desfilada de les Gaiates era el darrer acte del dia més important de les festes. Era el moment d'exposar el treball de tot l'any. Des del 2024 hi havia dues categories. Gaiata Clàssica i Gaiata Moderna.

Va ser la fórmula que es va trobar per acabar amb aquella vella polèmica que es produïa cada cop que un Sector arriscava una miqueta, modernitzant el monument, i es quedava sense premi.

Així que d'una banda estaven les que mantenien l'estètica barroca, tot i que en realitat, havien hagut d'acabar incorporant leds de quarta generació, perquè les bombetes incandescents havien desaparegut definitivament feia molts triennis.

I de l'altra, les més modernes. Que continuaven sent un esclat de llum sense foc ni fum, però que eren un prodigi de luminescència, gràcies als làsers i als newlight. I en alguns casos, amb una coordinació espectacular entre els jocs de llums i la música que emeteien.

Això sí, unes i altres, s'havien de desplaçar sobre una mena d'hovercraft electrònic. Com un coixí magnètic que feia que lliscaren sobre el paviment, sense arribar a tocar-lo. Com el transport públic.

El problema més gran que havia tingut la Comissió Ciutadana de Festes era el de les votacions. Bé, això havia passat sempre. Anys abans, votaven els Presidents i Presidentes de les Gaiates, davant del públic concentrar a la Plaça Major. I allò era un guirigall. Però de la memòria d'allò només en parlen els saberuts de la via als articles dels "Blogs de Gaiata", que hi havien substituït els antics Llibrets.

Ara el problema era tot un altre. Ja feia temps que el vot era electrònic. La votació popular telemàtica s'obria a l'hora exacta en què la primera gaiata eixia del Forn del Pla, i es tancava el dimecres després de l'encesa. El departament d'smart city de l'ajuntament havia muntat una plataforma a la qual s'hi podia votar des de l'smartphone. Cada número només podia emetre un vot.

Ara però era un moment de transició, perquè ja hi havia molta gent que portava incorporat l'smartxip al braç, i podien votar des d'ell sense haver de gastar cap perifèric. Però encara hi havia molta gent que gastava mòbil, i s'havia de compatibilitzar els dos models d'IP d'entrada. No era fàcil, però els tècnics havien garantit a Juanvi que funcionaria. Clar que no era això el que el preocupava a ell. On podien haver-hi problemes era amb l'antic iPhone 24s. L'últim model que va fabricar-se als EUA, abans que l'empresa la comprés un inversor xinés i canviés la pometa per un litxi. Com els iPhone estaven obsolets, els havien inhabilitat en el sistema. I això havia generat una forta reacció en aquells que encara el tenien.

Però el cert és que tot va anar molt bé. Les gaiates passaven una darrera l'altra. La 7, la 8 (que al final va tornar a guanyar! I ja eren 5 anys seguits!), la 9, la 10, l'11, el minut de silenci, la 13, la 14...

DILLUNS. La Festa local.

Lluís Grigorescu era un altre membre de la Comissió Ciutadana. Li feia especial il·lusió ser el responsable del Pregó Infantil, perquè els Grigorescu eren una família de llarga tradició festera. Sa mare havia estat Ciutadana Popular (nomenclatura que va substituir la de Dama de la Ciutat) feia un pessic i mig d'anys, i ell havia cantat el Pregó Infantil.

Va ser el primer triat per sistema d'audició. I és que des d'aquell any en el qual les famílies dels Presidents Infantils es van enfadar amb alcaldia perquè segons deien els havien promés que el pregoner seria un d'ells, i al final no ho va ser, es va inventar un nou sistema.

Cantar el Pregó és una cosa que fa molta il·lusió als xiquets i xiquetes de Castelló, tant, i a tants, que s'havia de trobar un sistema més just, que no la mera voluntat d'algú. I es va decidir que, ja que maig era el mes musical per excel·lència, a Castelló, fora aleshores que es triés qui havia de ser pregoner o pregonera l'any següent. I es feia amb una audició a cegues, en la que feien de jurat el Director Resident de la Banda Municipal, dos membres del claustre del Conservatori Superior i els guanyadors del Festival de la Rosa.

...

LA RESTA DE LA SETMANA.

Hi havia dos fets fonamentals que condicionaven la resta de la setmana festera. D'una banda aquella directiva que va emetre la UE feia més de 15 anys en la que esperonava als estats membres a legislar contra els períodes festius de més de quatre dies seguits. La norma feia referència a la productivitat i entenia que tants dies de festa afectaven negativament l'economia.

Des de l'ajuntament es va encomanar un informe tècnic, que venia a demostrar, que si bé és cert que en moltes empreses locals es notava una desacceleració de la productivitat eixa setmana, no era menys cert, que les festes generaven una xifra de negoci que compensava en molt aquella desacceleració. Sobretot d'ençà que en la segona dècada del segle, l'ajuntament va regular l'ocupació de via pública i s'acabà amb el campe qui puga anterior. Ara tothom pagava impostos, i s'acabava així amb l'economia submergida.

Però el que realment va resoldre el problema va ser una genialitat. Programar un dia sencer de Ciclogènesi Explosiva, que interrompia les festes durant 24 hores, per recomençar-les l'endemà. I és que des de feia ja anys, no hi havia Magdalena que no es tingueren de suspendre els actes d'un dia, per culpa de les tempestes, el vent violent, o el fred extrem. Eren les conseqüències d'allò que els científics van advertir i batejar com a canvi climàtic.

Així que la Comissió Ciutadana de Festes, i l'Ajuntament van acordar que el programa tindria un dia buit de contingut, dedicat al mal temps. Al cap i a la fi, l'estadística demostrava que això passava cada any un dia o dos, al llarg de la setmana. Es va triar el dijous, amb el compromís de què si el mal temps venia per exemple el dimarts, el dijous es farien els actes suspesos. En cas que el mal temps arribés a final de setmana, no hi hauria més remei que reprogramar. Però en tot cas, es salvava així l'exigència de l'Europa economicista!

Juanvi sabia que un cop superats amb èxit els primers dies de festa, tot era molt més relaxat. Cert que hi havia un no parar d'actes, d'espais de programació... Però també és de veres que eixa era la part de festes, que poc o gens tenia a vore amb la tradició més local. El que passava de dimarts a divendres-dissabte, podia passar a Castelló, o a qualsevol altra ciutat.

A més a més, i això la Comissió ho reconeixia, anys arrere sempre hi havia polèmiques per vore on s'instal·laven aquelles macrocarpes de la cervesa, de vi,... Però ja feia molt que això no era problema. Tota la part de la festa lligada al consum d'alcohol, que tenia gran èxit popular, però també un creixent rebuig per les molèsties, es feia dins de l'antiga plaça de bous.

Quan definitivament aquell espectacle sanguinari va deixar de celebrar-se, fruit de la desafecció popular, la ciutat es va trobar amb un espai acotat, amb pocs veïns al voltant, on celebrar els actes que més polèmica generaven. Això, era un munt de pressió menys per a la Comissió. I s'agraïa molt.

L'altra cosa que sovint havia generat algun maldecap era la retransmissió a televisions dels 5 continents del Campionat Mundial de Boli. Però afortunadament l'anterior Comissió havia deixat tancat un contracte per garantia la retransmissió via satèl·lit, amb EuroSport, i encara quedaven dos anys. Així que fora penes!

El que no havia canviat del tot era la reacció popular al cartell dels espectacles musicals. Era difícil acontentar a tothom, clar, però el que era difícilment explicable era que per seté any consecutiu actués el grup Ojete Escaldao. En fi, però això eren coses menors.

Enguany la novetat era la Fira Hipster. Una fira dedicada al que va ser un moviment de primers de segle. Una subcultura que durà uns anys i acabà sent devorada pels After Tronki. I la veritat és que hi havia certa expectació per vore aquells bigotis passats de moda, les llargues barbes, la roba que ja era retro quan aquella tribu se la posava, i la música més antiga que les seues bicicletes metàl·liques…

DIUMENGE. Magdalena Vítol

La programació del darrer diumenge no havia canviat en el darrer segle. És el dia en el qual es recupera la personalitat castellonera en el programa. Després de cinc dies de festes despersonalitzades, torna la música, les comissions de sector, les gaiates. I també les Colles, perquè des de feia anys, moltes s'havien agermanat amb les gaiates dels seus sectors, multiplicant així la programació pròpia i revitalitzant els sectors. Va ser eixa unió la que va permetre que les Gaiates tornen a viure una època daurada, després que a mitjan segle es passés una greu crisi que semblava que acabaria amb les festes tal com les coneixem.

El Magdalena Vitol, era la definitiva prova per la nova Comissió i el seu president. I és que sent el primer any, van preferir no arriscar, i copiar el model dels darrers 10 o 12 anys. Música en viu, dansa, focs d'artifici, i els tradicionals jocs de llum emesos des de drons que sobrevolaven la plaça. I clar, com la Plaça Major es va quedar menuda ja fa anys, les rèpliques de l'acte amb tecnologia hologràfica a tots els sectors.

I és que com els va dir Juanvi López a tota la Comissió Ciutadana de Festes:

"El món canvia, el temps passa, la gent vol coses diferents i hem d'evolucionar. Però hi ha coses que mai no podran canviar en la festa. Les Gaiates seguiran sent les que il·luminen les festes. I no feu cas del que diga el diari digital, i els saberuts de sempre, la Magdalena no tindrà data fixa, serà sempre el tercer diumenge de Quaresma. Perquè així ho mana la tradició, ja vau vore el que va passar quan es sotmetre a consulta popular. És una qüestió d'orgull. D'orgull de genealogia".

I dit això, es va pujar al seu patí elèctric, i marxà cap a casa després de cridar tots plegats: Magdalena Vítol!