Esta setmana s'ha celebrat l'aniversari de la CE. Els que ja tenim una edat que en semblen dues, recordarem una polèmica d'aquell moment, entre el Govern i l'Església, perquè esta darrera no volia de cap de les maneres, que l'aprovació de la Constitució coincidís amb la festa cristianíssima de la Immaculada Concepció. I va guanyar l'Església, com quasi sempre. I així és com va néixer el pont de primers de desembre, que alguns amb un humor irreverent li diu de la Immaculada Constitució.
La Immaculada Concepció és un dels dogmes de l'Església Catòlica que afirma que la Verge Maria, mare de Jesús de Natzaret, va néixer del ventre estèril de Santa Anna, i que per tant, va ser preservada per Déu del pecat original a l'hora de ser concebuda. Alguna gent ho confon amb el concepte de naixement virginal, que fa referència a la concepció per part de Maria, sense haver «cohabitat» amb Josep.
El cas és que dir-li pont de la Immaculada Concepció té la seua cosa, perquè la Constitució també té els seus dogmes dictats per l'Església de Règim del 78. Si ens hi fixem, l'origen de la Constitució té molt a vore, amb la Llei de la Reforma Política de Fernández Miranda. I per tant, té el seu origen més que directe en les Corts franquistes. Un ventre, que en termes democràtics era més estèril que el de Santa Anna, així que el fruit d'eixe ventre, és de caràcter miraculós. Sí, ja sé que exagere un poc, perquè entre aquells Procuradors, i els Constituents, hi ha un salt important, però a les casernes les armes les vetllaven els mateixos, als tribunals de justícia els togats eren els mateixos, la poderosa Església estava en mans de la mateixa cúria, i als centres de poder econòmic i seguien els mateixos cognoms de sempre. Així que sí, actors nous, alguns del mètode, altres de la vella escola; però tots en un teatre vell i arnat, amb productors arnats i vells... El teatre de la democràcia orgànica.
Hi ha qui diu que el sistema democràtic és fill de la Constitució, i que per tant, esta és intocable. Greu error. D'entrada, esta i qualsevol constitució, hauria de ser filla del sistema democràtic, dir el contrari, és una declaració de principis. I sobretot, una falsedat argumental pueril. Perquè allò que garanteix esta Constitució, ho podria garantir una altra. És més, una altra, diferent, podria garantir efectivament, els drets formals que esta proclama i no es compleixen. I jo diria que és d'això dels que es tracta, o del que s'hauria de tractar en eixa comissió descafeïnada (brutal metàfora del «café para todos» del que s'hi ha de parlar).
Malgrat el que alguns diuen, esta Constitució és terriblement constrenyent pel que fa a la capacitat legislativa dels territoris. El cas valencià, el que em preocupa personalment, n'és bon exemple. Tenim les lleis més socials, emanades de les nostres Corts, recorregudes al Tribunal Constitucional, i per tant paralitzades. És a dir, en aplicació de la nostra pretesa autonomia, legislem sobre la funció social de l'habitatge, i ens paralitzen la llei. Per inconstitucional? No, tot el contrari, la nostra llei dóna contingut a l'articulat banal de la Constitució. Ens la paralitzen per ordre competencial. Comprensible des del punt de vista jurídic, inacceptable des del punt de vista polític. Perquè a xicoteta escala, és exactament el mateix que passa a Catalunya amb la desproporcionada aplicació del 155, que per via interposada, acaba governant el PP, en contra del que el Parlament va decidir. Com ací, que el PP decideix no reconéixer la funció social de l'habitatge, i s'imposa via judicial, a la decisió democràtica del govern valencià legítim, refrendada per les Corts.
Eixa és una de les qüestions que cal revisar de la Constitució i del sistema de poder polític (i econòmic, clar) territorial. No pot ser que pese més l'ordre competencial, que la voluntat de fer efectius els drets socials consagrats a la Constitució. En el cas valencià, l'ús políticament fraudulent d'eixa Constitució sense màcula que ens presenten, és especialment sagnant, perquè nosaltres, ni tan sols hem comés el PdeCAT original!
1 comentari:
La Constitució és un instrument de convivència que ha d'estar al servei dels ciutadans, no a l'inrevés. No deu ser tan difícil d'entendre, això. Després de vora quaranta anys, ja hem vist allò que funciona bé i allò que no funciona tan bé d'un text legal que, a més a més, es va elaborar en un context dominat pels poders franquistes, és a dir, amb poques garanties democràtiques.
Ens vantem de ser una democràcia moderna, però comparar-nos amb un Estat occidental com per exemple Alemanya fa molta vergonya. Molta. La Constitució alemanya (l'anomenada Grundgesetz) ha estat reformada desenes de vegades des de la fundació de la República Federal. Però a Espanya, no. Això no. La Constitució és un dogma de fe que no pot ser revisat. Per saecula saeculorum. Com la sagrada unitat d'Espanya. Potser encara vivim en un Estat inquisitorial de l'Edat Mitjana? Enric, cada dia tinc més ganes que tinguem la nostra pròpia República Valenciana amb les nostres pròpies lleis. De ponent, ni gent ni vent.
Publica un comentari a l'entrada