"EL PAPER DEL TREBALL EN EL FUTUR" - Levante. Economia - 29.06.18

Fa uns dies, organitzat pel servei públic d'ocupació, vam celebrar a València el congrés «Esperant els Robots: El Futur del Treball en la Comunitat Valenciana». Al llarg dels dos dies de sessions van intervenir una vintena d'experts, organitzats en huit taules redones, en les que van debatre sobre automatització, renda ciutadana, nínxols d'ocupació, economia feminista, escletxa salarial, canvi climàtic, etc…

El congrés no era un punt d'arribada, sinó de partida. Era la primera exposició pública de la profunda reflexió que estem fent des del Servei Valencià d'Ocupació i Formació, sobre els canvis que s'han produït en el món del treball els darrers anys, i també un esforç predictiu dels canvis que estan per vindre. Perquè d'entre les moltes conclusions a les quals vam arribar, n'hi ha una que per prèvia, condiciona la resta, i que si se'm permet l'autocitació, jo vaig resumir així: «Hi ha dues classes de coses. Les que deixem que passen, i les que fem que passen». O com va afirmar Will Stronge: «l'automatització és una elecció política, no un destí».

Perquè el cert és que al final la intel·ligència artificial, l'automatització, etc., passaran en funció de què nosaltres vulguem que passen. El futur no està escrit. De fet, el futur immediat i a curt termini, l'estem escrivint amb les decisions que prenem ara mateix. I en tot això, l'administració no només no podia quedar fora, sinó que ha d'assumir el lideratge. Un lideratge participatiu, col·laboratiu, que hem d'exercir al costat dels agents socials.

El paper nuclear que ha jugat en les nostres vides el treball està ara en qüestió. És cert que treballem un poc menys que abans de la primera revolució industrial, però treballem infinitament més que en l'edat mitjana, per exemple. Clar que no era una vida còmoda, i que no la voldríem ara, però el cert és que al voltant de 1300 al que hui és Espanya, els camperols treballaven com a molt set mesos a l'any. Just el que necessitaven per a viure, tot anava més lent. Els nostres avantpassats potser no eren rics, però tenien temps lliure en abundància.

I per quina raó no podria ser eixa (en una altra proporció segurament) una aspiració lícita de la ciutadania? Treballar menys hores, perquè treballe més gent, mentre disposem de més temps lliure per a seguir formant-nos, o per a invertir-lo en la família i les amistats, i si ho volen des d'un punt de vista més econòmicament ortodox, per a gastar i consumir.

L'arribada dels robots, com metàfora de la quarta revolució industrial, és evidentment un repte. És, segur, un risc si no sabem definir amb intel·ligència els passos que cal donar, perquè és segur que ens obligarà a tenir una ment adaptativa, a estar en permanent estat d'aprenentatge i formació. Perquè és un objectiu bàsic evitar la polarització entre aquells amb més habilitats i coneixements, capaços d'adaptar-se, i d'altres que per diferents raons poden quedar-se a meitat camí.

Però és sobretot una oportunitat per a reflexionar, sobre el model de mercat de treball que volem. De societat si se'm permet ser agosarat. Perquè partint de l'automatització i les noves tecnologies, no hauríem de renunciar a la possibilitat de construir una societat millor. Una societat on el benestar, la cohesió i la inclusió social són els objectius fonamentals, una societat on és possible treballar menys però millor, garantint equilibris entre el temps lliure i el treball, reconeixent el treball reproductiu. Sí. I vull fer una clara diferenciació entre ocupació i treball, perquè va ser una de les idees força del Congrés. No pot ser que el treball reproductiu i domèstic (feminitzat fins al paroxisme) continue sense ser remunerat econòmicament. Hem d'avançar per tancar el cicle, per connectar definitivament l'esfera productiva amb la reproductiva, per situar el benestar de les persones al centre de totes les nostres polítiques.

Com no pot ser que considerem autoocupació les indecents condicions laborals de molts treballs nascuts sota l'etiqueta de «col·laboratius» i que en la pràctica no són més que fórmules de la més dràstica precarització salarial i de seguretat en el treball. Entés això darrer en tots els sentits. O que juguem a creure que és un avanç una plataforma de facturació de falsos autònoms, que en realitat no fa més que afeblir la seua ja difícil situació economicolaboral.

Eixa revisió del paper que ha de jugar el treball en les nostres vides, no és tampoc una novetat. És un debat que ja dura algunes dècades, i que té resultats interessants per a l'anàlisi al Canadà, França, Portugal, Alemanya... Els països escandinaus són segurament els més avançats en esta readaptació del temps. Són els països on menys hores es treballa, els països on més contractes a temps parcial hi ha, alguns dels països amb majors nivells de productivitat industrial, i de benestar social. I ací, clar, hi juga un paper determinant la legislació social.

I sent cert que els nostres nivells de protecció social encara estan lluny d'eixos estàndards, no deixa de ser cert que en només tres anys, i malgrat els entrebancs d'un govern central que ens dificulta legislar, s'han fet avanços significatius. La nova Llei de Renda Valenciana d'Inclusió, suposa un pas endavant importantíssim. Primer, reconeixent el mateix dret a l'existència, el dret inalienable a comptar amb ingressos econòmics suficients per a poder tenir un projecte de vida digna. Segon, facilitant mecanismes i instruments que afavorisquen la infusió sociolaboral. A això és al que em referia quan he escrit que les decisions que prenem hui, determinen el futur que tindrem.