"UN POC D'ENVEJA" - Levante-EMV- 13.10.19

Quan sec a escriure la rentadora encara fa el primer prellavat de la roba de la maleta amb la qual acabe d'arribar de Brussel·les. He passat allí quatre dies, perquè entre altres coses havia de participar en una taula redona sobre experiències d'èxit en la gestió de programes europeus. El Comité de les Regions, tenia interés en vore com es concretaven els programes marc en la realitat. Com aquelles ajudes de la UE, passen per l'estat, baixen al nivell d'allò que ells en diuen governs regionals, i finalment com afecten la ciutadania. Que el mateix Comité de les Regions haja triat un programa del Servei Valencià d'Ocupació i Formació, és un orgull. Érem l'únic programa públic posat com a exemple de bones pràctiques, i això demostra com ha canviat la concepció que a la UE tenen del Govern Valencià, des del desprestigi i les denúncies de l'època dels populars, a ser exemple amb el Botànic. Hem fet, a més a més, un munt de contactes, ha estat d'allò més interessant.

Però no volia parlar d'això. A Brussel·les, de fet a Flandes i Valònia, tenen ara eleccions locals. I a la ciutat s'ensuma una certa efervescència electoral. A les places hi ha grans panells de fusta on cada partit té un espai reservat per enganxar-hi els seus cartells. Un poc com passa ací a casa nostra. Però hi ha una cosa que ha cridat poderosament la meua atenció, i és que la propaganda política no està només als espais públics, està també als espais privats.

Sí. Als comerços. Fins i tot a les finestres de cases particulars. La majoria dels comerços tenen enganxats als seus aparadors, cartells dels seus candidats preferits. El nom del partit, la cara de la candidata i el número que ocupa a la llista, el 47 per exemple (i és un exemple real). De manera que si entres a comprar un gofra allí al cantó, saps que voten als verds, o als liberals, o que tenen especial simpatia pel candidat número 11 del partit socialdemòcrata. En canvi a la bomboneria del número 7 voten a la dreta i ho deixen ben clar. I els de l'asseguradora aposten pels conservadors. Tenen tres cartells. Fins i tot hi ha uns curiosos panells fets per a les finestres dels habitatges dels particulars, que junt amb el vidre de la finestra formen un triangle tridimensional de forma que tan si vas com si tornes, pots vore que els del tercer voten als nacionalistes flamencs, o a qui siga.

A mi m'ha semblat un exemple de democràcia avançada. De societat que entén el sistema de representació política, amb una enorme naturalitat, i això implica el respecte absolut per allò que pensa en veí del costat o el comerciant de cortines d'enfront. Em tem que ací seria del tot impossible. Els castellanitzadors obsessius, mai no entrarien a una sabateria que anunciés que vota Compromís. Un elector de Compromís difícilment compraria taronges a un de Ciudadanos, primer per por que estiguen agres, i segon per a no ajudar-lo a guanyar-se la vida. I així tot. La virulència de les posicions dels uns contra els altres, amb la que vivim ací la política, en general, no té res a vore amb l'exercici adult del dret a lliure expressió ideològica que he vist allà. I sense por a les conseqüències, sense boicots, sense que et pinten l'aparador.

M'ha recordat el referèndum per la independència d'Escòcia on partidaris del "Yes" i del "No, Thanks" compartien educadament l'espai públic. Sense discutir. Conversant. Tots dos exemples m'han semblat magnífics, m'han donat molta enveja. Bèlgica i Escòcia-Regne Unit. Precisament dues democràcies avançades, a les que des d'Espanya se'ls hi vol donar lliçons. A uns per pactar un referèndum per molt que la Ministra espanyola negue la realitat. Als altres per ser garantia de separació de poders. I francament, fa una miqueta de vergonya, la veritat. I molta enveja.