"UN DÉJÀ VU"- El Mundo -04.01.20

L'any 1982 el President Calvo Sotelo va decidir avançar les eleccions en un context sociohistòric d'enorme complexitat. La previsible victòria del PSOE, junt amb la situació de crisi política, econòmica i social, va posar en guàrdia l’empresariat. La reacció dels poders econòmics, i de la dreta política (que solen anar sempre de la mà) va ser virulenta i evident, tot intentant crear una sensació de por i desassossec en la societat. Aquell mes d'octubre, el mateix mes de les eleccions, es podien llegir als editorials, coses així:

«El reconeixement de l'habilitat amb què els redactors de programa han difuminat el medul·lar del seu projecte revolucionari no impedeix advertir, si s'analitza rigorosament com la CEOE ho ha fet, que les fragmentacions programàtiques de tals objectius només proven aquesta habilitat política o propagandística, però no demostra la pregonada moderació» i auguraven la socialització de l'economia, l'abolició de la propietat privada, l’arribada de la mítica repartidora, i dels quatre genets de l'Apocalipsi. Ho ratificaven en un altre editorial: «El model econòmic socialista és, com va demostrar Hayeck, un «camí de servitud», que converteix la majoria dels ciutadans en treballadors desarmats enfront d'un Estat totpoderós. Per contra, l'oferta de centredreta propugna la llibertat econòmica dels agents de la producció, defensant el dret a la feina dels assalariats i el dret dels empleats a la lliure iniciativa empresarial».

Va guanyar el PSOE i va formar govern. Les coses que van arribar a dir del Vicepresident Alfonso Guerra, no són tan diferents de les que diuen hui del futur Vicepresident Segon. Ara adoren a Guerra, i González. Els enyoren, diuen. Abans els odiaven. «España se rompe» i «España una y no cincuentayuna» eren els seus crits de guerra. La realitat els va tranquil·litzar. L'apocalipsi, no fou tal. Ni de bon tros.

L’actuació política de l'oposició aleshores, ens pot donar una pista del que farà ara. La dreta, molt allunyada de centre, i sense resoldre els seus equilibris interns va tenir grans dificultats per definir una política alternativa, optant la majoria de les vegades per desenvolupar un tipus d'oposició catastrofista que no responia a la realitat de país ni a la percepció d'una gran part de l'electorat. Enfront de la majoria governamental, l'estratègia parlamentària de coalició AP-PDP-PL ("el trifachito vintage") va recórrer a l'obstruccionisme, utilitzant amb tossuda freqüència el recurs previ d'inconstitucionalitat, que només va servir per a retardar el desenvolupament de la Constitució, paralitzant lleis tan importants com la llei de llibertat sindical, la modificació de la llei orgànica del Tribunal Constitucional, la llei de despenalització parcial de l'avortament i la llei orgànica del dret a l'educació. I ara és raonable pensar que serà igual.

Raonable no. Previsible. Raonable seria que la dreta deixés el llenguatge guerracivilista, deixés de parlar de traïcions, de colps d'estat, de l'any 1936. S'han publicat tweets per part de càrrecs públics, demanant penjar de la forca als signants de l'acord de govern. Dient que no es pot deixar passar tot això amb una reacció «pacífica»... Casado crida i gesticula com una mosca ofegant-se a un got de llet . Abascal es creu Leónidas l’espartà. I Arrimadas fa de teleoperadora constitucionalista: «¿Está el enemigo? Que se ponga». El dia 4 ja s'ha convocat una manifestació contra el govern, a la Plaza Colon, la que hi ha entre Génova i el Museo Arqueológico Nacional. Déjà vu.