Quan des de l'Associació Cultural L'Aljama em van convidar a escriure al seu llibret «Arrels», vaig dir que sí sense pensar-ho gaire, donant per segur que la temàtica tindria a vore amb el judaisme, tema que m'interessa i del que alguna cosa crec saber-ne. La meua sorpresa, però, va ser que després de donar el sí, em van explicar que havia de ser un relat gastronòmic. I que si bé jo podia elegir el to i el gènere, el protagonista havia de ser un producte de pastisseria, que en el meu cas concret eren les Pilotes de Frare! I em vaig passar 25 dels 28 dies que em van donar, pegant-li voltes a què podia escriure.
Vaig fabular amb la idea, que en una escola de pastisseria del carrer Major, i a l'hora del pati, les rosquilletes de La Mústia, li farien bullyng a les Pilotes de Frare de Macián, per ser grosses i una miqueta apegaloses. Elles, les rosquilletes, tan estilitzades fent-li la guitza a les pilotes cada dia més deprimides. Però no ho vaig saber escriure, perquè en realitat, era una idea pèssima per molt que al final les Pilotes de Frare acabaren refent-se moralment de tot aquell malson, i sobrevisqueren entre pastissets de moniato i de carabassa a una punta del carrer, mentre les rosquilletes de Margarita havien acabat per desaparéixer, habitant ara ja i només, a l'espai de la memòria.
També vaig intentar estirar d'un altre fil, que tenia el seu hàbitat a l'Ajuntament on durant anys vaig fer-hi vida, i concretament en una novel·lada història de com es va inventar aquell postre amb ínfules i pretensions, que era El Fadrinet. I jo imaginava una baralla entre partits polítics, en el que cadascú defensava un postre diferent. Per a mi em reservava l'abraonada defensa de les Pilotes de Frare. Potser perquè de menut en vaig menjar moltes, que jo mateix comprava al forn de La Tahona, de darrere de casa, al meu barri, a La Guinea, quan la mare m'enviava a comprar una barra de pa i un parell de «panquemaos». Però tampoc vaig ser capaç d'arribar massa lluny amb aquella idea.
Clar que sempre quedava fer una broma anticlerical, jugant amb el nom de les postres que m'havien tocat, i un frare carmelità del Desert de les Palmes. Però no em semblà prudent. Poc elegant. No. Retorçant un poc la història vaig concebre la possibilitat de fer una versió reduïda i canalla de "Il nome della rosa" d'Umberto Eco. Si recorden la història, el frare franciscà Guillem de Baskervill, i Adso de Melk, el seu deixeble, viatgen a una abadia benedictina, perquè s'hi estan produint un seguit de morts inexplicables, vinculades el segon llibre de la Poètica d'Aristòtil. Al final (atenció, spoiler!) resulta que els frares anaven morint amb la llengua i el dit tintats de negre, perquè se'l llepaven per girar els fulls, i Jordi, el malvat assassí, hi posava un verí als fulls. Doncs bé, a la meua recreació, els frares morien per culpa del colesterol, perquè en lloc de verí, el que hi havia untat era crema pastissera de les Pilotes. Però tampoc no me'n vaig saber sortir.
El temps passava i cap de les idees no quallava, i com sóc de natural cabut, busca que busca i gira que regira, vaig arribar a la conclusió de què acabaria escrivint sobre judaisme, perquè he descobert que les Pilotes de Frare, són un postre tradicional jueu. Es coneix com a "sufganià" (סופגנייה), i és exactament com són les nostres Pilotes. Una massa rodona que primer es fregeix i després s'omple de crema, amb una xeringa pastissera, i finalment es cobreix amb sucre glacé. El terme hebreu té la seva arrel en la paraula "sfog" (ספוג) que vol dir esponja. I és per la seua textura. Les "sufganiot" es consumeixen àmpliament a Israel en les setmanes prèvies i fins a la festa de Hanukkà. En esta festa els jueus respecten el costum d'ingerir aliments fregits en commemoració del miracle relacionat amb l'oli del Temple. Per això a diferència de la majoria de la rebosteria que sol fer-se al forn, esta es fa fregint la massa en oli.
I així va esta història. Quan més perdut anava, de prompte em vaig il·luminar, i no ha de ser del tot casual, que Hanukkà siga precisament, "la festa de les Llums". I ja per acabar de paréixer un il·luminat del tot, gosaria dir que les millors Pilotes de Frare que mai he tastat, són les de Macián. I no sé si ho saben, però el cognom Macián, deriva del nom hebreu Mathia, que significa el del "do de Déu".
Desconec si els Macián de la pastisseria vénen d'allí, però el 1421, a Sogorb ja hi vivia una família amb eixe cognom, i a la ciutat hi havia una aljama perfectament documentada. Potser algú que tinga temps pot acostar-se al carrer Major i preguntar als propietaris. Això sí, siguen prudents, a Macián no li agrada que li toquen les pilotes. Jo ho vaig aprendre quan treballava a l'Ajuntament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada