Foucault deia que la dominació és fer-li fer a algú altre una cosa que hauries de fer tu. I s'assembla molt al treball això. Contractem algú perquè faça allò que no volem, sabem o podem fer. O bé ens lloguem per fer el que un altre no pot, sap o vol. I en este contracte juga un paper primordial el temps.
Quan treballàvem al camp, organitzàvem el nostre temps com volíem, o al ritme que marcaven les collites, les estacions... Amb la primera revolució industrial, en incorporar-nos al sistema fabril, vam haver d'aprendre a ser puntuals. A tindre un horari concret amb indiferència de si plovia o feia Sol.
El professor Guy Standing ho explica molt bé. El proletariat era explotat en horari laboral, en règim de temps industrial. S'alçaven de bon matí, anaven a la fàbrica, tornaven a casa, si els hi quedava força, tenien una miqueta de sexe, i a dormir. I així un dia i un altre. El resum d'una vida consistent en anar a l'escola, estar trenta-cinc o quaranta anys en el mercat laboral, quatre o cinc anys de jubilats, i al clot. Els situacionistes deien que treballar així era guanyar-se la vida, per a perdre-la.
Ara és pitjor. S'han difuminat els temps de treball i els de l'oci. Estem explotats en horari laboral, i fora de l'horari laboral. En una permanent confusió. No sabem si seguir estudiant, fer algunes hores extres, buscar una feina alternativa, descansar... No sabem que ens convé, que ens resultarà més beneficiós. Hem perdut el control del nostre temps.
Tic, tac, tic, tac. En la pel·lícula "Temps moderns", una monstruosa maquinària que recorda la d'un rellotge, plena d'engranatges i rodes dentades, atrapa, degluteix i paeix a un Charlie Chaplin, igual que en un altre film el seu personatge devora una bota vella sense fer-li fàstic ni als cordons. Tic, tac. El temps ens atrapa. És tal la crueltat que a "Les hores" Nicole Kidman està lletja.
Les hores, els minuts, els rellotges. Zygmunt Bauman va dir que vivim en un temps líquid en què no hi ha valors sòlids. Em recorda els rellotges de Dalí del seu quadre "La persistencia de la memoria". Diu que es va inspirar en la relativitat d'Einstein i en els formatges camembert ("tendres, extravagants, solitaris i paranoic-crítics"). Necessitem recuperar el control del nostre temps. El laboral i el d'oci. Rellotges molls, mal·leables, adaptables, segons les necessitats de cadascú de nosaltres. Treballar però tornar a viure. I un poc de sexe.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada