"HOUDINI I DOYLE" - El Mundo - 29-08-20

Harry Houdini va ser un mag i prestidigitador, que s'especialitza en l'escapisme, fins a esdevindre el millor en aquella disciplina. El millor del món, el millor de la història. Era un gran escèptic, però vivia turmentat per no saber on estava el cos del seu fill desaparegut en combat al final de la Gran Guerra. Per això va intentar creure en la possibilitat de comunicar-se amb els difunts.

Arthur Conan Doyle, era un metge escocés, que acabà tancant la consulta per dedicar-se en cos i ànima a la literatura. En ànima dic i dic bé, perquè després de la seua participació en la Gran Guerra, es convertí en practicant, defensor i propagador de l'espiritisme. Fins al punt de matrimoniar amb una suposada mèdium, de nom Jean Leckie.

La Primera Guerra Mundial, i l'espiritisme va unir als dos personatges. Junts van participar en un bon grapat de sessions dirigides per Leckie. La darrera va ser en juny de 1922. Suposadament la mare morta de Houdini a través de l'escriptura automàtica de la mèdium, es dirigia al fill. Però oh! Ho va fer en anglés, llengua que mai va parlar la mare de l'escapista. Perquè els Houdini en realitat es deien Weiß i eren hongaresos migrats. I fins a aquell dia durà l'amistat.

Houdini i Doile van mantenir un dels enfrontaments ideològics més fascinants del segle passat. El primer com flagell d'espiritistes, el segon des de la seua religiositat, com a defensor aferrissat de la comunicació amb les ànimes dels difunts. Que Houdini fos escèptic era segurament el resultat de saber que la màgia no és més que un joc d'enganys. Es fa de més mal explicar, que Doyle, pare literari de Sherlock Holmes, probablement el personatge més racional que ha donat la literatura, el prototip d'investigador cerebral per excel·lència; cregués en estes falòrnies.

I és que la ment humana és complexa i sovint contradictòria. Estos dies hi pense, i trobe que hi ha massa gent com Doyle. Crèduls, confiats, ingenus, incautes, simples, innocentots, i perillosos propagadors de les teories més peregrines. Alguns perquè no donen per a més. Altres des de la maldat. Per fer negoci, per fer (la pitjor) política. Per necessitat de cridar l'atenció. Per buscar uns minuts de glòria mediàtica o popularitat. Imbècils socials, que amplifiquen les teories conspiranoiques, de youtubers imberbes, de cantants que han perdut el seny, i també de Spirimans amb formació acadèmica, posada al servei de la confusió, escopint sobre la tomba d'Hipòcrates. Feu com Houdini, escapeu de les cadenes de la ignorància.

"POTSER NO COMPENSA" - El Mundo - 22.08.20

A finals de juliol vam tindre la reunió anual de propietaris dels apartaments on passem l'estiu. És eixe lloc on la gent està a punt d'arribar a les mans pel preu d'un passamà de la nova escala de la piscina. Alguns propietaris joves ho veuen innecessàriament car, els més grans, sense eixa escala no poden accedir a la piscina. És eixe lloc on els que ja tenen els fills criats no volen canviar els gronxadors rovellats, oblidant que estan a punt de ser avis. I on tothom creu que la seua plaça d'aparcament és la pitjor. Bé, i també és on l'administrador de finques informa que cal buscar una nova asseguradora, perquè la que feia 40 anys que es pagava, ja no ens accepta com a clients. Es veu que la reparació mal feta, i la reparació de la reparació d'una escletxa del segon A, per on entraven totes les humitats, ha resultat massa cara, i ja no som rendibles.

I ara bé el plot twist eixe al que tanta afició tinc als meus articles. Esta pandèmia maleïda i les seues terribles conseqüències econòmiques estan posant dramàticament en evidència una veritat que alguns pregonàvem, i no només érem ignorats, sinó també menystinguts, si no ridiculitzats o insultats. I és que hi ha determinades activitats econòmiques que no són socialment rendibles. Que reben més del que aporten, encara que ningú no ho diga alt i clar.

L'estat protector funciona en alguns casos com una asseguradora. Presta serveis i cobreix contingències a canvi de la quota que paguem a través dels impostos directes i indirectes. Però si hi ha sectors econòmics molt més volubles, amb una gran dependència de la climatologia o de situacions sociosanitàries com ens passa ara, i per això reclamen (i obtenen) ajudes específiques, els hi hem de pujar la quota. Han de pagar més impostos perquè tenen més drets que altres. O bé això, o tot simplement, l'estat no els accepta com a "clients", els hi perdona la part proporcional dels impostos, i els remet a les asseguradores privades. (Ara mateix els pregoners liberals no saben si aplaudir-me per proposar el que és el seu ideari, o insultar-me per posar en evidència el seu ideari). "Es el mercado amigos". I alerta, que tampoc he inventat la sopa d'all. Que el sector agrícola, amb el suport d’ENESA, bé que asseguren la seua collita, que és la seua "temporada alta". I ho dic així per si algú encara no havia entés del tot de quin sector parlava. 

"CONSPIRAIDIOTES" - EL MUNDO - 15.08.20

Iker Jiménez és un periodista afamat per comunicar més amb el més enllà, que amb el que hi ha més per ací. La prova és que ara mateix, el bon home, està ploriquejant a les xarxes, perquè una plèiade d'activistes d'allò que en diuen la Plandèmia, l'estan massacrant dient-li traïdor, venut, i un grapat més de coses lletjotes. Excusant-se davant els assetjadors, afirma no ser seguidor de Soros, Bildelberg ni la Maçoneria, arriba fins i tot a explicar que no és jueu! No diu si ha llençat al fem els discs de Miguel Bosé.

Sóc de natural empàtic, però en este cas em costa, i molt. Per dir-ho amb una metàfora, fa quinze anys Jiménez va trobar segments de matèria prehistòrica preservada en un tros d'ambre, i ha estat tot este temps manipulant-lo. Ara es queixa que l'ataquen velociraptors. Què coi esperava? Ha alimentat totes les teories possibles de totes les conspiracions imaginables.

Els chemtrails que ens enverinen per deixar-nos estèrils (alguns del meu partit també s'ho creuen!!), la terra plana com la intel·ligència dels terraplnistes, la terra buida per dins com el cap dels que ho creuen, els antics astronautes que van fer piràmides, els astronautes actuals no van arribar a la lluna (això la que s'ho creu és una diputada del PSOE), el 11S va ser una demolició controlada i un atemptat de falsa bandera, l'Àrea 51 està plena d'homenets verds jugant a les cartes, i tot això explicat per fax per Elvis Presley que enguany ha fet 85 anys i ho ha celebrat amb Anstasia Romànov, que n'acaba de fer 119.

I clar, la gent que es queda desperta fins a les 2 del matí per sentir parlar sobre si el cap de Walt Disney està congelat, estan disposats a creure qualsevol cosa. I totes alhora. Si a la credulitat malaltissa, la incultura, i la vocació de ser enganyats, s'ajunta l'activisme polític irracional contra el govern, és quan arriba tot això de la conspiració mundial i la vacuna de Bill Gates i el 5G. Que el món està ple d'imbècils funcionals, és un fet, no una teoria. I ens hi haurem d'acostumar, probablement. Ara bé, aquells que per ideologia o per estupidesa, ens posen en perill, són l'enemic. No l'adversari, l'enemic. I se'ls ha de combatre. Frontalment. Ni un espai públic per als magufos, per a les pseudociències, per a les teories conspiranoiques. No hi cap l'equidistància entre ciència i superxeria. Entre medicina i xamanisme. Ens hi juguem la vida.

LA REPÚBLICA DE SCHRÖDINGER - El Mundo - 080820

M'hauran de deixar que comence dient que crec que filosòficament la monarquia no té cabuda en una democràcia. Si la democràcia és el govern del poble, i es basa en la igualtat entre els membres d'una nació, no té trellat pensar que hi ha una família que viu al marge d'això. Que està destinada a ocupar la més altra magistratura del país, sense solució de continuïtat, per un mer fet biològic. Basat a més a més, en vés a saber quina cosa va arribar a fer un avantpassat seu fa alguns segles, entre la història i la mitologia. O tot simplement, perquè a ta mare la van rescatar del telediari en un arravatament passional d'un jove desencantat, i al que els pares li havien frustrat ja uns quants amors previs. Cap sentit.

Dit això, hi ha monarquies democràtiques, amb més garanties per a la ciutadania, més igualtat, i més llibertats, que no poques repúbliques. I hi ha repúbliques que són exemple de democràcia, i altres que no són millor que les més corruptes monarquies del Golf. I dic Golf en majúscules que encara no vull entrar en detall.

He de confessar que se'm fa més senzill entendre als republicans de dretes, que als monàrquics d'esquerres, però això no desdibuixa la seua existència. En este sentit sembla paradigmàtic que als EUA els dos grans partits es diguen Republicà el més de dretes, i Demòcrata el que ho és un poc menys. Hi ha repúbliques bolivarianes, i Suïssa que no ho sembla. I pot haver-hi socialistes monàrquics? N'hi ha. Molts. A Noruega o a Suècia, per exemple, la socialdemocràcia i el laborisme, són formacions potents i no qüestionen la monarquia. I a Espanya?

El PSOE va renunciar fa anys al marxisme, amb aquella espècie de "si me quereis irse", que va dedicar als marxistes Felipe González. Podia haver renunciat a la república. Però no ho va fer. El PSOE es defineix com a partit republicà, i estic segur que hi ha militants i votants que ho són. I jo puc fins i tot entendre que en un moment històric determinat, un partit de govern pogués dir: "nosaltres som republicans, però ara mateix estratègicament no toca fer un referèndum, perquè..." i donar l'explicació que creguen oportuna. Però el que no es pot és ser republicà i no ser-ho, ser monàrquic i no ser-ho, tot al mateix temps. Com el gat de Schrödinger. Insistir en la farsa, i ajudar a fugir al farsant. Per respecte als socialistes republicants morts. 

"EL PREU DELS DINERS" - Levante-EMV- 06-08-20

Si alguna cosa és segur que té preu en esta vida, són els diners.Fins i tot les estrenes de la padrina, porten implícites l'obligació de deixar- te pessigar les galtes i sentir-te dir que t'has fet molt gran, encara que faça anys que t'afaites assíduament. I si algú es pensava que els que vénen de l'Europa comunitària serien una excepció, pecava d'innocent. No dedicaré un minut a analitzar si l'acord és bo, o tot simplement és el millor possible. Ni m'entretindré a recordar allò de l'ós i la pell, que ací hi ha qui escolta un pum, i dóna la bèstia per morta. No. L'acord és el queés, i té un preu.

Els diners estan condicionats a determinades reformes, i fns i tot, s'ha establit un sistema d'incautament dels fons, si de l'avaluació no ix un notable alt. L'executiu comunitari avalua els documents que envia el Ministeri d'Economia i fa les seues consideracions. En el darrer dels informes ja establia tot un seguit de recomanacions. Una trentena. Jo em referiré només a les que estan vinculades a treball, ocupació i la formació professional, que és sobre el que tinc competències; i tangencialment als canvis de model productiu, que són indissociables del mercat laboral, i les oportunitats de futur.

I he de dir que em preocupa, i molt, la lectura que en puga fer el govern central, perquè me'ls veig perfectament avalant propostes pseudoindustrialitzadores per convéncer Brussel·les que fem les coses bé. I que podria servir per a blanquejar les oligarquies de l'IBEX35, que volgueren fer-nos creure que han entés el missatge i amb una miqueta de greeenwashing i amb una disfressa d'empresa innovadora, fan calaix deles ajudes. I em preocupa perquè això deixarà fora les empreses menudes i mitjanes, que realment estan innovant i arriscant, al mateix temps que creen ocupació de qualitat, i que és la tipologia de gran part de l'economia valenciana. Moltes de les nostres empreses s'han sabut reinventar al llarg de la història, i esta crisi ho ha tornat a demostrar. ATEVAL, FEMEVAL, ASCER... Les nostres patronals, amb el suport de REDIT, la xarxa d'instituts tecnològics valencians, han tornat a demostrar la seua capacitatd'adaptar-se als canvis, aportant valor afegit.

Té lògica que des dels governs autònoms reclamem que el pes poblacional siga determinant a l'hora de fer inversions per part de l'estat, però ara correm el risc que des de Madrid es vulga fer un repartiment territorialitzat, i en este cas no toca. Crec que calen, i espere que la UE els impose tal és la meua desconfança en el model econòmic espanyol, un criteri competitiu i finalista, per tal que siguen els projectes realment innovadors els que puguen benefcar-se dels fons.

I ací és on l'administració ha de jugar un paper fonamental. La Formació Professional és un instrument de creació de valor afegit, a LABORA ho sabem bé, perquè anem modernitzant-la i adequant-la a les necessitats empresarials, no debades els principals sindicats i la patronal formen part de la nostra direcció. El sistema d'ocupació i els subsidis d'atur no incentiven necessàriament el treball, com tampoc no ho fan els salaris minsos de segments amb poc valor afegit com el turisme i el camp. I això no vol dir que no siguen importants, el camp és qui ens dóna a menjar, a nosaltres, i als turistes també. Però necessita fer un salt endavant. Hem de fer que el nostre producte primer, d'altíssima qualitat, puga comercialitzar-se sense que els ridículs marges que desincentiven el treball del camp, i buiden els nostres pobles, fent-nos també en això dependents de mercats forans. Hem d'aprendre a connectar el sector primari amb el secundari. Donar una cadena de valor als nostres productes agrícoles i ramaders. I repensar el pes del terciari. Alguns no ens resignem a ser el bar d'Europa.

Els diners que esperem com el mannà salvador no poden anar a parar a les empreses de les portes giratòries. Ni a tapar forats. Han de servir per a canviar l'estructura de l'economia valenciana, i això vol dir també profunds canvis organitzacionals en les empreses. Teletreball, setmanes reduïdes, horaris fexibles... La innovació tecnològica no funciona sense innovació organitzacional, però amb esta, es multiplica. Benvingudes siguen les condicions imposades si ens serveixen per a reindustrialitzar el país, per a dignifcar l'ocupació, per a modernitzar els sectors, i per a ser més feliços.

"JOBWASHING" -El Mundo - 01-08-20

Whitewashing significa "blanquejament", i el rei del whitewashing és Hollywood. Convé no confondre amb el "money laundering", que és el blanquejament de diners i en això el Rei és emèrit. Tornem al cinema. De la mateixa forma que en el primer teatre era tradició que homes joves interpretaren el paper de les dones, proscrites de l'escena (womanwashing?), a Hollywood hi ha una llarga tradició d'intèrprets blancs fent papers d'altres ètnies. Al Jhonson va ser el primer interpretant a "El cantor de jazz" en la primera pel·lícula sonora. Després vingueren molts més. Marlon Brando fent al mexicà Zapata o a un japonés d'ulls més estirats que els de Matamoros, a "La casa de te en la lluna d'agost". De japonés tronat també en va fer Micket Rooney, interpretant a Mr. Yunioshi veí d'Audrey Hepburn a "Desdejuni amb diamants". I l'altra gran Hepburn, Katherine, va fer d'heroina xinesa a "Dragon Sheed". Johnny Depp fou el pell-roja Tonto (de nom) a "El llanero solitario", sort que John Wayne va ser Gengis Khan a "El conquistador de Mongolia" i no van coincidir, que Wayne tenia afició a matar indis.

Després, no sé si com homenatge al publicitari Oliviero Toscani, van vindre l'united collors, i aparegué el pinkwashing que defineix el conjunt d'estratègies polítiques i de màrqueting dirigides a la promoció de productes, empreses o institucions, apel·lant a la seua amabilitat cap al col·lectiu LGTBI. O el greenwashing, que és l'ús enganyós del màrqueting ecològic. És a dir, pintar de verd una mala idea, per a fer-la més atractiva. Com allò del Yellowstone que volien fer al Maestrat i als Ports.

I en este festival de neologismes, jo voldria aportar-ne un de collita pròpia, jobwashing. I com inventor que en sóc, em correspon definir-lo. Jobwashing és l'ús enganyós del conjunt d'estratègies polítiques i de màrqueting laboral dirigides a la promoció de negocis apel·lant a una suposada creació de milers de llocs de treball.

Aquell il·lusori Intur Mediterraneo prometia 5000 llocs de treball anuals. Anuals! ¡Hasta el infinito y más allá! Vaig estar a la seua presentació i no van poder mostrar cap estudi que avalés el que deien. El que sí que sabem és que per cada lloc de treball creat a una gran superfície se'n destrueixen un i mig al comerç local. Podem dir el mateix dels 3000 que promet l'ampliació del Port de València, que es menjaria trànsit portuari de PortCastelló destruint ocupació ací, i malmetent el territori. El jobwashing és una trampa.