03 de desembre, 2020

"ARIADNA I EL MINOTAURE" - La Vanguardia - 03.01.20

 


Quan fa algunes setmanes vaig sentir al president Puig parlar del Pla Ariadna, vaig esbossar un somriure complice. Segons la mitologia, el rei Minos va sotmetre Atenes després que un fill seu, Androgeu, hi hagués mort assassinat. Va obligar els atenencs a enviar-li a Creta cada nou anys un grup de catorze joves -set xics i set xiques-, que serien sacrificats al Minotaure. En una d'aquelles trameses s'hi va presentar voluntari el príncep Teseu, fill d'Egeu, rei d'Atenes, qui va enamorar Ariadna, princesa de Creta. Com a penyora d'amor i per salvar-lo, ella li va oferir una espasa màgica, amb la qual matar al Minotaure (i tot i això, afortunadament la tauromàquia seguirà sense ser Patrimoni de la Humanitat), i un fil de llana que no es podia trencar, i que l'ajudaria a trobar el camí de sortida del laberint.

El Pla Ariadna es vol solució per evitar seguir sacrificant els nostres joves en la pira de la crisi econòmica. Per jugar amb l'analogia, diria que el fil de llana irrompible que ens permet eixir del laberint, són les polítiques dissenyades per LABORA. Pla d'ocupació per a joves en l'àmbit públic i privat; programes de contractació de joves en la investigació; pla formatiu ambiciós que tinga molt en compte a joves en risc d'abandonament, així com a joves de l'àmbit rural; programes mixtos d'ocupació i formació per a joves amb baixa qualificació; aposta pels sectors de l'economia baixa en carboni com nínxol d'ocupació de futur; una ferma aposta per la Formació Professional Dual... El fil, ens permetria tornar al punt de partida... Que no és altra cosa que la porta del mateix laberint. Seguint amb la mitologia, seria un poc allò de Sísif. I per tant, sent important escapar de la desorientació, no és suficient. L'espasa per a matar el Minotaure que devora al jovent, és el que cal definir.

La setmana passada el president Puig va presentar l'informe de l'IVIE, que té vocació de ser un document de treball per a bastir una estratègia valenciana de recuperació. En l'acte, el president va citar a Keynes: "L'important per al Govern no és fer coses que els individus ja estan fent, i fer-les un poc millor o un poc pitjor, sinó fer aquelles coses que en l'actualitat no es fan". Heus ací l'espasa!

Rerum Novarum. Les coses noves, com en aquella encíclica de 1891 publicada pel Papa Lleó XIII com a resposta al conflicte social que va esclatar després de la industrialització. De nou estem a les portes d'un greu conflicte social. Calen coses noves. Idees noves. Propostes noves. Accions noves. Perquè estan passant coses noves. I és ací on es reforça la idea del canvi de model productiu. Ho acaba de dir l'OCDE per a tot l'estat, i nosaltres ho portem dient fa temps per al País Valencià, la nostra situació és pitjor per la gran dependència del sector serveis i el turisme. Cal formar als treballadors i treballadores per recol·locar-los; i cal avançar amb les polítiques de transició ecològica, com oportunitat econòmica i d'ocupació. Per això darrer caldrà també formar a les empeses.

Ací és on agafen força tots els debats que estem impulsant sobre flexibilitat horària, teletreball, o reducció de la jornada setmanal. Perquè si no matem el Minotaure, si tot simplement tornem al punt de partida, ens passarà com a Ariadna. Recordem que després de sortir del laberint, Teseu es va endur amb ell la princesa, però la va abandonar a l'illa de Naxos, per ordre de Dionís.

I Dionís era el déu del vi, de la vinya, de la festa, dels banquets i les orgies. De l'oci, vaja. I francament, si hem d'eixir d'este perillós laberint, si hem de rescatar al jovent per tornar a deixar-lo on estàvem, tenint com única eixida ser els cambrers d'Europa, quasi que ens mereixerem el que ens passe. Qui no s'ho mereix són els joves.

1 comentari:

Joan ha dit...

Enric, estic mirant la data que has posat: 03.01.20. ¿Potser l'article és del gener passat?

D'altra banda, totalment d'acord amb el contingut. Això sí, no em refie de Ximo Puig. Ho dic per l'experiència de 40 anys de democràcia. Ara ixen els periodistes lloant Ximo Puig com el gran federalista d'Espanya. L'home que va a Catalunya a visitar els empresaris catalans per a parlar-los de la "Commonwealth mediterrània." Mentre Isabel Bonig i Toni Cantó trauen foc pels queixals: Vade retro, Catalans go home! Per a Bonig i Cantó hi ha problemes més importants per solucionar en la Comunitat dels valencians abans que anar a a Catalunya a parlar de "no sé qué de commonwealth...".

Puig vol donar la imatge de federalista. No és el primer ni serà l'últim federalista en Espanya. Ja sabem on va acabar el federalisme de Pasqual Maragall. Això sí, una cosa tinc claríssima: si els valencians som algun dia respectats igual que els bascos i els navarresos, serà gràcies a un partit veritablement valencià. Cosa que òbviament no és el PSOE valencià. No dic "PSPV", perquè aquest partit no es presenta a les eleccions. Sempre hi veig en la papereta electoral per a les Corts Valencianes: "Partido Socialista Obrero Español", ni rastre d'un "PSPV". Ni tan sols hi apareix el nom del PSOE traduït al valencià. Per tant, no sé si Ximo Puig és un polític valencià, perquè ell mateix es presenta davant els electors explícitament com a candidat d'un partit "español". Español de España. Ara m'he de creure que és federalista. Qüestió de fe.