Sóc dels que pensa que la diferència entre la pornografia i l’erotisme, és que la pornografia esquita. I sóc també dels que pensa que la política de vegades té alguna cosa de pornogràfica.
La política, com el sexe, té una part de jocs previs, d’excitació mútua (sovint el sexe també és bipartit), i de vegades ni tan sols s’arriba al coit. Ni n’era la pretensió. Si s’entén per erotisme eixa habilitat insinuadora de suggerir sense mostrar, supose que la translació a la política seria d’alguna manera eixe discurs irònic, maliciós però sense passar-se de frenada, que alguns intentem practicar.
La pornografia però, és un altra cosa. Per mi el que fan alguns, en barrejar en la discussió política els familiars dels adversaris, els negocis particulars, les mentides, és pornogràfic... L’erotisme té alguna cosa d’artístic, és un joc amable i excitant, de seducció. De posar ara una mà i enretirar-la, de jugar a dur-te lluny i aturar-se i no arribar-hi... És donar i rebre. Deixar espai al company de joc perquè puga, al seu torn inflamar-te sense cremar-te, esperonar-te, engrescar-te.
La pornografia és explícita, és fisiològica, immediata. La pornografia discursiva és per els ejaculadors precoços polítics. Per aquells als qui el s
eu mal estat físic (sense muscle polític) o mental (manca de recursos i de cultura democràtica) no els hi permet fer un altra cosa que el trist “pim-pam-pum bocadillo de atún”.
Lamentablement, alguns exhibicionistes mòrbids, ensenyen les seues desvergonyes ètiques, d’altres incapacitats per l’erotisme, es llencen per la pendent de la pornografia dialèctica.
Si volen porno, ja s’ho faran, però a mi que no m’esquiten.
Si és que no els puc deixar sols! Són com xiquets a l’hora del pati barallant-se per un Bollycao. 
Esta setmana he estat molt atabalat amb la campanya de les europees, òbviament estava al dia del que passava a l’ajuntament de Castelló, però he seguit molt més de lluny la darrera picabaralla entre socialistes i populars.
Ara la fascinant i educativa disputa és sobre qui treballa menys, i sobre qui té més habilitat a l’hora de conseguir que l’adminstració governada pels seus amics li trobe una solució laboral que li permeta dedicar més temps a la política. Sobre Calles ja està quasi tot dit i debatut, que si va preparar-se des de la Subdelegació el lloc que ara ocupa al Ministeri, que si va destituir aquell que ocupava el lloc per tal de crear una vacant, que si una vegada nomenat resposable del Ministeri de Treball va poc o molt pel despatx, que si denúncia d’un sindicat, que si el PP demana al Ministre un informe... (pagaria per vore la cara del Ministre quan haja de llegir la carta, segur que es preguntarà –com jo, de fet- si no tenen res millor que fer a Castelló).
Ara, Sales, ungit en successor del successor, i amb la fe del convers, ha iniciat una campanya d’atac frontal, no al socialisme, que motius n’hi ha, sinó contra els socialistes, usant de vegades sal molt grossa per condimentar els seus articles i les seues intervencions. Els socialistes acusen a Sales de fer ús d’una comissió de serveis en la Conselleria d’Educació per dedicar-se en cos i ànima a esdevenir el martell d’heretges del socialisme local. I les acusacions vénen a ser les mateixes que els populars fan a Calles: que si li han fet un favor polític, que si va poc pel despatx...
Com es nota que la llengua no té os! Són d’un atrevit! Personalment ja fa temps que dic que els polítics hauríem de fitxar com els funcionaris. Al PP tot el grup té dedicació a la política, alguns a temps complert amb més de 5.000€ al mes, d’altres parcials, però tots passen per caixa. Al PSOE igual, tots tenen una dedicació parcial i a final de més, transferència Ajuntament-compte corrent. I en el meu cas, ho he explicat reiteradament, tinc una dedicació parcial de 15 hores a la setmana, igual que Calles, per cert.
A mi m’hi poden trobar moltes més de 15 hores a l’Ajuntament, moltes més. Per tant, si cobrem com els funcionaris, i a ells els fem fitxar i els hi controlem l’horari, és just que algú ens controle a nosaltres. També haurien de controlar els viatges i vacances al llarg de l’a
ny, a vore quants dies sumen.
El PP i el PSOE s’assemblen cada dia més, ara competint per dilucidar qui treballa menys. La discussió és sobre el grau d’immoralitat, no sobre allò que és moral i allò que no ho és. Juguen en un altra lliga, i nosaltres els molestem, perquè som coherents i els destapem les vergonyes. Ells voldrien que la política foren dues ratlles paral·leles, que circulen de costat sense mai tocar-se, sense punts de connexió. Però gràcies al BLOC i malgrat ells, la política és triangular, i en este triangle a nosaltres ens toca ser la hipotenusa, que els altres costats els ocupen molt bé ells.
Mentre socialistes i populars, populars i socialistes es discuteixen sobre els dos llocs de treball (públics i oficials els dos) de Calles, o sobre si l’alcalde gasta el cotxe oficial per anar a actes de partit, o si el vicealcalde gasta un Audi, al món real cada setmana hi ha més persones que no tenen (ni un sol) lloc de treball, ni saben com pagar les lletres del cotxe. Això passa a Castelló una part d’eixa Europa per la que hem de triar diputats el dia 7.
La campanya electoral em va dur diumenge, a passejar en barca per l’Albufera, el senyor Vicent, el barquer, ens anava dient: “mireu, a la dreta, una gavina blanca. Mireu, aquell que salta a l’esquerra és un llobarro.” I poc a poc, mentre perxava, el Sr. Vicent es va anar animant. I es va posar a parlar de política (encara que semble una altra cosa, fins aleshores parlava de fauna), i investit de la solemnitat del Tio Paloma de “Cañas y barro”, va sentenciar: “el PP i el PSOE són com els gossos, entre ells es lladren però no es mosseguen”. No es mosseguen. No es mosseguen...eguen... repetia l’eco entre marges i canyaveres.I té raó el Sr. Vicent. El PP i el PSOE han votat junts al parlament europeu 2 de cada 3 vegades. El PSOE va renunciar a governar Navarra, en favor del PP, i ara el PP li ho paga ajudant-lo a governar el País Basc. A casa nostra han pactat l’Estatut, s’han repartit tots els consells d’administració públics... “Es lladren però no es mosseguen”. Clar, els importa un rave que hi haja gent sense treball, mentre Calles en tinga dos; o que alguna gent no puga pagar el cotxe, mentre l’alcalde va en Audi. “Són com els gossos, es lladren, però no es mosseguen.”
eu mal estat físic (sense muscle polític) o mental (manca de recursos i de cultura democràtica) no els hi permet fer un altra cosa que el trist “pim-pam-pum bocadillo de atún”.
