"CASUCO, EL LLORO I UN PIRATA" -Mediterráno - 17.02.11

I en això, va arribar Casuco i el Castelló va començar a funcionar. I el cas és que estos jugadors que ara il·lusionen són els mateixos que fa un grapat mal comptat de setmanes desesperaven a l’afició. Què ha passat? Realment és suficient amb canviar l’entrenador? Què els hi diu al vestuari? Com els motiva? Tantes diferències hi ha en la forma d’entrenar? A mi no em pregunten com poden passar estes coses, perquè em costa d’entendre, però com diria el clàssic, “el fútbol es así”. I tot i no saber explicar-ho, bé que me n’alegre de vore com el Castelló lluita diumenge a diumenge per esgarrapar llocs en la taula de classificació, i acostar l’esperança albinegra a la desitjada promoció.

També és així a la política? Un equip que va perdent i no il·lusiona passa a il·lusionar i guanyar eleccions només amb canviar el cap de llista? No n’estic segur. Com tampoc no estic segur del contrari. És cert que en la política municipal es vota a les persones. Que és una manera de dir que el coneixement personal dels candidats té un cert pes en la decisió final. Però no absolut. Vull dir que si un partit que té una sòlida majoria canvia de candidat, i el pròxim no és tan valorat, poden perdre un xicotet marge de vots, però segueix pesant la marca de partit i la seua posició al mercat electoral. Això li passà a Alberto Fabra, que va perdre un regidor respecte als resultats de Gimeno.

Esta teoria a mig formular val especialment per als que perden. Un partit pot portar anys i anys perdent eleccions, i pot anar canviant de candidat cada quatre o huit anys, però si no canvia de res més el fracàs perdurarà. Com deia aquell, ja pots canviar de pirata, que si el lloro que s’arrapa al muscle és el mateix i repeteix la mateixa cançoneta, el pirata seguirà desentonant i guiant el mar cap aigües tèrboles. Perquè al final la política és una cosa col·lectiva, és el discurs (o la falta d'ell), són les idees (o el desert programàtic). Les persones juguen un paper important, però no determinant. I sovint, no són les idees les que perden, si no el ús que se'n fa d'elles. Qui no sap governar acaba perdent, qui no sap fer oposició, mai no guanya.

"PREMIS POLITICS" - COPE Castelló - 14.02.11

Sec a escriure poques hores abans de que al Teatre Real de Madrid es celebre el vinté aniversari dels Premis Goya. Els premis que atorga anualment l’Acadèmia de les Arts Cinematogràfiques casolanes, en una còpia mimètica i segurament útil de la cerimònia americana dels Oscar.

Es tracta de posar en relleu tot allò de bo que la indústria cinematogràfica ha fet al llarg de l’any, i premiar-se els uns als altres en les diferents categories de millors actors i actrius principals, de repartiment, novells, millor pel·lícula, banda sonora, efectes especials, maquillatge, direcció...

Pense que tindria la seua gràcia que una hipotètica Acadèmia de les (males) Arts Polítiques atorgués enguany els seus premis, coincidint que és any electoral. I se m’acut imaginar-ne les nominacions.

Hi ha alguns premis que tenen un clar favorit. Per exemple el Premi al millor vestuari, on Francisco Camps té tots els números (rojos) per guanyar. O el premi al millor “cameo”, que es dóna per segur recaurà en Elvira Fayos, per la seua breu aparició en la pel·lícula “GMS”.

La millor banda sonora serà sens dubte per les societats musicals valencianes, que no han deixat de posar música a les nostres festes i actes commemoratius, malgrat que el Consell tarde mesos i mesos en pagar les subvencions injustament retallades.

En la categoria de millor actor revelació la cosa està més disputada, hi ha un empat tècnic en les travesses entre Vicent Sales per “Trepa” i Mario Edo per “El follonero. The movi”. Per la seua banda, Juan Maria Calles és el màxim favorit per la categoria de curt metratge.

En la categoria de millor actriu, apareix amb força Amparo Marco, pel remake del clàssic “Durmiendo con el enemigo”. Tot i que tindrà forta competència en l’actuació de Beatriz Gascó a “La teniente O’Neil” i Carmen Albert en “Desaparecida”.

El premi al millor actor principal, serà un dels més disputats. La interpretació de Francesc Colomer en “La Sexta sentido” ha agradat molt als fans del intèrpret que es va donar a conèixer pel seu paper d’Actor Secundari Bob. Però també sona amb força Javier Moliner que després d’una interessant carrera com actor de repartiment (“Mestrets”, “Taxidèrmia”, “La grande bouffe”, etc) assumeix el seu primer protagonista en “L’adjunt”, de “Peramunt Comdy”.

Mentre que al BLOC sembla que se li reserva el premi extraordinari a la producció en versió original subtitulada. El millor maquillatge serà ex aequo per a JJ Pérez Macián i Pepe Masip, per la seua habilitat en maquillar els pressupostos municipals.

On sembla que la cosa està més que clara és en la categoria del millor guió original. El fiscal ho té tot a favor per alçar el màxim guardó per la trama de “Prescription”, pel·lícula protagonitzada per Carlos Fabra, dels Fabra de tota la vida; qui rebrà a més a més el Premi honorífic de l’Acadèmia per la seua llarga trajectòria.

"QUE QUÈ TENIM?" - Levante-EMV- 12.02.11

No sé si l'han vist, però fa uns dies es va estrenar un anunci publicitari d'una marca de cervesa que patrocina al Barça. La línia argumental és la pregunta “què tenim?” i la resposta és tot un seguit de coses de les que la societat catalana pot sentir-se, i hauria de sentir-se profundament orgullosa.

És un anunci en positiu, sense criticar ningú, però posant en valor tot allò de bo que tenen. Paisatges, literatura, gastronomia, música, clima, la geografia, l'esport, l'arquitectura, tradicions de la cultura popular... L'anunci acaba amb una frase “coses nostres, coses bones que tenim aquí”. Em sembla d'una potència enorme, de fet, reforça valors de pertinença, d'orgull, d'il·lusió, d'optimisme... Molts d'ells oblidats en estos temps convulsos que vivim. La crisi econòmica ha arrossegat la societat a una mena de depressió col·lectiva, que unida a la vocació de criticar tot el que fan els altres, i fins i tot allò que tenim, deixa la societat sense esma per viure. Acotxant les orelles sota un cel gris plumbi que sempre embolcallar-nos a la fosca. Trist.

Ara, a un grapat de setmanes mal comptades de les eleccions, qui més qui menys ens temem que ens durà una campanya electoral tensa, dura, desagradable, ofenedora, a la contra i buida d'idees positives, un anunci com este es revela potent. Potentíssim. Com una llum d'esperança.

Jo tinc clar que este anunci sintonitza perfectament amb la manera de fer del BLOC. Ple d'esperança, de positivisme, de satisfacció per allò que tenim. Què tenim? Que què tenim? Tenim moltes coses.

Tenim una ciutat fantàstica, agombolada per un clima privilegiat, que ens hauria de permetre estar en els mapes del turisme internacional. Tenim una orografia que de la mà del bon temps ens permet circular amb bicicleta amunt i avall deixant el cotxe per als viatges llargs. Tenim una Universitat on s'està formant la generació de joves més preparada acadèmicament de la història. Tenim la situació geogràfica adequada per convertir-nos en melic del Corredor Mediterrani de Mercaderies, que ens ha de permetre enviar a la resta d'Europa els nostres productes agrícoles i industrials. Agrícoles, sí, perquè haurem de reviscolar el nostre camp abandonat per l'excessiva pressió urbanística. I industrial, i tant que sí. Perquè el clúster de la ceràmica té un dels seus vèrtex PortCastelló. Tenim una oferta sobre la taula per desenvolupar Parc Castelló. I tenim festes internacionals, tenim cultura, tenim una llengua pròpia que s'expressa en la literatura, en la música, en el teatre. Tenim jardins i tenim parcs. Tenim dansa i òpera de tant en tant. Tenim transport públic i sanitat. Tenim concerts, i encara queden alguns cinemes. Tenim una ciutat de la justícia i un munt d'edificis públics buits que hem de posar en valor. Tenim bons professionals de la medicina, la fusteria, l'arquitectura, l'ensenyament, l'enginyeria... Tenim gent que neteja el que nosaltres embrutem, i policia que vigila el compliment de la llei. Tenim un comerç potent que sap sobreviure a la crisi, tot i no tindre sempre l'ajuda que merita. Tenim la força de la voluntat, tenim emprenedors i treballadors. Tenim recerca i tenim capacitat d'innovació. Ho he vist esta mateixa setmana a CEVISAMA, on les nostres empreses aposten per la qualitat com valor afegit front a la competència del preu baix que ve de fora. Nanotecnologia amb patent pròpia en paviment ceràmic que estalvia fins al 16% del consum elèctric en climatització, o revestiment que és capaç d'absorbir contaminació millorant la nostra qualitat de vida. Ho fa Ceracasa (i ho dic per orgull de castellonenc, no em paguen per fer publicitat ni tinc cap relació amb l'empresa), i altres firmes aporten altres novetats que ens fan entrar amb força al segle XXI, i creure en el nostre futur col·lectiu.

Ens falten coses, sí, moltes coses. El TRAM acabat, que l'AVE passe per Castelló, la ronda de circumval·lació, la reforma de la Plaça Major i Santa Clara, espais esportius al Grau, cosir alguns barris amb la ciutat, l'ambulatori del Raval Universitari, els accessos ferroviaris al Port, la facultat de medicina, un servei de rodalia cap al nord, mestres en algunes escoles i instituts, que el CD Castelló puge de categoria, un clavegueram decent al Grau, canviar d'idea amb això de la Ciutat de les Llengües, resoldre justament el conflicte urbanístic de Mestrets i de la Marjaleria. I ens falten molts llocs de treball. Molts, molts llocs de treball.

Però tot això també ho podrem posar dintre del “tenim”, quan tinguem un govern de progrés, capaç de plantar-li cara a la Generalitat amb la mateixa contundència que alGovern Central. I plantar cara no vol dir fer declaracions, aprovar documents, reunir-se amb altres damnificats, fer proclames i ploriquejar. No. Plantar cara vol dir aconseguir

per a Castelló les inversions que Castelló mereix. I necessita. Plantar cara vol dir que pese més la fidelitat a la ciutat que a les sigles del partit, i per tant aplaudir allò de bo que ens vinga, sense mirar d'on ve; i reclamar amb veu potent i nítida, tot allò que sent de justícia ara ni tenim ni reclamem.

Tenim molt i hem de tindre més. Perquè el que tenim, el que de veritat tenim, són 180.000 persones que viuen a la ciutat i tenen dret a un futur millor.

"DONAR EXPLICACIONS" - Mediterráneo -10.02.11

Hi ha polítics que es queixen que a la gent no li interessa la política, que no es preocupen per la governança de la ciutat, que no s’impliquen. Alguns polítics creuen que la gent no s’interroga sobre el que fem. Són els polítics que mai no han preguntat a la gent què volen que fem amb el seu vot.

Si alguna cosa he aprés estos anys a la política, és justament el contrari. Que la gent té preguntes per fer-nos, i que agraeix les explicacions, la informació, que retem comptes. Al cap i a la fi, no hauríem d’oblidar que ens paguen el jornal.

Els sopars de (Re)programa Castelló estan sent paradigmàtics en este sentit. La gent acudeix amb ganes de preguntar, però també d’opinar. I al BLOC li ha està sent molt útil, i a mi com candidat a l’alcaldia encara més. No puc concebre la política sense el retorn de la informació. Vull dir que no li trobe sentit a la política del discurs a canvi d'un aplaudiment amable o una indiferència militant. Sóc partidari de la política de comunicació. I això vol dir anar i vindre, que hi haja un retorn a les propostes, que la gent conteste al que diem o, millor encara, que participe de la redacció del nostre discurs. És que els representem a ells! Sembla que hi ha qui ho oblida.

Dimarts, vam celebrar un acte públic (aprofite per agrair als particular i a les associacions que van vindre) on explicàvem els pressupostos municipals. Ja fa tres anys que el fem. I a la gent li interessa. Subratllàvem les contradiccions dels pressupostos, i les nostres propostes per millorar-lo. Altres prefereixen explicar la seua batalla personal contra el “lado oscuro”, i els que manen prefereixen no explicar res, no siga cas que la gent s'adone que ens governa un equip desfondat, amb mala traça i sense idees.

Alguna gent pregunta: Per què ho fa el BLOC i no l’Ajuntament? I jo no sé que dir, possiblement perquè qui hui governa la ciutat no entén la política com l’entenem nosaltres. Este acte és un exercici de responsabilitat, de transparència, de proximitat. Tres característiques que crec que ens acompanyen en la nostra forma de fer oposició, i que continuaran en el nostre ADN polític quan assumim responsabilitats de govern.