"VERDURES, MELONS, POLÍTICS" - Mediterráneo- 15.09.11

D'entre els milers de coses de les que se’ns acusa als polítics, algunes són certes. Una de les crítiques més recurrents és la de que els polítics hauríem perdut el contacte amb la societat. És allò que se’n diu la síndrome de La Mocloa, o en el nostre cas, de Ca la Vila. Clar que no tots els polítics som iguals, clar que no resulta cert que només mantinguem contacte amb la societat cada quatre anys, quan a l’aire s’ensuma ferum urnes, però...

Cada partit, cada polític diria jo, té la seua tècnica per intentar trencar eixe aïllament. Uns convoquen grans actes per tal que la gent els escolte a ells, en lloc d’escoltar ells a la gent. Altres compren voluntat amb càrrec al pressupost municipal, i quan els hi porten el xec en forma de lloguer de local, subvenció, etc, els hi donen la mà, i donen per complida la missió.

Nosaltres busquem fórmules de proximitat. Personalment faig moltes hores de carrer, sóc molt actiu a les xarxes socials i procure conéixer gent que en principi no representa el prototip de votant del BLOC, si és que hi ha un prototip.

Quin és el “ciutadà ideal” en el sentit de “ciutadà representatiu”? Difícil de dir. Hi ha una persona que vaig conéixer a una xarxa social, i que després he conegut personalment, que representa amb fonament eixos ulls i orelles aliens que tot polític necessita a la ciutat.

És un senyor castellanoparlant, dels que et demana que continues parlant-li (o escrivint-li) en valencià, que sinó mai no l’aprendrà del tot. Una persona que de la política li interessa bàsicament la gestió acurada, i la vocació de servei; i li és bastant indiferent la separació ideològica entre els partits. “Això és bo, això no”, li sembla suficient diferenciació. És autònom, ven verdures a un barri, i és pare de la bella Helena.

Parle amb ell amb relativa freqüència, del dia a dia municipal, de problemes de la ciutat, d’això de ser pares, d’economia. Ell segurament no ho sap, per jo aprenc moltíssim d’ell. De com és la gent “normal” de Castelló. De com ens veuen als seus representants. Tinc amb ell un deute de gratitud, i no només perquè un dia em va regalar un meló dolcíssim. Per això li volia regalar este article.

"UN INFERN PRIVATITZAT" Levante-EMV - 10.09.11

Ahir, parlant amb un amic socialista, li vaig explicar una teoria que em sembla d'allò més palusible, i que ha defensat fins i tot a les Corts el nostre diputat Josep Maria Pañella.

Voran, parlàvem d'això de la privatització de serveis públics com l'educació o la sanitat. En general, des de postures progressistes es diu que això té a vore amb la lectura liberal que, de l'economia, fan els conservadors, i que passaria bàsicament per aprimar l'administració pública, convertint eixos serveis en unitats de negoci per a empresaris subvencionats-subvencionadors (vostés ja m'entenen). Val a dir que no és objecte d'este article discutir el paradigma de que l'empresa privada gestiona de forma més eficaç i eficient que la pública. El que és objecte és una visió diferent de les raons per les quals ho fan.

La teoria ve a dir que no és una decisió econòmica, ni tan sols política en el sentit ideològic, sinó estratègica en els sentit electoral. És a dir, manté la teoria que mentre que quan fas un hospital (o institut, o escola o ves a saber què) públic, i fas una oposició, el que tens és un grapat de funcionaris amb uns drets i uns deures que com administració has d'acceptar. (De la netedat d'alguns processos opositors en faré un apunt al final). En canvi, si privatitzes serveis (ara el menjador escolar, ara concertes una escola, ara un hospital sencer) el que tens són empreses amb capacitat de triar el personal que contracten i acomiaden. I clar, ací tens un importatíssim grau d'influència com a administració que delega el servei.

Diguem-ho ras. Pots col·locar via empresa un munt de persones, que restaran agraïdes (o acollonades per si les acomiades) i elles i la família et pagaran el contracte de la millor forma que sàpiguen, que normalment és votant. I això són decenes de centenars de persones que resten fidels any rere any i decanten majories electorals, convertint el sistema en alguna cosa semblant a un règim.

El meu amic socialista va fent que sí amb el cap. Li sembla raonable. I afegeix que fins i tot en el cas dels funcionaris la capacitat de pressió és molt gran. Diu que hi ha un partit que no és el seu ni el meu, que en alguna ocasió ha “dissenyat” el candidat ideal en este o aquell poble, i que per convencer-lo de presentar-se ha recordat a la filla que treballa a l'hospital de la Vall d'Uixò (així és evident que no és un exemple real, ja que l'hospital no existeix), que si son pare encapçalés la llista del poble, seria molt més senzill aconseguir aquell trasllat que va demanar a l'Hospital Gran Via (que, òbviament, tampoc no està operatiu i per tant és també un exemple inventat). O s'ha fet el contrari. Se li ha explicat al professor que està a Castelló que si el seu germà, tan ben vist al poble, no es presenta com a cap de llista, és possible que l'hagen de destinar a ell a una plaça absurda a Sant Collonets de les Macetes.

El meu amic socialista considera que eixe partit que no és el seu ni el meu és un cau de dimonis amb cua i banyes, que privatitzarien si pogueren les calderes d'En Pere Botero.

I aleshores li explique que em va dir l'Alcalde de Girona que quan van guanyar les eleccions després de 32 anys de ininterromputs governs socialistes, van fer una ullada en profunditat a la relació de llocs de treball, i que dels més de 1.100 treballadors, els hi va sorprendre la proporció de personal de lliure designació.

El meu amic socialista intenta justificar-se “sí, de vegades tots abusem de la fòrmula, és possible que n'hi hagueren més dels necessàris...” I jo em veig obligat a interrompre'l: “no, no, només hi havia tres persones entre les més de 1.100. A la resta, desenes, els havíeu convertit a tots en funcionaris. Gent que havia entrat com lliure designació, i a la que havieu fet

una oposició a mida”.

El meu amic es mira el rellotge i diu que ja xerrarem que ara té pressa. Em quede pensant que té raó, que el PP si pogués privatitzaria l'infern, i que és probable que siguen ells els que han fet funcionari a Pere Botero.

"UN ARTICLE DE RETALLS" - Mediterráneo - 08.09.11

Arribe a casa a les dues del matí, després d’un sopar amb gent interessada amb el que el BLOC representa en la política local i valenciana. Tenen disposició i busquem la formula de col·laboració més adequada. Això t’alegra la nit, una nit que es preveu llarga. Encara no tinc article, i l’he de fer sí o sí abans de gitar-me. Demà de matí entregue.

Se m’acut preguntar al facebook si algú té una proposta. Són, ja ho he dit, les dues tocades, i en pocs minuts en tic quatre.

Una persona (informàtic de professió i pare voacional) em proposa parlar del Bonollibre i els preus dels llibres. No conéc bé el tema, Gal·la és massa menuda, però espere que s’acoforme si faig constar ací el meu cabreig paternal i la meua indignació política, pel retall dels bonos per a les escoletes que ha fet la Generalitat. Les escoletes públiques de Castelló han sofert enguany un increment de preus d’entre el 12 i el 22% respecte a l’any passat. La Generalitat subvenciona menys, per tant les famílies paguem més. Són faves comptades. I ells faves sense comptar.

Un xicot de Granollers que estudia llengües, em proposa que parle de la sentència del TSJC sobre la immersió lingüística de Catalunya. Faré el mateix que amb l’anterior corresponent, parlaré d’un tema similar que ens afecta més a nosaltres. Celebraré que el Conseller valencià d’educació haja deixat en suspens l’absurdament mal plantejat decret del trilingüísme. Volem que l’escola valenciana siga en valencià, i que s’aprenga castellà i anglés, com a poc. Però volem que les coses es facen bé. Per això donem suport al model d’Escola Valenciana. Una associació que defensa allò que hauria de ver d’ofici la Conselleria: ofertar una educació pública de qualitat i en valencià.

Un alumne de la UJI vol que parle de l’agència espacial espanyola que diu ha proposat el PP. Em pilla en la lluna, no en sé res. Però crec que el PP no toca de peus en terra. No sé si m’explique. I per últim, un gracioset d’Alzira em recorda el 5 a 0 que ens van fotre l’altre dia i vol que parle de l’eslògan del PP: “Empieza el cambio”. Doncs mira Beteta, fes-te a la idea. El Castelló també ha començat el canvi, d’ací a un any plorareu quan ens voreu pujar de categoria.

"LA LOAPA REEIXIDA" - Levante-EMV- 02.09.11

La ludopatia és una alteració progressiva del comportament per la qual un individu sent una incontrolable necessitat de jugar, menyspreant qualsevol conseqüència negativa. Es tracta d'una addicció greu, reconeguda per l'Organització Mundial de la Salut. Primer es juga un poc, i com ho vas tolerant bé, augmentes les quantitats jugades. L'abstinència es fa difícil de suportar, i acabes jugant quan estàs malament per estar bé, quan estàs bé per millorar, o fins i tot per revenja, perquè la darrera aposta no et va eixir tan bé com esperaves.

És una dinàmica que porta a la mentida. Amagues a la teua gent l'estat real dels comptes, ocultes les quantitats jugades, dius que són molt menors del que en realitat són. Finalment acabes perdent el control, i acabes cometent fins i tot actes il·legals. Jugues, clar, amb recursos aliens. De la família, d'amics... de qui siga. Els hi dius que és per una causa noble i finalment els perdes, i perds les relacions.

És com passa amb totes les addiccions, difícil d'acceptar que estàs malalt, que actues malament. Alguns, quan el drama ja té difícil solució acaben per assumir la realitat, i conscients de que són incapaços de contenir-se per si mateixos, acudeixen a l'autoprohibició. Així es personen al Casino o al Bingo del cantó i es fan prohibir l'entrada. Conscients que la seua conducta es repetirà, demanen al altres que els hi barren el pas.

És exactament això el que han fet PP i PSOE. Conscient que són uns pèssims gestors, uns balafiadors de cabdals públics, uns “ludòpates de les primeres pedres”, uns insensats econòmics, han anat al Congrés i han demant a la senyora Constitució (que és com si fols la Gerent del bingo polític) que els deixe jugar més de quatre cartrons. Quatre i avant.

Patètic. Patètic perquè per limitar la despesa no calia tocar la Constitució. Era suficient amb una llei orgànica. D'altra banda, perquè el Tractat de Maastricht ja extableix límits (-3% per al dèficit i -60% del deute total) per als països de la zona euro. I per últim, perquè la reforma constitucional no és cap garantia definitiva de res. Els EUA tenen limitat constitucionalment el dèficit, i els diferents governs demòcrates i republicns han vulnerat el principi constitucional 28 vegades. És evident doncs que de poc serveix la limitació constitucional, si els gestors no en saben més.

Ací la història és molt més senzilla. Allò que han de fer PP i PSOE és fotre fora del partit gent com Camps o Rodríguez Zapatero, megalòman i al·lucinat l'un, inconsistent i desnortat l'altre; que malgasten els diners públics. Tan senzill com això. I qui diu estos diu Barreda, Chaves o Mata (a no, que Mata amb una miqueta de sort el tancaran a la presó).

Però en realitat, la reforma constitucional no va d'això. La reforma és la formula triada pel, cada colp més estable, tandem PP-PSOE, per retallar l'autonomia financera, conscients com són que sense financera mo hi ha autonomia política. La reforma constitucional és la LOAPA reeixida. És la pòcima màgica creada pels gurús de Espanya amb Ñ.

Els opiniadors de ràdios, diaris, televisions i barres de bar poc o molt recomanables afirmen amb una argumentació ben inconcistent, que això del dèficit ha crescut de forma tan desmesurada per culpa de l'ambició dels nacionalismes, que mai no en tenen prou. I això justifica, diuen, la reforma.

El cert, però, és que a Catalunya governa CiU des de fa menys d'un any, i està fent retalls dràstics per compensar les malifetes del govern del tripartit, del que només una de les potes era nacionalista, però que no oblidem, presidien i controlaven els socialistes. El País Basc no compta perquè el seu sistema fiscal és diferent, i en tot cas, fa tres anys que governa el PSOE amb el suport del PP. I a Canaries, CC governa ara amb uns ara amb altres. Tot plegat tres i no res. No ens enganyem, ací el dèficit brutal, el forat negre econòmic, l'han creat el PP i el PSOE. Ja està bé de tant de cinisme!