"DONAR I REBRE" - www.castelloninformación.net - 11.12.13

La gent que estem en política parlem molt. I amb freqüència critiquem el que fan els altres. De vegades de forma contundent, o insolent, o sarcàstica. Jo mateix sóc de vegades mordaç en les meues intervencions, i especialment en els articles. He d’optimitzar l’espai i el temps, i no em puc permetre el el luxe de resultar anodí.

Això fa que de tant en tant m’enduga un calbot. És just. Per exemple... El President Fabra va haver de nominar corre cuites a quatres substituts per als dimissionaris populars del Consell d’Administració de RTVV. Bàsicament havien d’anar a dues reunions, cobrar, i votar el tancament. Després ja es quedaven els liquidadors. Per a tan poc honrosa activitat, va triar entre d’altres a un senyor de Castelló, que com únic mèrit tenia haver ajudat a liquidar un altra societat pública. En el passat plenari municipal, seia a primera fila. És un habitual als plens municipals i de la diputació. I fa comentaris. En una ocasió ja li vaig haver de parar els peus per un comentari mal educat que em va fer a mi sobre el meu partit. Però ara no fa al cas. La cosa és que en començar el plenari vaig desitjar a tothom bon dia, “excepte -vaig dir-” a eixe senyor que seu a primera fila que és un dels exterminadors de RTVV, i a qui espere que els Reis li dugen carbó la resta de la seua vida”.

Un regidor del PP em va dir maleducat perquè aquell senyor era un ciutadà... Correcte, però no el vaig senyalar amb el dit per la seua condició de ciutadà, sinó per la seua condició de càrrec públic de lliure designació, amb sou públic. I per tant sotmés a les crítiques.

Dilluns estava prenent café amb una persona a la Plaça de les Aules, i el bon home es va arrimar, va interrompre la conversa, em va insultar repetidament, va dir un grapat de mentides i va mostrar el profund desconeixement d’allò sobre el que parlava. Després em va amenaçar tot dient que sap coses tèrboles del meu passat i que quan les tinga documentades les gastarà. Tot això amb un elegant xandall i davant del que imagine era el seu nét. Li vaig haver de dir fins a tres vegades que em tragués la mà de sobre. 

Doncs bé, ja està. Explicat i amortitzat. No crec que els insults i les amenaces entren en el meu sou, però també crec que queda en pitjor posició ell que no pas jo, que al cap i a la fi, només vaig dir que no li desitjava bon dia.

Tot això per dir que la gent que estem de cara al públic, i especialment si tenim sou públic, hem de saber encaixar. I els que critiquem, hem d’acceptar que se’ns critique. Esta història que he explicat m’ha vingut fantàsticament bé que em passes hui, perquè volia parlar d’este tema en referència a altres persones, i em sabia greu, no posar-me jo mateix com exemple de criticador criticat. Així que el senyor del xandall encara m’ha fet mig favor.

Volia parlar d’un episodi municipal que va tindre lloc dilluns. Hi havia una reunió de la Mesa local per l’ocupació, ara moribunda pels incompliments del Consell que no ha pagat ni un sol cèntim dels milers d'euros compromesos. Reunió que havia de passar amb més pena que glòria. La constatació dels incompliments del PP autonòmic, obligaven al PP local a tindre un perfil baix i fer bona cara, davant les lògiques crítiques de l’oposició. Crítiques, he de dir, ponderades. El PSOE només va dir que ja que el Consorci estava constituït, i el problema de l’atur persistia, abans de finiquitar-lo, podíem intentar donar-li més contingut. Sembla lògic. La representant de Compromís sempre ha mantingut eixa postura. Però allò que podia haver quedat, en el pitjor dels cassos, en una proposta al calaix, ha esdevingut l’inici d’un picabaralles. Perquè l’alcalde va fer la seua tradicional i maldestra aportació, este colp, en el sentit de que el que hauria de fer l’oposició és criticar menys i treballar més. Ai que has dit! El PSOE es va enfadar molt, i va gesticular sobre-manera. També a les xarxes. 

Em sembla bé. S’ofenen perquè l’alcalde els hi diu que treballen poc...però és que obliden, que este cap de setmana per quarta vegada (si no m’he descomptat) han fet declaracions dient que el cost (molt low, per cert) de l’Alcalde al Japó, convidat per UBE, era un insult per als aturats. I que mentre hi havia famílies amb dificultats, ell estava de vacances. I el cert és que no ho eren, vacances. Era feina. I el PSOE haurà d’acceptar que sense exagerar, i a preu reduït, els alcaldes també han de fer actes de representació. Cas contrari, no sé com explicaran que l’alcalde de Vila-real, del seu propi partit, acabe de tornar de viatge oficial a Colòmbia. I en tot cas, hauria d’enfadar-se menys quan els critiquen, entre d’altres coses perquè ells no paren de criticar. I si els molesta que el govern local els diga que treballen poc, haurien d’entendre que al govern local els molesta quan ells els hi diuen incompetents i altres dolçors.

En resum, que si no vols pols no vages a l’era. I que si tu aboques pel broc gros, després no te la pots agafar amb paper de fumar. Diria jo. 

"MONIATO" - Levante-EMV - 07.12.13

El President Fabra, que no parla valencià ni per prescripció facultativa, ha reviscolat un paraula molt valenciana, “moniato”, com qualificatiu personal. Segurament no era la seua intenció, però feia temps que l'accepció endormiscada d’una paraula, no agafava una embranzida tant potent. “Moniato”. No és que m’agrade que s’insulte a la gent, ni a les autoritats democràtiques, ni tan sols com és el cas quan són més autoritàries que democràtiques. No m’agrada, però de tots els exabruptes que sentim, “moniato”, té alguna cosa de poètic.

He anat a buscar la definició acadèmica de moniato, per vore si era capaç de trobar un significat específic, que associar a les persones definides així. I no tinc èxit. No crec que tinga a vore amb el fruit carnós, ni tan sols amb el color...però aprenc coses. Per exemple que és una planta que ens arribà de la mà dels conqueridors espanyols. I d’altra banda, que es tracta d’una planta invasora que quan creix, ofega tot el que té al seu voltant.

I veges tu! No crec que el pensament col·lectiu siga tan elaborat, però l’han clavat. Perquè efectivament Alberto Fabra és com una mena de tubèrcul (segur que la part més interessant ha d’estar soterrada, perquè el que es veu fora...) i és en política, una aportació dels conqueridors espanyols. Fabra és President de la Generalitat, no per la voluntat de les valencianes i valencians, expressada a les urnes, sinó per la voluntat de la direcció espanyola, espanyolista i espanyolitzadora del PP. 

I d’altra banda, és un planta invasora que ofega tot el que té al voltant. Que li ho diguen al seu propi grup parlamentari, que en privat tira les pestes que no té valor de tirar en públic. Que li ho diguen a l’staff que ha vist com es disminuïa el seu poder, no tant per la lògica substitució pel cercle pròxim al President, sinó pel seu cercle íntim. I ja s'entén el que dic. 

Expliquem coses. Al principi d’esta legislatura, molt al principi, Alberto Fabra va ser inquirit a peu d’escó, a les Corts, i en veu baixa i amable, sobre si tenia alguna possibilitat real de ser ell el substitut d’un Camps, que ja feia olor a adéu. I va dir que en realitat sí. Justament, perquè no era de ningú, i ningú no el recolzava, i per tant, tampoc no tenia enemics declarats. Una miqueta com el moniato. Que no acabes de conéixer a ningú que hi estiga entusiasmat, però tampoc algú que l’avorrisca d’entrada. 

El cert és que arribà a President. I amb eixos padrins, no és senzill. I en un partit fortament jerarquitzat com el PP, és impossible sense el padrinatge directe de Rajoy. Per tant Fabra és una aportació dels “conqueridors espanyols”.

I res del que està fent no s'improvisa. A diferència del que diu molta gent, jo no crec que Fabra ordenés tancar la RTVV perquè es va toflar i no va fer bé els números. Fabra va decidir tancar-la, i l’anul·lació judicial de l’ERO només ho va precipitar. Però l’insubstancial Fabra, segueix ordres, i segueix un guió.

Quan arribà a València, tant gent del meu partit, com periodistes de la capital, em van demanar que en fes un xicotet perfil polític, ja que jo l’havia tractat a l’ajuntament de Castelló. Vaig dir, i ho mantinc, que no és un home brillant, però que no és el tros de pa sucat amb oli que alguns creuen. És un home que sabent-se mediocre, sap que la seua força és la determinació. És, vaig dir i també mantinc, un diessel, i actuarà quan toque, com un bulldozer. Ja li ho hem vist fer a Castelló amb els seu govern municipal, quan els instints més baixos d’alguns dels seus, feien trontollar fins i tot les fotocopiadores de no diré quina planta municipal. Va fotre un colp de puny sobre la taula i va treure a tothom de la seua zona de confort. 

El dubte era si podria fer el mateix a València, amb el govern de país, sense suports, sense ascendent sobre la gent... Però és que si que el té el suport. Té el suport de la doctrina FAES, dels grups de pressió mediàtica de la dreta madrilenya. És el seu heroi. El tio que ha tancat una d’eixes “peligrosas y adoctrinadoras televisiones regionales públicas”. El primer. Tancar RTVV li pot costar el càrrec? És possible. Però als grups mediàtics que es repartiran els bocins, els hi importarà poc deixar-lo caure, una vegada hagen consolidat el balanç comptable. Aznar i l’ultradreta recentralitzadora. Editorials i grups mediàtics que opten a fer calaix. Tota esta gent li donaran cobertura i suport. Mentre els siga útil. Només mentre els siga útil. 

A mi, que sóc molt respectuós amb les institucions em fot molt haver de dir-ho, però Alberto Fabra (no la dignitat de la presidència valenciana, sinó ell com a polític) és un autèntic “moniato”.I amb el moniato es poden fer pastissets, però és impossible fer un país. I els que el mantenen a la cadira, ho saben. I tant que ho saben!

"STAKEHOLDERS" - Mediterráneo- 05.12.13

Els stakeholders són totes aquelles persones o grups que influeixen o estan influïdes per les decisions que pren una organització. En el cas d'una empresa estaríem parlant dels accionistes, la direcció, els treballadors, els sindicats, però també de la competència, els lobis, el govern amb les seues normes, les associacions de consumidors...

En la política és exactament igual. Cada decisió que pren el partit (la seua direcció, els seus representants públics...) influeix en tots els seus stakeholders, i a l'hora està influïda per ells. Els altres partits, la militància, la premsa, la ciutadania... És impossible, i no seria bo obviar eixe entorn. Però en cas de conflicte, caldrà privilegiar uns stakeholders respecte als altres.

Davant d'una moció, d'una proposta, o un pressupost, el partit es veu abocat a decidir quin ha de ser el seu vot. I això és tant com decidir el vot en funció de com afecta als administrats, o de com et situa per comparació amb altres partits.  Has de triar entre com et pot influir electoralment en funció de les crítiques dels adversaris, o en com afecta efectivament a la societat. Fent-ho curt, has de decidir si importa més el que es vota, o el qui ho proposa. I davant esta dicotomia, nosaltres apostem per beneficiar a la ciutadania, malgrat que ens coste crítiques severes, de qui veu la política com una confrontació entre partits. Nosaltres l'entenem com un instrument per canviar les coses. 

"PRESSUPOSTS. EL SÍ I EL NO" - www.castelloninformación.net - 04.12.12

La setmana passada vaig participar en els debats de pressupostos de les dues institucions de les que forme part. L’Ajuntament i la Diputació. 

En el cas de l’Ajuntament, el vot va ser negatiu. Es tractava d’un pressupost avorrit, poc imaginatiu, poc inversor, amb altíssimes càrregues financeres, i ple de vicis antics. Per exemple, no tindre absolutament cap mecanisme per saber quin és el retorn social de les inversions i despeses que fem. Ni de les subvencions que atorguem. No hi ha forma de saber si serveixen al seu objecte, o només serveixen per fer contents als qui les reben. I això, clar, són dues coses molt diferents. Tan diferents com que representen el millor de la política (la transformació de les realitats millorables) i el pitjor (el clientelisme). Un pressupost amb una excessiva, i creixent, càrrega de sous de personal de lliure designació, mentre es van amortitzant places de funció pública. Un pressupost més que escassament participatiu. I que fia inversions innecessàries (el projecte inexplicat de l’Edifici d’Hisenda) als diners d’una Generalitat que mai els aporta. Un pressupost que preveu tornar a pagar lloguers, ara que n'estalviàvem una part gràcies a la negociació amb la Fundació Bancaixa. I finalment, un pressupost que augmenta en tres milions d’euros la pressió fiscal sobre la ciutadania. I un pressupost al que el PP no acceptà ni una sola esmena del meu grup (ni de cap altre).

En el cas de la Diputació la cosa anà diferent. Ha baixat en un 30% el pressupost dedicat a l’aparell polític, per així dir (és a dir, els sous polítics i la nòmina d’assessors). És cert que encara queda marge, i que l’acord passa per acomiadar dos assessors més, però el PSOE es nega a acomiadar al que li correspon. Malgrat que tot i haver perdut un diputat respecte a les anteriors eleccions, va demanar, i aconseguir, que per a esta legislatura li’n deixaren contractar un més. 

D’altra banda, ha baixat de forma substancial l’endeutament, en part perquè els romanents que s’haurien pogut dedicar a més inversions, han d’anar per llei als bancs, perquè el PSOE (amb l’ajuda del PP) va modificar l’article 135 de la Constitució, per tal que els bancs fóren creditors prioritaris. Val a dir que en el cas de la Diputació, i des de fa dos anys, els proveïdors cobren amb 17 dies de mitjana, cosa que ja voldrien fins i tot moltes empreses privades.

Tot i això les inversions previstes per a tots els municipis, s’han incrementat en un 51%. Un fet del tot singular en moments com este. I a sobre, eixos diners, i això era una històrica reivindicació de l’oposició, es vehicularan a través de programes. Deu programes. Wifi per als pobles, eficiència energètica, adequació a les mesures de seguretat d’edificis públics, aprofitament i neteja dels rostolls de bosc i camp, i turisme, esports... Deu programes pactats pels tres grups, i que no van rebre cap esmena per part de ningú. Deu programes d’inversió, dels que ara haurem d’aprovar-ne les seues bases. I nosaltres només votarem a favor, si no deixen fora cap municipi, governe qui governe.

I per últim, hi ha el que se’n diuen convenis singulars. Que són convenis de cofinançament assumits per ajuntaments i diputació, per obres o serveis específics, que no tenen cabuda en cap dels programes reglats. A diferència del que va fer el PP local, reprovant i criticant totes les esmenes presentades, sense gaire criteri; el President de la Diputació va convocar per separat als portaveus del PSOE i Compromís. I els va demanar que presentarem projectes d’aquells municipis on governem, per vore si es podien incloure. Jo en vaig presentar dos. Tots dos es va incorporar al pressupost. El PSOE no en va presentar cap. No va defensar cap inversió per a cap municipi, i per tant, no n’aconseguí cap. 

Ara es queixen de que el que hem aconseguit per a Vila-real és poc. El meu consell seria que miraren el pressupost. Esta inversió que ha aconseguit Compromís no és ni de bon tros l'única partida destinada al poble. En tot cas, podien haver demanat ells alguna cosa! Però no. És millor criticar als altres que treballar. 

Quan han vist que havien quedat en evidència i que la seu actitud no afavoreix als administrats, s’han omplert la boca de que si Compromís pacta això o allò. Els recorde que estem parlant del PSOE. El que canvià la Constitució, el que acaba d’acordar amb el PP repartir-se el poder judicial... Parlem del PSOE, i si vostés escriuen a Google: “acords PP PSOE” els hi eixiran 29.700.00 entrades. Poca broma.