"LA CIUTAT ENDORMISCADA" - Levante-EMV 08.02.14

Durant molt anys, el PP ( i per a ser justos altres partits també) han identificat el progrés social, la modernització de les ciutats, amb alguna icona arquitectònica. Alguns ens va dir que Castelló seria millor perquè tindríem un Centre de Convencions signat per Calatrava, una edifici de la VIU dissenyat per Frank Gehry, un immens Parc dels Xiquets nascut d’un somni tèrbol d’Alberto Fabra i una Ciutat de les Llengües amb llacets i sabates roges.

I ara no hi ha res de tot això. Res. Absolutament res. El Centre de Convencions no es farà, i caldria dir que no es farà afortunadament! Perquè a la vista dels problemes jurídics, econòmics i constructius que semblen acompanyar a l’obra de Calatrava... Però sobretot, la fortuna del no fer-se, ve de la mà de l’obvietat de que no és necessari. No hem pogut omplir encara l'Auditori i Palau de Congressos, els salons de congressos dels Hotels estan buits la major part dels dies de l’any...No era més que un altre somni megalòman d’uns pocs, pagat per uns molts.

La VIU més que passar a un altra vida ha passat directament a un altre Planeta. Un planeta que té la seu fora de Castelló. Ja no aquella fantàstica i absurda seu per a una universitat no presencial, sinó ni tan sols la modesta seu del carrer Major. Hem pagat amb diners públics una universitat destinada a ser privada, i l’hem venut per quatre rals. I l’han deslocalitzada. Castelló 0, Planeta 1.

El Parc dels Xiquets, tret que els jocs previstos foren matolls, terra erma, pedrots i pols, no és més que un altre trist despertar del somni. No hi ha res. No hi haurà res. No hi ha diners per fer-ho. Ningú no dóna explicacions. Es va il·lusionar a un districte sencer amb promeses impossibles. Se’ls va enganyar. Ens van enganyar a tots.

I la Ciutat de les Llengües no cal fer més sang. Ja hem rigut prou amb les ocurrències publicades a este mateix diari. Hem rigut o ens hem preocupat. O totes dues coses.

Quan has estat fent pedagogia de l’opulència, quan has estat vinculat les icones al progrés, i de sobte, tot s’ensorra com un castell de cartes fet per un xiquet maldestre, es genera un desassossec important. 

La societat es frustra. Està trista. Sembla endormiscada. Té la seua lògica, ens han insistit tant en que el nostre futur depenia d’això que ara... Si passejant per Castelló (o des del Desert de les Palmes estant) alces la vista i busques això que ara es diu skyline, no veus cap grua. Ni una ni mitja ni cap. I si el progrés era allò, òbviament al progrés li passa alguna cosa.

Però i si tot això era mentida? I si el nostre futur no estigués vinculat a eixes icones, a eixes obres singulars, a eixos projectes cars i de dubtós retorn social? I si resulta que el progrés d’una ciutat no es dibuixa a les grues, sinó als ulls de la gent, als seus somriures, la seua actitud corporal quan passeja...

I si, com mantenim alguns de fa temps, la felicitat i el progrés és trobar un equilibri entre poder prendre un got de vi a les tasques, i poder descansar. O tindre una escola i un ambulatori prop de casa. O anar a la farmàcia i que no et cobren pels medicaments que ja has pagat amb les cotitzacions. O no haver d’agafar el cotxe per anar a treballar perquè el TRAM ja funciona. O l’autobús és puntual i té recorreguts versàtils. O la ciutat fa bona olor de neta com està. O els carrers no estan plens de cartells de negocis que es tanquen, traspassen, o locals que es lloguen. O si les bicicletes públiques que ara són de pagament, estigueren en millors condicions. O que el compte del banc no ens tremolés cada dos per tres, perquè l’Ajuntament ens cobrarà 3 milions més de preus públics, taxes i impostos enguany. 

Mira que si el progrés fóra això! Mira que si el progrés fóren xicotetes obres de remodelació de cases abandonades, per a que la gent torne a viure a la ciutat històrica i els seus ravals, a un preu raonable. Omplint de vida la ciutat. Mira que si el progrés fóra no haver de fer 3 quilòmetres per trobar una ferreteria. O poder anar passejant al cine, a vore una pel·li i comentar-la després amablement mentre passeges per una ciutat no contaminada. I si el progrés fóra que ens deixen de mentir? Que no diguen que no pagarem per realçar l’escultura caiguda (un altra icona), i acabem pagant milers d’euros? 

I si el progrés fóra que els representants públics no fem passar vergonya als representats?

La ciutat sembla endormiscada, perquè li van voler fer creure que seria Nova York, en lloc de treballar per tal que continue sent Castelló. Un Castelló millor, amb qualitat de vida, amb llocs de treball, amb bons serveis públics... 

"ESTIMAT ALCALDE" - Mediterráneo - 06.02.14

Estimat Alcalde:

El passat dimarts a la ràdio, vaig poder sentir el “very best of” de la seua intervenció al Fòrum Europa a València. D’entrada deixe’m dir-li que m’hagués agradat anar a escoltar-lo, però no vaig poder. Estava a fiscalia aportant documentació sobre dos col·legues seus, els alcaldes de Borriol i de la Vall d’Alba. 

El vaig sentir a vosté dir algunes mentides, com que ens oposem al progrés. Però no li ho tindré en compte, crec que no hi ha maldat. És només arrogància. Vosté creu que el progrés el representa vosté i el defineixen els seus. Això llegint es cura. 

També vaig sentir el seguit de desqualificacions que ens va dirigir, i això m'ho tiraré esportivament al llom. Jo li acabe de dir que és un arrogant. Empat. 

Sobre el pas del TRAM pel Ribalta vosté va defensar la seua postura des del “sentit comú”, la nostra, Alcalde, l'avala la llei. Totes les sentències emeses ens donen la raó. Totes. I la seua carta als diferents organismes que en el seu moment s’hi van oposar ha estat un fracàs absolut. Només li ha contestat el Col·legi d’Arquitectes, i ratifica severament que és una il·legalitat.

Així que el “sentit comú” tampoc no sembla tan comú. Sap que passa Alcalde? Que no és una bona idea contraposar el sentit comú al compliment de la llei, perquè és precisament això el l'ha dut a vosté a la condició d'imputat. Guiat pel “sentit comú” (era el més “comú” a la Conselleria de Sanitat) va signar adjudicacions al marge de la llei. I el pitjor és que no ha aprés vosté res. 

"LA SOSTENIBILITAT I LA TRANSVERSALITAT" - www.castelloninformación.es- 05.02.14

Amb certa freqüència, la realitat s’imposa a la percepció maniquea de la realitat. Tornaré a intentar-ho, perquè no sé si esta frase vol dir res. Vull dir que de vegades donem coses per certes, per tradició, o per mandra de pensar, i la realitat les trastoca.

Si escoltem acríticament el discurs públic, semblaria que conceptes com “sostenibilitat”, o “mobilitat sostenible” a les ciutats, són fruit de les ideologies d’esquerres. Notablement condicionades per l’ecologisme. Però jo ara mateix vinc d’escoltar parlar de totes estes coses a Giusepe Grezzi, que n’és especialista, i ara treballa com assessor al grup municipal de Compromís a València. I ell, vell militant verd, ha citat tres exemples de ciutats que han fet esforços en la bona direcció. 

Nova York, amb l’eliminació de l’accés a Times square dels vehicles privats. Una valenta decisió al país de l’individualisme i el cotxes desproporcionats! Una operació, a més a més, feta de la forma més senzilla i econòmica, impedint físicament el pas, amb jardineres! Guanyar un espai mític, per als vianants. Menys soroll, menys fums, menys estrés. Més ciutat. 

Tot això es va fer sota el mandat de Michael Rubens Bloomberg. Empresari, polític i filantrop, que tot i ser demòcrata, va presentar-se a les eleccions del 2001 com a republicà, i les va guanyar, i també el 2005. Després, abandonà el partit per discrepàncies amb la cúpula, i es va tornar a presentar el 2009, ara com independent, i tornà a guanyar. 

Vitòria, amb l’alcalde José Ángel Cuerda Montoya, del PNV (després s’escindí amb EA, per tornar més tard al PNV). La seua gestió fou considerada força progressista i respectuosa amb el medi ambient, va desenvolupar un nou campus universitari, va rehabilitar de forma integral el nucli urbà medieval de la ciutat; i va configurar espais per a noves formes de desenvolupament econòmic que, de forma harmònica, han ajudat a consolidar Vitòria com una capital moderna i exemple de ciclabilitat.

Ha estat un dels precursors al País Basc del concepte del desenvolupament sostenible, i va tindre un ferm compromís amb els sense abric, els més desfavorits, els LGTB, la cooperació internacional amb el Tercer Món. Compromisos que li han valgut importants reconeixements, i que manté ara un colp allunyat de la primera fila política. 

Londres, amb la polèmica mesura de fer pagar 8 euros per accedir amb vehicle particular a la City. La City ha millorat notablement la seua mobilitat, també la sostenibilitat mediambiental. L’alcalde? Alexander Boris de Pfeffel Johnson, un conservador estrafolari, d’exquisida i elitista educació a Eton i Oxfor, tot i que un trinxaire que va ser acomiadat de The Times per falsificar unes cites del seu padrí.

Una lectura simplista, potser ens conduiria a dir que la mesura és típica d’algú de dretes, perquè ara només podran entrar a la City els que tinguen la cartera folrada, perquè 8 lliures cada colp que hi entres... Però el cert és que tot el que es recapta per eixa taxa ha servit per millorar moltíssim el transport públic, la qual cosa a qui ha acabat beneficiant és justament a qui no la té tan folrada la cartera. Distribució directa de la riquesa. 

Així que els tres exemples posats per Grezzi de ciutats (i alcaldes) que han fet les coses bé, en principi tots tres formen part de partits del que coneixem per dretes (si bé jo mantinc que no hi ha res més progressista que el nacionalisme no expansionista).

Vol dir això que les millor pràctiques de sostenibilitat neixen de la dreta? No. Trobaríem exemples en l’esquerra. El que vol dir és que són polítiques transversals, és a dir, espais en els que ens podríem posar tots d’acord. I això és una gran notícia, perquè la ciutat no la podem construir contra el 30 o el 40 % de la ciutadania. L’hem de fer entre tots, per que siga de tots. I de totes, clar.

FE D'ERRATES

Un colp publicat el post, Grezzi m'adverteix amable, d'una errada meua. L'alcalde que va posar en marxa la taxa a Londres va ser l'anterior, Ken Livingston, conegut com Ken el Roig. PEr bé que Boris Johnson la va mantenir i sembla que fins i tot ha augmentat l'import.

Errada important. Ho vaig entendre malament en la seua conferència. Però que al final ve a reforçar la meua tesi, de que el disseny sostenible de les noves ciutats, ha de ser transversal. I que podem, i hauríem de, trobar exemples des de diferents ideologis. I esta és en definitiva la bona notícia. És un espai on ens hem d'entendre. 

"SOM EL QUE CREUEN" - Levante-EMV - 01.02.14

En totes les activitats públiques, som bàsicament el que es veu. El que altres diuen que som. El que creuen que som. El que interpreten de com som. És així, no s’hi pot lluitar, i possiblement té fins i tot una part de justícia que així siga. En tot cas, és en base a eixa percepció que ens estimen o deprecien, ens valoren o detesten, ens voten o ens ignoren.

Posaré dos exemples recents en els que he estat implicat. Per un costat, una lectura molt negativa que alguna gent ha fet de la meua activitat pública. Amb una crítica molt severa. Oblidaré que alguna poca gent l’ha adobat amb mentides i insults, perquè no resulta rellevant. El cert és que la majoria ha estat crítica i s’ha sentit decebuda, però ha estat correctíssima. I jo els done les gràcies pel to.

Vaig fer una reflexió en un fòrum públic. Una reflexió que venia precedida d’algunes consultes i d’una reflexió, pensava jo, que suficientment profunda. El meu error va ser doble. D’una banda, un excés de confiança en pensar que tindria capacitat per fer arribar un raonament llarg i complex, a un grup heterogeni de gent. Oblidant que la majoria no em coneixen personalment, i que els canals de comunicació no estan tan oberts com jo pensava. La segona part de l’error, va ser una absoluta falta d’intel·ligència emocional per la meua part. El meu raonament era lògic, però no emocional. I la política té molt d’emocional. No em vaig posar en el lloc de la gent a qui el meu comentari afectava, i no vaig saber entendre la dimensió de l’escletxa que es podia crear.

Doble error. Greu. M’esforçaré en que no torne a passar. I el que dic és que poc importa si racionalment, el que jo vaig dir tenia sentit o no. El que compta és que vaig ofendre a algunes persones, per no ser capaç d’empatitzar. Imperdonable. La política és per a les persones, i les té com origen i destí. I les persones tenen sentiments. No em queixe, aprenc.

El segon exemple és en sentit contrari. Portem un temps com a Compromís, marcant l’agenda política provincial. No és un mèrit personal meu com diputat, sinó el fruit d’un seguit de circumstàncies. Primer, l’herència de qui em precedí a la Diputació; després el treball constant dels grups municipals; també el suport de David Guardiola (assessor brillant, que a més a més aguanta els meus rampells); i per últim un nou escenari polític on el que fem, té més trajectòria.

El fracking, l’Hospital Provincial, la depuradora de Borriol, la correguda de Beneficència... tot un seguit de noticies que ens han dut a ocupar més espai mediàtic del que havíem ocupat en mesos. I alguns titulars elogiosos em situen (en representació de Compromís) com al líder de l’oposició en la Diputació. I també hi ha qui ho diu al carrer, o a les xarxes. De més en més gent se’ns acosta, ens explica coses, ens diu pel carrer “no afluixeu”, “ara no pareu”, “sort que hi sou vosaltres”...

Som els únics que fem oposició a la Diputació? No. Som els que fem la millor oposició? Si això és el que traslladen els mitjans, i el que la gent pensa, aleshores sense cap mena de dubte la resposta és sí. Som els millors. Som, ho he dit al principi de l’article, allò que la gent creu que som. Per a bé i per a mal.

Pel que fa a este segon exemple, òbviament els damnificats remuguen i es remouen als seus seients. A les xarxes es queixen, i alguns intenten desacreditar-me amb una lletania de llocs comuns, que alimenta als convençuts i els posa en evidència davant de la resta. I cometen el mateix error que vaig cometre jo en el primer exemple, falta absoluta d’intel·ligència emocional.

Si el que fan com oposició no traspassa a la societat, si els mitjans entenen en general que la seua línia és erràtica, antiga i poc productiva, és una batalla perduda. Perquè la gent els vorà així. De res no servirà continuar recordant que si aquell dia jo vaig votar això o allò... El que han de fer és replantejar-se el seu treball d’oposició o la seua política comunicativa. 

Com he començat acabe. En totes les activitats públiques, som bàsicament el que es veu. El que altres diuen que som. El que creuen que som. El que interpreten de com som. I en base a eixa imatge, ens votaran o no. Hem d'aprendre a encaixar. I a comunicar millor.