"EL NOM I LA COSA" -Levante-EMV- 11.05.19

El Consell que hui està en funcions, va rebre el nom del lloc on es va signar l'acord entre les forces polítiques que li donaven suport, que no era altre que el Jardí Botànic de València. I gràcies a això, fent gala d'una imaginació sense precedents i amb un humor al nivell de Mariano (però de Mariano Mariano, o de Marianico el Corto, no de M. Rajoy... Per cert, els dos primers ja no ixen als papers, no? L'últim sí), la senyora Bonig i els seus feligresos s'han passat quatre anys dient-nos el "Titànic". I jugant amb el trist final d'aquell transatlàntic.

La nit del 28 d'abril, però, vam saber que el PP no era cap iceberg. Era com a molt, un glaçonet de gel dels del gintònic, que es va diluint a poc a poc (be water my friend). Així que ara la senyora Bonig i la resta, hauran de pujar a Wallapop totes les seues brometes, perquè ja no les poden gastar.

Per cert, que d'aquella pel·lícula que va dirigir Cameron, (absolutament sobrevalorada des del meu punt de vista) ha donat molt que parlar l'escena on la xica es salva sobre una porta que sura al mar gelat, mentre ell se'n va al fons...(Ací la metàfora no ha funcionat). S'han fet estudis molt treballats que vindrien a demostrar que a la porta hi cabien tots dos. Doncs bé, a la porta que s'obre després del 28 d'abril, sembla que n'hi cabrem tres. I és que el Titànic valencià va arribar a bon port.

Concretament, i segons diuen, al de Dénia, perquè hi ha qui reclama que el nou acord es signe al Montgó, que també té collons. Si més no a la fraseologia popular valenciana, que sempre ens recorda que el Montgó en té un parell. I jo em permet recomanar a qui haja de negociar, que revisite amb cura a Stendhal. No dic que de la lectura d'estos quatre anys de govern de progrés ningú haja de patir la síndrome que porta el seu nom, perquè no és el cas. Ha estat bé, però és millorable. I en tot cas, queda molt i molt per fer.

Però recorde una frase d'ell que diu: "Si a les mines de Salzburg s'hi llança una branca d'arbust i es recull l'endemà, apareix transfigurada. La humil forma botànica s'ha cobert d'irisats cristalls que recamen prodigiosament el seu aspecte."

"La humil forma botànica", una xicoteta branca del gran arbre del progrés social, econòmic i en drets i llibertats que el país necessita. Però una branca fonamental. La humil forma botànica ha fet moltes coses bé. Moltes. I l'esperit de col·laboració, de formar part d'un sol govern ha sigut molt majoritari. No oblidem això. Revisem, millorem, corregim, ampliem, repensem, però no menyspreem "la humil forma botànica". No oblidem que "recamar" vol dir brodar en relleu amb fil d'or, d'argent, de seda.

"ESPERANT AL MOTORISTA" - Levante-EMV- 04.0518

Un dia la meua filla, que té 9 anys em va demanar si em podia fer una pregunta. "I tant que sí" li vaig contestar. I la feu: "pare, tu i la mare a mi com em vau fer?”. Es va produir un silenci tens. He de dir que la pregunta no em sorprengué del tot, sabia que arribaria tard o d'hora, de fet l'esperava més d'hora que tard. Per alguns comentaris seus. Per algunes rialletes seues en sentir alguna conversa, que demostraven que el tema no li era alié. Però confessaré que en el meu cap, eixa pregunta sempre arribava estant sa mare i jo presents. I no era el cas. Estàvem Gal·la i jo sols a casa.

Però vaig pensar que no podia ajornar la resposta només per a sentir-me jo més còmode, perquè li estaria donant més importància de la que té. Així que vaig acceptar el repte, i la vaig convidar a seure amb mi al sofà. "Bo. Al col·le ja heu estudiat la reproducció dels mamífers" vaig començar, "Tot allò del penis i la vagina" vaig seguir, però tota certa em va interrompre: "No, no, pare. Tot això ja ho sé. Vull dir que tu et posaries baix per no esclafar a la mamà, no?" Em va deixar glaçat, a ella en canvi li va fer molta gràcia la seua pròpia broma. De fet, quan va arribar sa mare a casa un poc més tard, vaig sentir com li ho explicava dient: "li he dit gros al pare, d'una forma creativa". Quina tia! Cinc dies més tard em vaig posar a règim i en poc més de dos mesos ja he perdut més de 24 quilos. Ara la meua filla diu que ja em pot abraçar "quasi sencer".

Alguns de vostés diran que escric això només per a fer-me el fanfàrria. És de veres. Estic content de tenir la força de voluntat necessària per a estar fent el que estic fent. És lícit l'orgull. I més lícit encara l'orgull de tindre una filla que a banda de donar-me alegries pel seu caràcter, o pel seu rendiment escolar, és divertida i irònica. "Això és sarcasme" li agrada dir ella, repetint el que sent a Big Bang Theory. Però en realitat escric això perquè em sembla una bella metàfora per explicar com entenc la política.

Cal escoltar als més dèbils, als més vulnerables. I cal prendre decisions que milloren la qualitat de vida. És bàsicament això. I fer-ho sense esclafar a ningú. No fa gaire, a este mateix diari vaig publicar un article en el qual em despullava emocionalment per explicar com havia afrontat la meua arribada a la política. I ha estat així com l’he exercida. Amb eixa vocació d'escoltar a tothom i especialment als qui menys capacitat resolutiva tenen per ells mateixos. He intentat que totes les meues decisions s'encaminen a fer que la gent siga una miqueta més feliç hui que ahir. Això al que li he dit "millorar la qualitat de vida" que és en definitiva l'objectiu final de la política. Tan simple i tant complex a l'hora. I tot això procurant no esclafar a ningú.

Així he procurat conduir-me com regidor i com diputat provincial a l'oposició estant. I des de les diferents responsabilitats als governs de la ciutat i el país. He comés errors. Cert. Algunes posicions polítiques, vistes amb recul podrien haver estat més hàbils o més intel·ligents. I reconec alguns excessos verbals fruit de la passió amb què faig la meua feina. Esta de polític o qualsevol altra de les que he fet i faré.

Quan el 2015 vaig assumir el càrrec de Vicealcalde vaig dir: "Res del que he fet, ni res del que faré, no farà passar vergonya ni a la meua mare, ni a la meua dona, ni a la meua filla". I res no he fet pel que n'hagen de sentir. Malgrat les querelles, les difamacions, les persecucions malaltisses... No puc dir pròpiament que viatge lleuger d'equipatge, perquè he aprés moltíssim tot este temps. Però sí que puc mantenir el que deia ja fa anys: "el meu patrimoni és el meu matrimoni". Res més. Ni res menys. El meu partit no em deu res, jo a ell molt. La política no em deu res, jo a ella molt. La gent a qui he representat no em deu res, jo a ella molt. I ara, a esperar al motorista.

"ÀUGURS I AUGURIS" - Levante-EMV- 27.04.19

L'endevinació (del llatí divinare, «ser inspirat per déu») és el procés pel qual s'arribaria al coneixement de coses ocultes, procés considerat una part de la màgia, i sovint lligat a les creences religioses. Plató i Ciceró que ho van estudiar a «De divinatione», distingien entre la clarividència natural i intuïtiva, i la màntica, tècnica i inductiva. I hi ha tècniques d'allò més divers. L'astrologia, la cartomància, la numerologia, la quiromància, els auguris i tot un seguit de pseudo-ciències.

Hi ha qui esbudella un pollastre per llegir el futur a les seues entranyes, qui fa clavells i aplica foc a la closca d'una tortuga, l'escàpula d'una ovella o vaca, amb la mateixa vana pretensió de conéixer el futur. Altres tiren pedres en un tapet reciclat de jugar al guinyot, o diuen llegir el marro del café, o les fulles de te, o fins i tot les arrugues de l'anus. Que dic jo que mirant de prop del cul de la gent és més fàcil saber què van fer ahir, que no pas el que passarà demà. Però jo és que sóc un descregut.

Esta obsessió humana per conéixer el futur ve de lluny. Els Zhang Zhung (que sona a marca de telèfons, però era un poble nòmada d'Àsia central) ja en l'Edat del ferro deixaren vestigis d'arts endevinatòries, i també se'n van trobar a les cultures mesopotàmiques, a la Xina, a Grècia i Roma, a les cultures precolombines americanes, per tot en Àfrica...

I hui mateix, amables lectors, segurament hi haurà molta gent obsessionada amb saber el futur més pròxim. En saber què passarà demà. Jo mateix, este migdia, dinaré amb un grup plural d'amistats i com fem des de fa anys en jornada de reflexió, farem una porra lúdica i sense premi (més enllà de la vanitat de ser qui menys s'enganya) sobre els resultats electorals. En el nostre cas és un divertiment sense més transcendència. Però potser caldria no oblidar que es gasten milions i milions d'euros (a banda de les enquestes directament inventades) públics i privats, per intentar endevinar el futur. I si bé ni Tezanos gosa esquarterar un pollastre en la seua peculiar cuina, no és menys cert que s'intenta vestir de ciència una art endevinatòria, que fracassa any rere any. Crec que l'explicació és senzilla. 

Continuem volent saber el futur, i ho vestim de ciència, però el futur hui no existeix, i és per tant inobservable científicament. El que fan les enquestes, les simulacions de resultats amb càlculs de probabilitats, les projeccions demoscò... El que fan és intentar condicionar el futur, no endevinar-lo. No ens enganyem. Que les arts endevinatòries no ens confonguen L'última vegada que este país va decidir el seu futur amb un pollastre (el famós Pacto del Pollo) ens va dur a 20 anys de ruïna i corrupció.

A mi m'agrada dir que hi ha dues classes de coses. Les que deixem que passen, i les que fem que passen. El que passarà en els quatre anys vinents ho decidirem demà a les urnes. Trellat.  

"ELS SOBRES DEL PP" -Levante-EMV- 20.014.19

L'any 2004 jo era regidor i es van convocar eleccions generals. Un dia, com tants altres, vaig baixar a la planta baixa de l'ajuntament, a la zona retolada com « àrea de concejales », com si el de l'oposició no ho fórem, com si fórem conillets de Pasqua, o selles de muntar ponies! En fi. El cas és que em vaig trobar que havien organitzat l'oficina electoral del PP. Un nombre inusualment elevat de persones usuàries dels serveis socials, feien cua, per tal que els assessors del PP, i alguna funcionària que el govern havia distret de les seues obligacions i l'havia assignat a estos menesters, els hi preparés el vot per correu. Fotocòpia del DNI, papereta plegada i al sobre, i no es preocupe que ja ho durem nosaltres a Correus. Ignore si a canvi d'alguna promesa, d'alguna cosa tangible, o per una amabilitat i magnanimitat inusitada. Al cap i a la fi, en aquella època, les prestacions dels serveis socials no depenien tant de la valoració i anàlisi dels tècnics, sinó de la voluntat generosa del poder polític que decidia qui tenia un val per anar a comprar o una ajuda concreta. I la gent és agraïda...o ostatge del xantatge. Vota'm a mi, que sóc qui dóna els les ajudes.

Em vaig queixar, com és lògic, i van traslladar l'oficina electoral a la seu del partit, on sempre havia d'haver estat. No sorprén que ho dugueren a la seu, al cap i a la fi, l'any 2007 o 2008, ja vaig denunciar a un plenari que una de les persones que feia anys cobrava de l'Ajuntament com assessor municipal, no treballava al consistori, ni se l'havia vist mai per allí. El portaveu popular confessà que treballava a la seu del partit, perquè els seus assessors treballaven on a ells els donava la real gana. Encara que figurés en la nòmina de l'ajuntament, i fos l'ajuntament qui li pagues la seguretat social. En fi. Aleshores era així. Era l'època en què el PP de Vall d'Alba, de Cabanes i vés a saber d'on més, inflaven el cens electoral per guanyar fraudulentament les eleccions. Era l'època en la qual les campanyes electorals, com la del 2011, es pagaven (almenys parcialment) il·legalment amb diners de la corrupció. Ja hi ha sentències que diuen que a Castelló també. Sí. A Castelló.

Ara hem descobert un intent de frau massiu en el vot per correu a les generals. PP i PSOE ho han denunciat. Nosaltres ja ho vam comunicar també a la JEC. Un elevat nombre de persones relaten haver rebut a casa el sobre de les votacions per correus, amb una papereta del PP del 2016, ensobrada. El PP es queixa, i diu que per error (o no) algú ha posat les seues paperetes del 2016 en lloc de les del 2019, i que això els pot perjudicar. No. No és exactament això. Bon intent, però no és això. Quan demanes el vot per correu, has de rebre a ta casa un sobre que continga les paperetes de tots els partits, i un sobre buit per cada urna (en este cas, Congrés, Senat i Corts). El que en realitat es denuncia, és que dins del sobre del Congrés hi ha una papereta del PP. I això no és un error per voler reciclar sobres, com s'ha dit. Perquè mai haurien d'haver-hi hagut eixes paperetes dins dels sobres. Mai. I és més que evident, que això està fet a consciència (per algú sense consciència) en un procés manual, amb voluntat de manipular resultats. Apareixen ara, però la JEC explica que segons Subdelegació es deu a haver volgut utilitzar sobres sobrants del 2016. I aleshores la pregunta és... El 2016, a la Subdelegació qui va introduir eixes paperetes als sobres? Amb quin motiu? Es volien enviar per correu? Algú havia muntat una oficina electoral del PP a la Subdelegació, com abans feien a l'Ajuntament, i eixos sobres anaven a repartir-los en mà als seus afiliats? No ho sé. Tinc més preguntes que respostes.

Però en estos casos, sempre hi ha una pregunta principal. A qui beneficia una cosa així? Analitzem les opcions. Tu reps a casa la documentació, agafes la papereta del partit que has triat i la poses al sobre, sense adonar-te'n que ja n'hi ha una. En el moment de l'escrutini, qui compta veu que hi ha dues paperetes, i fins ara, les instruccions de la JEC han sigut sempre clares. Si hi ha paperetes de dos partits, s'anul·len, perquè no es pot saber amb certesa a qui volia votar l'elector. Si les dues són del mateix partit, es dóna el vot per vàlid (òbviament només una papereta) perquè queda clara la volutat de votar a eixe partit. Per tant, l'únic que en qualsevol dels escenaris podria eixir beneficiat és el PP. La resta de partits seriem perjudicats. I tot això que dic no demostra qui ho ha fet, però evidencia qui no ho ha fet. I la pregunta final. Si en un procediment tant complex i regulat on intervé la subdelegació, la Junta Electoral Central i els funcionaris que s'hi designen, el servei de Correus, etc, poden manipular-se així els sobres... ja saben per on vaig, no?