"SUFRAGI FEMENÍ. HISTÒRIA ACTUALITAT". Levante 27.09.06

Diumenge farà 75 que a l'Estat Espanyol es va reconèixer per primer colp el dret al vot de més de la meitat de la societat, les dones. Fou amb la proclamació de la República, l'abril de 1931, que la igualtat dels gèneres passà per fi a ser una possibilitat real amb l'aprovació d'una nova Constitució.L'article 25 deia: "No podran ser fonaments de privilegi jurídic: la natura, la filiació, el sexe, la classe social, la riquesa, les idees polítiques, ni les creencies religioses. L'Estat no reconeix distincions o títols nobiliaris".Però no fou un camí senzill, Clara Campoamor no va tindre el recolzament del seu partit, el Radical, i només el PSOE va fer-li costat. Tot i que Indalecio Prieto va intentar que els seus correligionaris socialistes votaren contra l'article, i en no aconseguir-ho va cridar aquella tristament famosa frase de "es una puñalada trapera para la República." Les dretes van ser combatives contra el reconeixement del dret al sufragi femení, però l'esquerra també va dubtar. Es veu que això del patriarcat no te fronteres ideològiques. Per que no faltara cap element a farsa grotesca de l'esperpent , el rotatiu "El Sol", el 2 d'octubre del 31 publicava: "La galantería logró un triunfo indiscutible. Virtud española que perdura, para bien del "qué dirán", pese a ciertos jacobinismos que nos sacuden. Pase lo que pase - hay quien asegura otro 14 de abril al revés - resultará lindo que los poetas del futuro canten en sonetos a este 1931, en que los hijos de España se jugaron a cara y cruz un régimen por gusto de sus mujeres." Perquè fins ahí arribà la pocavergonya i la hipocresia d'alguns, que defensaven el dret de les dones a votar, però després les culpabilitzaven dels resultats electorals per no votar el que ells, pensaven havien d'haver votat.De totes formes l'alegria dura poc a casa dels pobres, i l'any 1939, amb el colp d'estat franquista i els subsegüent regim dictatorial, encetarem un nou període de 40 anys on les dones van estar obligades a callar, més encara que els homes.Ha calgut esperar el llarg parèntesi de 40 anys per que les dones recuperen el punt de partida que significà la conquista del vot l'any 1931. Ara 75 anys després és moment de commemoració, però és també moment de reivindicació. No es tracta només de recordar que a l'Àrabia Saudita, Bhutan, Brunei, el Líban o Omà les dones entre els molts drets que se'ls hi neguen està el del vot. Això és important, però 75 anys després a Castelló, encara hi ha alumenes femenines de determinades ètnies, que per imposicions paternes desaperèixen del sistema educatiu en entrar a la pubertat. No és possible seguir tolerant que en un estat democràtic i de dret (condicions que van sempre juntes) puguen pesar més determinades pràctiques religioses, o patrons culturals arcaics, que l'escolarització obligatòria. Les dones han de tenir el dret a votar, i han de tenir el dret a elegir. I l'elecció només és possible des de la cultura i l'educació.

"SÓC GUINEO". El Mundo. Extra barris

Sóc "guineo". M’he criat al carrer Germans Vilafañe. Els meus primers anys tenen el colors i els olors d’eixe barri. Recorde les nits de Sant Joan i les fogueres, Carmen la verdulera treia els caixons vells de taronges per fer una fogata que els xiquets saltavem. De fons, la música, els riures i les guitarres de la "casa dels gitanos". Al meu barri els gitanos parlaven valencià, com nosaltres els paios. I mai no hi hagué cap problema. Recorde la merceria de Paquitina i la perruqueria de Pepita on durant molts anys va anar la mare. I l’olor d’oli del molí de la ronda, i els sacs de 50 quilos de pataques de Ginés. Pràcticament vaig aprendre a llegir a casa Gloria, on canviava per una pesseta els TBO’s vells. Després vaig canviar "Hazañas belicas" i més tard els herois de "Marvel". D’eixos herois, molts joves van fer el salt a la maleïda heroïna, que s’enduguè mitja generació per endavant. Però abans d’això vaig aprendre a anar en bicicleta. I des de la "Medica Reus" pedalejava i pedalejava fins arribar a la via (quasi l’estranger!) o al Riu Sec. Un any el vaig vore desbordar-se i l’aigua entrà a la planta baixa on vivíem. Hui la via i el riu estan soterrats, com els companys morts. La placeta, però, està igual. Si de cas, té un pipi-can nou, i no està bé que ho diga jo, però va ser cosa meua.

El diari El Mundo comença esta setmana un extra de la ciutat de Castelló, barri a barri. I el Primer barri és "La Guinea". Jo vaig criar-me a eixe barri, i sempre que puc m'agrada dir-ho. Per als que no coneguen Castelló, val a dir que era un dels barris dels afores del Raval de Sant Felix, i no era un barri especialment recomanable. Jo no ho vaig passar malament. Per mi va ser una barri tranquil. A El Mundo, com saben del meu "orgull guineo" m'han demanat una col·laboració curteta. Els hi he escrit això. Així era el meu barri. Si més no, així el recorde jo.

ELS SERVEIS SOCIALS HAN DE SER UNA INVERSIÓ, NO UNA SUBVENCIÓ. 28.09.06

Per un partit progressista com el BLOC els serveis socials no poden ser una subvenció, han de ser una inversió. La idea de l’Estat del Benestar ha de deixar pas a la proposta de l’Estat de la Inversió Social. No podem perpetuar l’exclusió convertint-los en beneficiaris d’una subvenció. El sistema de subsidis s’hauria de reformar, i s’hauria de recolzar una actitud més favorable a prendre riscos, si cal mitjançant incentius, si es pot, amb obligacions legals. La inclusió com objectiu passa per la responsabilització de les persones del seu present i el seu futur. Es tracta d'oferir oportunitats, d’educar i de tutelar la inclusió. No es tracta de ser solidaris, sinó de ser justos.

"CRITICA DE LA RAÓ ABSOLUTA". Mediterráneo 28.09.06

Estem d’acord en què ningú no té la raó absoluta, veritat? No és possible. Encara que només fora per pura estadística, la possibilitat que un grup o una persóna tinguen sempre la raó, tot simplement no es contempla.
Partint d’esta premissa, estarem també d’acord amb què el contrari tampoc no és possible. És matemàticament impossible que algú vaja sempre errat. Ni volent-ho. Menys encara sense voler.
Dic tot això perquè este darrer cap de setmana l’he passat llegint actes de plens de l’Ajuntament. Per als que no coneguen els plenaris els hi pot semblar avorrit. Els que els coneixen, ho saben segur. És avorrit, però s’aprén molt. I es refresquen les contradiccions dels adversaris. Ai la llengüeta! Com no té os!
La lectura m’ha confirmat el que sabia. Als plenaris pesa més l’aritmètica que la dialèctica. Ja pots esforçar-te a preparar una intervenció, en estudiar els temes, en trobar un plantejament intel·ligent i constructiu. De res no servix. 15 són majoria absoluta. Tu pots aportar dades, informes, i el teu adversari pot tindre un argument més fluix que una pel·lícula de Van Damme. Tant se val. 15 són majoria.
És impossible que sempre estem equivocats al BLOC, però al PP els hi és igual. 15 són majoria. Encara que siga tan obvi que uns mesos després el PP presente el que va votar negativament quan ho va presentar un altre grup. Quanta prepotència! Com és que no són gens porosos a les propostes de l’oposició? Perquè no escolten i accepten les nostres aportacions? A nosaltres també ens han elegit per treballar. La possibilitat que ells tinguen sempre raó i la resta del món estiga equivocada, és menys creïble que un Betlem d’IKEA.