RUMSPRINGA - Levante-EMV - 01.06.13

Els amish són una agrupació religiosa cristiana d'origen anabaptista, notables per les seues restriccions quant a l'ús d'algunes tecnologies que ells consideren modernes com ara els automòbils o l’electricitat. Un smartphon ja és directament un instrument demoníac!  Són al voltant de 200.000 persones, assentades als EUA i uns pocs al Canadà.

Descendent d'immigrants predominantment suïssos de llengua alemanya, mantenen la llengua, i viuen en comunitats fortament cohesionades. Creuen literalment en el Nou Testament, i s'aïllen del món exterior i  defensen el pacifisme. Vesteixen com en el segle XVII o XVIII. 

Viuen, doncs, de forma senzilla, amb creences estrictes, però hi ha una característica que els diferencia enormement d’altres comunitats tancades. És el període conegut com “rumspringa”, on els adolescents, abandonen un temps la comunitat per experimentar “el món exterior”. 

És com anar d’Erasmus al segle XXI. Fora de la comunitat els joves connecten amb la tecnologia. Veuen la tele, parlen per telèfon, es connecten a internet, tasten l’alcohol, escolten música, ballen, poden anar al cinema...És a dir, es comporten exactament com es comporta qualsevol jove nordamericà de la seua edat.

I el més important d’això és que no és una barrabassada del jovent, sinó que forma part de l’aprenentatge personal, que la comunitat ofereix als seus. Tan estrictes com són en el seu dia a dia! Em sembla un exercici educatiu impecable, perquè a més a més, es fa amb la més que sana intenció de que els joves puguen triar si volen la seua modesta vida, amb barrets de palla, carros i cavalls, espelmes i dures jornades al camp; o prefereixen la voràgine dels hipsters, DJ’s, gin tònics amb cardamom, Wii i una moto. No és una secta, qui vol se’n va. Però curiosament i malgrat les descobertes del “rumspringa” més del 90% quan acaben eixos mesos de disbauxa, tornen a la comunitat i segueixen amb la vida dels seus pares, els seus avis, i els avis dels seus avis. Tornen al segle XVIII. Com si mai no hagueren trencat un plat.

I de vegades pense que els del PP són una miqueta amish. No tant perquè sovint sembla que visquen al 1700 (amb eixa doble moral que alguns practiquen), que també; sinó perquè intenten vendre que són una comunitat d’ordre. Són gent de casa bona. Formals, treballadors, seriosos, compromesos amb la ciutat o el país. Els portadors d’una secular veritat absoluta.

Però... de tant en tant fan un “rumspringa”. Trenquen les normes per un xicotet període. Ara fraccione un contracte per a que en semblen tres de menors. Ara desvie fons de cooperació per a muntar un empori immobiliari. Ara regale contractes als amics a canvi d’un bon pessic, per a mi o per a la comunitat... I després, volen tornar com si tal cosa. Com si no hagués passat res. Al seu escó, i posar cara d’honorable representant públic. 

Però no cola. No xics, no cola. Vos heu retratat. Això vostre no és de Nou Testament, és de Codi Penal.

"COMERÇ LOCAL" - Mediterráneo - 30.05.13

És com una mena de metàfora terrible. La PYMEC ha hagut de declarar-se en concurs de creditors. Cal recordar que la PYMEC ha estat durant més de 30 anys l'organització que ha donat suport a les xicotetes i mitjanes empreses. Empreses familiars, autònoms, comerços... En l'estructura econòmica valenciana, i notablement en la de Castelló, és precisament esta la tipologia empresarial que representa el 89'96% de les nostres empreses.  I són les que creen llocs de treball més estables i de major qualitat. 

A més a més, este tipus de negocis, els comerços de proximitat, a banda de prestar en general una millor atenció al client, representen un benefici obvi per la citat. El diners que generen, els seus beneficis, es reinverteixen i es gasten en la pròpia ciutat. El senyor que ven roba jove a la Plaça de la Pescateria, es compra les sabates al carrer d'Amunt, compra el pa a l'Avda. d'Alcora on viu, i els llibres de la xiqueta a la llibreria del carrer Governador. Retroalimenta l'economia local. Mentre que el Sr. Gran Magatzem, usa els seus beneficis per muntar un nou gran magatzem a Pamplona o a Istambul. 

Davant d'estes evidències, es fa de bon pensar que els diferents governs s'haurien d'esforçar en protegir i potenciar este tipus d'empresa. Lluny d'això, sabem que PYMEC possiblement haurà de tancar perquè és l'administració autònoma qui no li paga els cursos i campanyes que li havia encomanat. I la regidoria intentant convèncer-los que facen cas al Corte Inglés i obrin els diumenges!

"CARTA ALS ANTICS COMPANYS" - Castelloninformación- 29.05.13

Aviat faré els 52, i milite en política des d’abans que fos legal, és a dir, fa molt. Moltíssim. He interpretat diferents papers organitzatius, però no va ser fins al 2003 que no em vaig decidir a anar en una llista electoral. Aleshores vaig acompanyar a Toni Porcar i vaig eixir elegit regidor. Ja fa 10 anys. 

D’aquells primers anys, guarde en la memòria un munt de gent, entusiasta i compromesa gent que pensava (pensàvem) que tots érem imprescindibles per fer possible la transició des de la darrera dictadura occidental d’Europa, cap un estat democràtic i de dret. Hi ha molts protagonistes amb noms i cognoms, i cares en  blanc i negre, però allò, ho va fer la societat en el seu conjunt. Una societat molt més madura del que els immobilistes deien, i pretenien com excusa per evitar l’arribada de la democràcia. Després de les eleccions del 77, el referèndum constitucional del 78 i les eleccions generals i municipals, alguns companys i companyes van considerar que ja havien aportat prou. Es van anar allunyant de la política activa. “Això per als que vos agrada”, deien com comiat. Estava bé, era lícit. Havien col·laborat tant com havien considerat oportú, i ara volien dedicar-se a estudiar, treballar, o estar amb la seua família.

En els 80, alguns abandonaren quan van vore que “l’esquerra” havia arribat a molts ajuntaments, al govern de l’estat, i a sobre havíem recuperat l’autonomia quasi tres segles després de que ens fos arrabassada a sang i fetge. “Ja ho tenim, ara heu de continuar els que vos agrada la política”, van dir molts. I encetaren projectes professionals, familiars. Era just. També elles i elles havien donat tot el que havien considerat que calia.

A meitat dels 90 les desercions i els abandons ja no van ser per la satisfacció de la feina feta. Els abandons eren ara plens de frustracions. Els enganys i les renuncies de l’esquerra omnipresent del PSOE. L’estafa de l’OTAN. El terrorisme d’estat amb el GAL. La corrupció. Un gota a gota de corrupció d’alts càrrecs socialistes que es convertí en inundació. La condemna al partit pel finançament il·legal. Desencís. Ara, els que deien “això per als que vos agrada la política”, ja ho deien com un retret.

I arribà la dreta. Va guanyar ajuntaments, i després el Consell, i després Aznar, vestit de Cid Campeador entrà a la Moncloa amb la Tizona apuntant a l'infinit. I de nou renúncies. “Què fa la gent votant a estos?” es preguntaven alguns, incrèduls. “Jo no vull saber res de política” deien mentre tornaven a les casernes d’hivern, tot oblidant l’aforisme de Fuster: “tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres”.

I quan ja semblava que no s’hi podria fer res, arribà Zapatero, que tampoc no és que il·lusionés gaire, però en l’aspecte de drets civils va ser valent i eficient. I això va ajudar poc a reenganxar-se a la política...”Home, just ara...sembla que este....”. I arribà la segona legislatura i es mostra extremadament maldestre per afrontar la crisi econòmica. Un desastre. I més desencís. “Això no té solució”, “els polítics tots sou iguals”. 

I ací a casa nostra primer Zaplana i la megalomania. I després Camps i més megalomania, i furts, i robatoris, i les putes d’EMARSA, i Calatrava, i el Papa i Cotino, i l’accident del Metro, i Blasco... “Això fot fàstic”, “això no té solució”.

I en això que guanyà Rajoy. I més rebufits. I començà la involució democràtica, amb l’excusa de la crisi, com si la fórmula per estalviar fos escopir sobre els pobres. I amb tot això el creixement del populisme desidiologitzat de la Rosa Díez, o el lamentable nivell de la generació Talegón, o la trista i incomprensible ascensió a l’Olimp dels vacus demagogs com González Pons.

I ara, amigues i amics, vos escric esta carta. Jo porte deu anys en primera línia política. I em queda corda per 10 anys més, però no sé si tinc tanta ambició. Així que ara vos demane el mateix grau de comprensió, que vaig tenir jo quan vau abandonar. Ara torneu a fer falta. Ara és com als 70, urgent reconstruir el país, la societat, repensar les regles de joc. Ara com als 80 hi ha encesa una espurna d’esperança de canvi, i este colp el canvi es diu Compromís. Però ara com aleshores, només es podrà fer amb la força imparable de la gent, de la convicció i el treball col·lectiu. Com als 90, la decepció d’un PSOE incapaç; i l’empoderament d’una dreta dura, depredadora, incompetent i cruel. Vos demane que torneu, i porteu a la família. A fer pinya. O a assumir responsabilitats. A ajudar-nos, o a substituir-nos, però a canviar el món. Com als 70. Aleshores vam poder tot i els errors. Ara hem de poder, i estalviar-nos els errors. Torneu. Feu falta. 

"REVIVAL POLÍTIC" - Levante-EMV - 25.05.13

Resulta que la policia judicial, com qui no vol la cosa, havia aconseguit mantindre allunyada de la voraç premsa, una caixa amb factures del Gürtel. Just la que contenia, entre altres coses, la perla de la setmana. La factura de 32.500€ per la il·luminació de la boda Agag-Aznar, regal del Sr. Correa, amic de la família, i membre de La Família. 

Això passa pràcticament en les mateixes 24 hores en les que també es publica que Aznar havia rebut sobresous del PP fins que es va instal·lar a la Moncloa, per pagar-se la casa a Madrid. Bastants milers d’€ tot plegat. O en que es sabia que la trama mafiosa (em referisc a la Gürtel, no al PP) li havia pagat a Ana Botella el muntatge de la seua primera intervenció pública en encetar la seua carrera política. La premier, de l’ex premier dama.

I aleshores, com per casualitat, s’anuncia una entrevista a Aznar en una tele generalista. Un canal que en la seua graella no té espai per entrevistes, de forma que munta una mena de pastitx entre l’informatiu i el talk show, que recordava la lamentable entrevista d’Hermida al Rei. Preguntes plenes de valoracions prèvies, conductuistes... En fi. No és d’això que vull parlar. La cosa és que Aznar va jugar a reivindicar-se a mostrar múscul (esta vegada figurat), a posar de volta i mitja a qui va nomenar successor al partit i al govern que encapçala el successor. I tot això ha servit per a que la gent parle de si Aznar vol tornar a la política electoral, i per a que no es parle de la indecència del regal a la seua filla. Indecent per la procedència i per l’import. Una boda, val a dir-ho, que si es fes ara, als convidats els farien posar al photocall, de front i perfil. 

Doncs bé, que guanye Aznar, i parlem d’allò que ell vol. Aznar podria voler tornar. I això que el seu partit ha guanyat amb la majoria absoluta més bèstia que podia somniar. I això que davant té un PSOE que no es desinfla més perquè no li queda aire. Normalment els “salvadors” apareixen quan tot s’afona...per tant, com a poc Aznar, té la sensació que el seu PP s’afona.

S’afona electoralment a la mateixa velocitat que perd credibilitat social. Per la corrupció, clar, però també per la maldestra política amb la que afronta el dia a dia. Incapaç d’aconseguir ni un sol pacte, incapaç de generar sinergies amb altres partits, incapaç de comprendre què és l’empatia. S’afona perquè les seues polítiques socials fan fugir als votants més centrats. S‘afona perquè les seues dubitatives polítiques respecte a l’austeritat i l’administració, fa fugir a l’ala més dretana de l’electorat.

Aznar diu que vol tornar. I si el futur d’un partit està en el seu passat, és que té més passat que futur.

Fins i tot abans de la mediàtica irrupció d’Aznar, al PSOE també hi havia qui reclamava que tornés González. També pel mateix. Perquè davant del pitjor PP, el PSOE no només no creix, sinó que decreix. Les enquestes no li donen treva. Ni un sol dia. I en això, per al PSOE (com en tantes altres coses) val la mateixa teoria que per al PP, si la seua millor aposta de futur és algú del passat és que estan morts i pelats. Ho demostra Rubalcaba.

Què poden aportar a la política Aznar i González? No sé, tot i que farien el viatge invers, jo crec que és com aquella pava que diu que ve del futur, i només se li acut portar una botella de lleixiu.

La dimensió de la corrupció que sembla haver al PP només és comparable als darrers anys de González, així que d’alguna manera, això ja ho hem viscut. I González no va ser capaç d’evitar-ho aleshores, per quins set sous hauríem de pensar que podria evitar-ho ara?

I Aznar! Tota la crisi econòmica que va créixer amb Zapatero (bon altre!) té el seu origen en les polítiques econòmiques d’Aznar, en l’estructura econòmica de la que va dotar al país, assentant les bases de l’especulació borsària i la bombolla urbanística. Tampoc sembla que Aznar siga una solució a res. 

I a sobre, ara tothom s’apunta el revival. El galtes de Camps sembla que també s’ofereix per salvar-nos de la misèria a la que ens ha condemnat amb tres accions bàsiques. Primer pactar un miserable i injust finançament. Segon, gastar-se els quartos en paranoies megalòmanes, desbastint el dia a dia. I tercer, permetent si no participant, del saqueig corrupte.

Al menys ningú demana que torne Lerma! Segurament perquè mai no ha marxat. Puig és el Rubalcaba de Lerma.