Quan sec a escriure no fa ni quaranta minuts que he tornat d’una desfilada de moda. Mira... de vegades em pose tot fashion i m’agraden estes coses. A sobre, era una manera amable i glamurosa de donar suport a Higinio Mateu, mestre d’agulla i fil, i castelloner adoptiu. Ha presentat una retrospectiva dels seus prolífics i creatius deu anys. Beautiful people a tutti pleni. Tant a la passarel·la, com entre el públic, on estava el “tot Castelló”.
La passarel·la era a peu de terra, i els convidat séiem a tots dos costats, a tocar de moqueta. La meua presència era en condició de convidat, no de client. I no perquè no m’agraden els dissenys d’Higinio, que m’agraden i molt, sinó perquè ell no toca el concepte “talles grans” que és el que em correspon. I per què havia tingut Higinio el detall de convidar-me? Jo podria dir que perquè ell sempre diu que tots dos som estilosos perquè hem coincidit en algun sarau amb el mateix foulard. Però sé que això no és més que una mostra de la seua generositat. Jo estava convidat per la meua condició de polític. I entre els polítics vaig seure.
D’un parell de diputades populars que seien, lògicament, a la meua dreta, em separava una amiga estimada, que és una de les persones més àcidament divertides i intel·ligents que he tingut la sort de conéixer. Just en front, va seure Nani Jiménez. Actriu valenciana d’una bellesa insòlita i una addicció a l’smarphone prou evident. Nani crida l'atenció amb uns pestanyes on ve de gust gronxar-se, i unes llargues cames que semblen acabar on deu començar la luxúria. Les mirades indiscretes, no pertorbaven el seu somriure amable.
Vam creuar les nostres mirades. La meua perquè la vaig trobar terriblement atractiva, la seua perquè em va trobar just davant i no ho va poder evitar.
I eixe moment per a mi màgic i per a ella intuïsc que incòmode, el va trencar amb la veu poc discreta d’una de les diputades governamentals que va exclamar: “Ay, mira tu qué bien, tú nos podrás explicar cómo termina la Alqueria Blanca”. Em vaig quedar glaçat. Nani crec que també. L’altra diputada, la llesta, es va anar minimitzant, intentant desapréixer. La meua amiga mirava a Guadalajara com si no estigués allí. Quin mal rotllo! Nani Jiménez, educadíssima i sorpresa, li va dir... ”Ya no estoy en esa serie. Siempre me lo preguntan, pero hace varias temporadas que mi personaje murió”. I la diputada va insistir...”pero lo debes saber, ¿no?” I l’intèrpret responia: (traduiré) “bo, el meu xicot encara hi treballa, però l’altre dia va anar a enregistrar el capítol i el van enviar a casa. Com ja no la faran”. I la diputada del govern feia cara de sorpresa. Tant, que la pobra Nani va haver de dir: “És que tanquen Canal 9!!!”
Jo no sé si Nani Jiménez sap que estava parlant amb una diputada del PP, que porta en la política activa i assalariada, des de 1995. I com no sé si ho sap, no sé segur si l’actriu i model va ser extraordinàriament educada i generosa, o simplement pensava que tenia davant una indocumentada. La veritat és que tenia davant a una indocumentada. Indocumentada que viu de la política des dels 24 anys i que sembla no saber que el partit que l’alimenta i a qui serveix ha decidit tancar la Radio Televisió Valenciana. La nostra radio televisió pública. Aquella on vivia en la ficció l’Alqueria Blanca. Ara Alqueria Negra, de dol per la mort de la sèrie, a mans d’un assassí despietat que és el Partit Popular. El de la diputada.
El que sí que sé és que la diputada no té dignitat ni vergonya. Davant de la memòria que li va fer del tancament de la nostra televisió i el desallotjament de l’Alqueria Blanca, ella li va preguntar “i ara on treballes?”. Nani correctíssima li va dir: “Ara faig de Reina Mora a la sèrie Isabel.” Per un moment vaig pensar que la il·lustríssima diria: “Reina Mora? Això ho pague jo!”.
He patit molta vergonya. Ara ho escric així, una miqueta novel·lat però fidedigne, però he patit molta vergonya. Vergonya d’estar governats per una colla de galifardeus innobles que estan disposat a acabar amb les nostres senyes d’identitat, començant per la llengua, i amb el nostre autogovern. I això, que em produeix un rebuig polític i emocional, no és res comparat amb el rebuig epidèrmic i moral que em provoca pensar que esta gentola són de la mateixa espècie animal que jo, i es dediquen a la mateixa feina que jo.
El tancament de la RTVV és tot això que he dit, i és també una pèrdua de llibertat informativa, i una pèrdua de milers de llocs de treball. Els directes de la gent que hi treballa i treballava, i els indirectes. És la mort del sector audiovisual valencià. És una ferida mortal a la música valenciana. És un atemptat a la promoció de les nostres festes. De la pilota valenciana...
Però a la senyora diputada de la majoria governamental, això li sua la put-put. A ella només l'interessa saber com s'acaba L'Alqueria Blanca. Doncs mire senyoria, li faré un spoiler, L'Alquera Blanca s'acaba com el cul, perquè vosté i el seu partit ens govern precisament, amb eixa part de l'anatomia que hui les models remenaven, les persones normals gastem per seure, i vostés, per a pensar.
La cosa anava de tot això de reduir l’IVA cultural dels monuments festers. Era una Proposició no de Llei presentada pel PSOE, i modificada parcialment pel PP en la que es demanava la reducció del tipus del 21 al 10%. Com tot, és opinable, nosaltres som partidaris de baixar-ho en tota la cultura, no només l’associada al món de les festes tradicionals, però això és el que havien acordat socialistes i populars. En la proposició no de llei es feia referència a les falles i les fogueres, monuments efímers amb presència a desenes i centenars de municipis valencians. S’obviaven, però, les gaiates. Josep Maria Panyella, diputat de Compromís, és qui va alertar de l’omissió, però la redacció dels majoritaris estava feta pensant només en falles i fogueres, perquè especificava que eren monuments que es cremen. I les gaiates, no. Panyella podia haver fet moltes coses, abstenir-se, votar en contra... però va fer el que crec que tocava. Va votar a favor de beneficiar a eixes festes, mentre anunciava que presentarà una PNLL específica per a les gaiates, que com bé va dir, “no es cremen, però s’encenen”.
