Dissabte em case. Ja em perdonaran si els hi sembla una impúdica exhibició de la meua vida privada. No voldria que s’entengués així. Però saben? La gent que dediquem una part del nostre temps o de la nostra vida a la política, vivim, d’alguna manera en un aparador. És un difícil equilibri entre la privacitat perduda i la vanitat. Hi ha qui pensa que som especials. Alguns polítics també ho pensen, pobres. No és cert. En democràcia, els polítics som ciutadans exactament igual que vostés. La nostra vida no és tan diferent a al que teníem abans del mandat, ni de la que recuperarem quan aquest finalitze. Ser regidor no et convertix ni en savi ni en ignorant. El que era malfaener serà un regidor malfaener, i el que era responsable assumirà amb responsabilitat la seua nova funció. Dic tot això, per explicar que per nosaltres la vida continua, tenim families, treballs, un cotxe que s’espatlla, una hipoteca... I jo en la meua vida personal he tingut la fortuna, la immensa fortuna, de trobar a Lizbeth.
Hem decidit casar-nos. Podriem haver optat per un altre model de relació, qualsevol és lícit, però volem casar-nos. El matrimoni és una declaració d’amor amb vocació d’eternitat. Però és també moltres altres coses. Sempre ho dic quan sóc jo qui casa altres parelles. El matrimoni està fet de mots d’amor, i de no poques llagrimes, de mil renuncies i de desenes de mirades complices. El matrimoni no és un fi, és un estat de la parella, i s’alimenta d’amor i de respecte. El matrimoni és sobretot un compromís. Jo no tinc por als compromisos. Em vaig comprometre amb vostés per quatre anys, i dissabte ho faré amb Lizbeth per tota una vida.
