La memòria és una facultat de l'organisme de recuperar informació prèviament emmagatzemada. I ara ve en el meu ajut. Recrearé per vostés una història real de la nostra ciutat. I dic que la recrearé perquè no els puc garantir la fidedignitat de les dades concretes. Però me n’aniré de poc. Voran Una vegada el PP va decidir que volia fer un Auditori per la nostra ciutat. D’entrada semblava una bona idea. En aquell moment ens havien fet creure que davant nostre hi havia un futur esplendorós, i que el turisme de congressos podia ser una font d’abundosa riquesa. Així que allò que se’n diu les forces vives de la ciutat, van aplaudir a mans plenes la proposta.
L’equip de govern, però, va decidir que faria l’edifici dins d’una zona verda. I això, tot simplement és il·legal, encara que pintes de verd l’Auditori. Els del PP, en la seua línea, van buscar un subterfugi, i van tirar mà d’una ordenança municipal que venia a dir que dins d’una zona verda es podia fer una edificació mínima a condició que fos dotacional. En realitat, i per a que m’entenguen, això estava pensat per a poder construir una caseta per guardar les eines de jardineria, dins del Ribalta, per exemple. O uns vàters públics dins del Pinar del Grau. En cap cas estava pensat per fer un edifici immens com l’Auditori i Palau de Congressos, per molt gran que fos la zona verda, i per poc important que fos percentualment la construcció respecte a l'espai. Jo crec que ells ho sabien, així que no es sorprengueren quan des de l’oposició ho criticarem, denunciarem i discutirem. Finalment el PSOE ho va dur als tribunal. Passaren els anys, s’inaugurà l’edifici, Castelló Cultural començà a programar, i el nou edifici dotacional va començar a formar part de la vida social, cultural i lúdica de la ciutat. I vet ací que quan ja quasi ningú recordava el plet, el tribunal fallà, i després de recursos i noves sentències, determinà definitivament que l’edifici s’havia construït incomplint la llei.
Jo ja era regidor quan això passà i recorde que el meu bon amic i portaveu socialista Ignacio Subías, va demanar que ja que la sentència els donava la raó, i el mal ja estava fet, com a poc l’ajuntament havia de compensar la ciutat creant una nova zona verda que ocupés tot l’espai que l’Auditori ens havia privat de zona verda.
Contestà Alberto Fabra que aleshores era regidor d’urbanisme i portaveu. Va dir que no. Que no i que no, perquè eren més. I amb to desafiant, va tenir el mal gust i el cinisme de reptar als socialistes a demanar l’execució de la sentència que significaria la demolició de l’edifici. En honor dels socialistes diré que mai havien demanat això, sinó que no es fes, i un colp fet, la compensació. Però Fabra demagògicament deia: “si tenen valor, demanen la demolició i expliquen a la ciutat que hem tirat els diners de l’obra, gastarem diners en l’enderroc, i perdrem un gran referent de la vida cultural de la ciutat”. Així se les gastava de tant en tant. Ara és Molt Honorable, aleshores no ho semblava.
Han passat un munt d’anys i tenim una història idèntica. El PP, fort de la seua majoria absoluta va insistir en travessar el Ribalta amb el TRAM. Tots i cada un dels informes dels diferents organismes cultural i universitats, deien que això era una bestiesa. Que hi havia alternatives. I que forçar el pas pel Parc era un greu atemptat cultural donada la seua condició d’espai protegit pel seu valor de jardí històric.
De nou el PSOE ho portà als tribunals, i de nou un colp l’obra feta, el tribunal falla a favor de la tesi de l’oposició. L’autorització firmada per un càrrec de lliure designació, destacat militant del PP, que ignora tots els informes, és il·legal. Autoritza una cosa que no pot autoritzar. La Conselleria diu que va a recórrer. És el seu dret. I quan d’ací a un parell d’anys, o més, el tribunal es pronuncie i previsiblement done la raó als que diem que és una barbaritat, tornarà a eixir algú del PP a dir, que com ara ja està fet és més car desfer que deixar-ho estar.
És la tècnica de la terra cremada. S'abusa, es viola la legalitat, conscient que restituir-la és més car i més difícil que accetar sense més la malifeta. I això només té una solució, responsabilitat penal per als polítics que contravenint els informes tècnics autoritzen obres que resulten il·legals.
2 comentaris:
I què hem de fer amb el Teatre Romà de Sagunt? Per cert, foren els socialistes qui feren la polèmica reforma i fou un diputat del PP qui ho denuncià.
En un país civilitzat aquell que ha autoritzat a construir en un lloc que no és pot seria responsable de la seva infracció, en aquest país de pandereta la llei premia a qui sap con saltar-se la llei.
Publica un comentari a l'entrada