Van ser dues dones, però és purament circumstancial. Podrien haver estat dos homes, o un de cada. Una és una jove regidora, l’altra una veteraníssima diputada. Amb totes dues vaig tenir converses informals amb 72 hores de diferència.
La diputada, com fa habitualment, em va rebre amb la lletania de: “eixe pacte no vos convé, Pañella, Morera i tu no sou com elles. Però eixes xiques...” Es referia a Mollà, la diputada a la que la màfia presumptament dirigida pel factòtum popular Blasco, va dir que volien violar; i a Oltra, la diputada de qui Cotino, sent Conseller, va dir que segurament no coneixia a son pare. Li vaig explicar amb paciència que sí que ens convé, que ara tenim 6 diputats i abans cap. Ella va seguir amb “és que tot no val en política”. En això estàvem d’acord. Tret que ella es referia a les denúncies que fan les diputades, o a les samarretes reivindicatives que de vegades ha gastat una. Jo, en canvi, em referia al nombre indecent de companys imputats en delictes varis que té el seu grup a les Corts, o a la constant ocultació de la documentació a l’oposició. La intervenció d’un diputat popular parant-li educadament els peus, i el fet que jo marxés a fer un tomb, van evitar que la situació es tenses fins al punt d’impedir el sopar subsegüent.
Amb la jove va ser menys dur. Vaig vore un regidor el PP, i se’m va ocórrer comptar el número de banderes d’Espanya que portava a sobre. Huit. Entre les travetes de les butxaques posterior dels pantalons, la camisa, la polsera, el rellotge... Vaig exclamar: “i després el nacionalista sóc jo”. Com la regidora no entenia perquè ho deia, li vaig dir: “si jo dugués una senyereta per polsera m’ho diríeu”. “Hombre, no compares, no es lo mismo” em va dir. El país en el que ella creu és una veritat axiomàtica i immutable, el país que jo defense una excentricitat.
Al PP, amb comptades excepcions, es creuen en possessió de la veritat absoluta. És més, creuen que els que no pensem igual no és que estem equivocats, és que no pensem el suficient, o ho fem per afonar la ciutat, el país. Són així. No entenen la pluralitat. No accepten la discrepància. No s’hi pot debatre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada