"Llàgrimes de pluja" - Mediterráneo - 03.01.13

Jo he vist coses que vosaltres mai no creuríeu. Atacar naus en flames més enllà d’Orió. He vist raigs -C brillar en la foscor, prop de la porta de Tannhauser. Tots aquest moments es perdran en el temps com llàgrimes en la pluja. 

He vist les Corts del meu país, plenes de polítics imputats per mil delictes.  He vist la Generalitat administrada per homenets grisos de Madrid, vinguts en un AVE radial, amb intenció de quedar-se. Com ho feren fa 300 anys. He vist a Espanya gestionada per homenots de negres vinguts de Brussel·les, en naus voladores que aterren a aeroports que no són “peatonals”. 

He vist l'asteroide CAT-1714 col·lisionar contra el planeta ESP-1492 i mantenir l’òrbita dins la galàxia europea. Tot i les ferotges reaccions dels replicants descontrolats. Tot i la guerra bruta. Tot i tot.

He vist el CIS assegurar que el els dos grans partits dinàstics, que havien arribat a representar el 95 dels escons del Senat Intergal·làctic, en breu tot just si arribaran al 60% dels escons al Congrés i al Senat.

He vist pretesos enemics irreconciliables pactar un canvi de la Constitució contra els ciutadans i a favors de les oligarquies financeres. He vist els cabdills Barbiblanca i Barbinegra, deixar als ciutadans sense casa, sense feina, sense il·lusions. He vist intents de clonar a González i Aznar, com si el futur pogués vindre del passat.

He vist a la Princesa Leia-Magenta que es volia alternativa, desinflar-se i deixar-se esquinçall de pell en cada votació que l’obliga a posicionar-se. He vist la seua banda morir aplatada pel pes de l’ego de la Princesa.

He vist trontollar el sistema, i he vist més enllà del 2013 la Groβen Koalitionen rubricada no per rellançar l’economia, o el sistema, sinó per salvar els seus escons, els seus salaris, el seu poder. Per perpetuar-se. He vist a la població donar l’esquena als partits dinàstics, i he vist les seues llàgrimes perdudes entre la pluja. 

He vist el futur, i he tornat per dir-vos que el viatge serà dur, però que amb nova tripulació, podem arribar a bon port, podem construir una nova civilització més justa, més noble, més pròspera, més lliure, més ètica. 

Jo he vist coses que vosaltres mai no creuríeu. 

"MA QUE HA QUEDAT BONICO" - Levante-EMV - 29.12.12

Xa tu! La veritat és que l’Avinguda de la Mar ha quedat bonica. “Aseà” que diria la meua veïna. Amb els seus banquets (molts), les seues papereres (excessives), les seues faroles (difícils de comptar i cares de mantenir enceses), les floretes, els arbres, les plantes, la gespa artificial, els desviaments, els túnels, les rotondes, la para-rotonda dels Moros d’Alqueria, els 16 semàfors, els passos de vianants, els guals, els escocells, les ratlles contínues i les discontínues, els encreuaments, el carril bici, la zona de passejada, les boles de colorins, l’ocell de plata que ara levita sobre una cascada menor, el gris de l’asfalt i les llambordes d’un roig marronós. I això que encara hi falta la catenària, que diuen que no la pengen per por a que vaja un tio amb una escala i un carro de supermercat i robe tota la instal·lació. Tot ben bonic i lluidor. Però no passa el TRAM.

I ja posats, també ha quedat bonic el passeig central del Ribalta. Té menys banquets, però en té, i té llum elèctrica, i papereres, i també té llambordes d’una rojor que amb l’albero del parc encaixa amb dificultat. Tampoc no té catenària, però en este cas no per por als cacos, sinó per disseny. Això sí, tampoc hi passa el TRAM. I segons els tribunals no hi ha de passar (alguns ja ho havíem advertit però com el PP fa el que li rota...).

El carrer Colom ja fa anys que està bonic, amb les seues llambordes vermellones, la vorera a nivell, el seu “bolardo”... També està quedant bonica la Porta del Sol (“ja era hora!”, diran els comerciants que en alguns cassos han perdut fins i tot els pèls de la part de seure), tot anivellat i diàfan. I què dir del carrer de la Vieta! Mel de romer! Aquell carrer que semblava estret i vell, ara fa una flaire a nou que espaterra, sembla més ample, i les cases més vistoses. Magnífic tot plegat. Això sí, no hi passa el TRAM. Ep! Que se m’oblidava, que ja han empalmat quasi amb el carrer Saragossa, també nou de trinca, però sense que hi passe el TRAM.

La part de la Plaça del Rei va amb més retard, com Governador que sembla una trinxera de la guerra, i per entrar al comerços has de fer tota una gimcana. Però ja voran si ens felicitarem d’ací a tres i no res. Un altre carrer remodelat que servirà quasi bé per tancar l’anomenat bucle urbà. Val, és de veres, el TRAM no hi passa encara però té intenció.

La Plaça Cardona Vives... miren, la plaça encara està una miqueta potes per a munt. Ara com ara sembla més el laberint del minotaure, que una plaça pública. Això sí, els veïns que estan farts de les obres, i al principi no ho tenien clar ara diuen que sí i que tot això i tot allò, perquè el regidor d’urbanisme que és veí de la plaça, els hi ha promés que no deixaran instal·lar allà la carpa de la gaiata, així que el Rotllo i Canya Style els deixarà dormir. Del TRAM ja ni en parlem, ja vorem com s’ho fa per sortejar les entrades i eixides de l’aparcament en subsòl. Temps al temps. 

I queda, això sí, el tram (quina ironia) que va de Cardona Vives a la rotonda del carrer Columbrets. És a dir, la zona més urbana de l’Avinguda del Mar. Els veïns estem convençuts que quedarà tan modern i estilós com la resta. Tot i que del pas del TRAM encara no se’n parla.

Però no voldria jo que sembles que faig burla. El tram d’El Corte Inglés a la UJI si que funciona. 3 milions d’usuaris diu que l’han gastat ja per eixos pocs quilòmetres. Un èxit sense precedents al món de la via reservada!

Alberto Fabra i Alfonso Bataller van inaugurant pam a pam. Li treuen suc a la sequera estos dos! I diuen que s’hi ha invertit 40’5 milions d’euros en els darrers 4 anys. No està malament. A València paguen 26 milions d’euros anuals pel cànon de la F-1. Només són tres dies, però fan més quilòmetres que el TRAM. 

OBSOLESCÈNCIA PROGRAMADA - Mediterráneo- 27.12.12

Darrer article de l’any. I segons el Manual del Columnista Tòpic, he de triar entre balanç de l’any que acaba i prediccions de l’any que encetarem. Fer balanç és molt compromés, perquè evidentment i en termes generals no ha estat un bon any. Massa gent sense treball, massa retalls en drets socials, massa empreses i organitzacions que han de tancar o malviure pels deutes de les administracions... En fi, ja ho saben si són lectors habituals d’esta columna, jo sóc de natural optimista, i quan el balanç és tan negatiu el millor que puc fer és passar-hi de puntetes. 

I pel que fa a les prediccions... no em veig amb cor de competir amb Sandro Rey, eixe estafa-rucs, que es fa passar per vident al canal de televisió que va de progre. Sí, eixe tipet que sembla el germà de Mario Vaquerizo passat d’Optalidons, capaç d’enviar un malalt oncològic a que l’estafen a ca l’homeòpata, o capaç de dir-li a la Sra. Antònia que la ruptura sentimental és només provisional, quan ahir va donar terra al seu estimat Paco. 

Només les grans marques saben què passarà i quan. Bàsicament perquè fan trampes. Se’n diu obsolescència programada. Ja saben de que parle. Alguns fabricant programen la fi de la vida útil dels seus productes, per una qüestió d’estratègia de mercat. Esta pràctica abusiva estimula  la demanda en animar els consumidors a comprar nous productes. Els seus moren abans d'hora.

Doncs bé, sense que això siga una previsió de futur de les que més amunt renegava, jo crec que el PP, com gran marca que és, també té com estratègia l’obsolescència programada. A Castelló van presentar a Gimeno el 2003, sabent que no el deixarien arribar al 2007. El 2011 Camps es presentà sabent que no duraria gaire. I a Castelló, com a conseqüència, sabien que Fabra tampoc no acabaria el mandat. Fins ara els hi ha anat bé. Obliden però, que hi ha el risc de que el respectable en descobrir la fraudulenta pràctica, canvie a la competència, basant l’elecció en la durabilitat i qualitat del producte. 

I esta és la nostra oportunitat. Un producte sòlid, que fins ara tenia un mercat reduït i que ja està llest per al gran públic. El 2013 serà crucial. I no tenim data de caducitat.

"COSES DE NADAL" - Levante-EMV - 22.12.12

Doncs no res, ací ens tenen, entre l’advent i l’epifania! O dit d’un alta manera, Nadal. Eixa festa que per als cristians està plena de sentiments, per als ateus recalcitrants plena de ràbia, per als comerços plena d’esperança, per als que recullen cartó plena de feina, i per les carteres plena de res. 

Unes festes que a uns els encanten, altres odien, i jo crec que la majoria passen el millor que poden. Enguany la crisi hauria de fer que el nivell de polvorons en sang baixés respecte a anys anteriors. I saben què? Tampoc no és tan mala cosa.

Jo sóc dels que ni sí ni no. No ser creient fa que per mi estes festes tinguen més de vacances (poques, la veritat, que l'Ajuntament i la Diputació no tanquen) que de sentiment. Però també els hi he de reconèixer que no sóc dels que ho troba tot fatal, i lleig, i em passe els dies remugant. No em deprimeixen estes festes, ni em sent obligat a ser feliç com alguns diuen. Tot el contrari, m'esforce en ser feliç i fer feliços als meus, igual que a l'agost o el dissabte de resurrecció. 

Però ens agrade o ens disguste, allò cert és que estos dies canvia la fisonomia de la ciutat. Alguna gent troba un dispendi innecessari tot això de la il·luminació de carrers. Jo crec que és la millor campanya en favor del comerç local que es fa en tot l'any. És cert que convida al consumisme, i este, si és desaforat, no és del tot positiu. Però és més cert que en les actuals circumstàncies, aquelles que puguen moure una miqueta de diners comprant això o allò fan moure l'economia la qual cosa genera riquesa, i ben mancats que n'estem. Espere que en això si que estarem d'acord.

I esta ambientació per crear “clima” no ve només dels llums. A la plaça Major, per exemple, han muntat dos betlems, i la novetat d'enguany és un mercadet, del que encara no sabem com s'ha autoritzat administrativament. Idea de l'alcalde que diu que ho va vore vés a saber on, i li va agradar. La ciutat funciona així, a base d'ocurrències. Fa uns anys va ser una pista de patinatge sobre gel. 

A la Plaça Major no hi viu ningú, però hi treballa molta gent. I el ding – ding – dong, de les nadales tot el dia se't clava al cap i et lleva les ganes de viure. Insuportable. Supose que l'alcalde, que està poc acostumat a escoltar, no ho sentirà des del seu despatx, però si preguntés als funcionaris...

Un altre costum molt nadalenc és la compassió i la bondat programada. Eixa sobtada i estacional voluntat d’ajudar el més necessitat. Ja em perdonaran, però no m’ho crec. Conec molta gent que ajuda discretament tot l’any. A familiars en l’atur, a desconeguts, gent que porta menjar o roba a llocs que els administren... I estes coses són dignes quan es porten amb discreció. Ara hi ha una exhibició impúdica de bondat nadalenca, que resulta desagradable per increïble.

Que tres dies després que, des d’este mateix diari, se li recorde a l’alcalde que tard o d’hora s’haurà de rebaixar el sou, d’acord amb el que estableix llei, a ell li agafe un rampell de generositat, sembla si més no, sospitós. Vore com anuncia amb fanfàrries i focs d’artifici que donarà 4.000 € al Padre Ricardo és obscè. Però vaja, que no és ell sol l’home. Està de moda que les empreses anuncien donacions milionàries (obviant que això els hi representa grans estalvis en impostos), o que determinats partits anuncien que els diners de l’extra els destinaran a tal o qual ONG, o que portaran no sé quants litres de llet i una grossa d’ous a un menjador solidari. O les taules per recollir aliments o joguines, que s'instal·len a llocs cèntrics, amb un gran cartell amb les sigles de les joventuts d'un partit. “Somos guais, damos cosas”.

No entenc que la solidaritat només es produïsca en 15 dies d’hivern, i menys que sempre aparega il·luminada pels focus de la premsa. 

Ni jo crec en déu, ni déu creu en mi. Estem empatats. Però estic segur que per als que hi creuen, i per als que Nadal significa alguna cosa, ni l’opulència indecent, ni la  mediàtica, són signes d’estes festes. O no haurien de ser-ho.

"HARMAGEDON" - Mediterráno -20.12.12

Tinc una bona noticia i una mala noticia. Començaré per la bona. Això de que demà s’acaba el món no és de veres. No sé si ho sabran, però hi ha dues profecies diferents i convergents, que anuncien per al 21 la fi del nostre món. I la NASA (veges tu que poca feina tenen ara que ja no van a la lluna) ha assegurat que ambdues són mentida. Això dels maies, diu que és una mala interpretació. Sembla que el que deien esta gent és que el 21, que és el solstici d’hivern, acaba un cicle.  Res més, però la harmagedon maia ha corregut per les xarxes fins adquirir condició d’apocalíptica. L’altre fi del món previst per a divendres, era conseqüència de la col·lisió d’un suposat planeta, de nom Nibiru, sobre el nostre de planeta. Segons l’astrobiòleg de la NASA, David Morrison esta profecia prové de faules i poemes sumeris, on el tal Nibiru apareix com un personatge fictici. Este planeta és un nom en l'astrologia babilònica, a vegades associat amb el déu Marduk. Però ja els dic, tot mentida. 

Ara la mala noticia. El món segueix. I amb ell la crisi. Gallardón seguirà pensant que “governar és repartir dolor”, i de ministre cap avall, tothom intenta estar a l’alçada. No tindrem desdoblament al Corredor Mediterrani, ens haurem de conformar amb la tercera via, el que vol dir, col·lapse ferroviari. El TRAM no arribarà en cap de les dades previstes, i quan arribe s'assemblarà com un ou a una castanya, amb la idea que ens van vendre. Les retallades continuaran, en sanitat, en educació i en tots els serveis públics. Perquè no és un problema econòmic, és un problema de sistema. I al PP, no els agrada l'estat de benestar. Per això a final de mes les persones dependents, deixaran de rebre Teleasistència, i s’hauran d’aconformar amb Teleajuda. Que és com passar de l’Entrecotte al Telepizza. El pressupost municipal continuarà sense quadrar amb el pressupost de la Generalitat. I per molt que traspassen un milió del conveni de l’Edifici d’Hisenda al del Gaetà Huguet, el cert és que continuarà faltant un milió d’euros de les minses inversions de les Conselleries.

Així que ja veuen, el món sembla que seguirà, però serà francament desagradable.

"REDUCTIO AD HITLERUM" - Levante-EMV -15.12.12

Fa massa temps que la política es pesa. Va a quilos. Els números guanyen a les paraules. És el que Jorge Luís Borges deia tant bé: “la democràcia és l’abús de l’estadística”. Tants som, tant valem. I tant se val el que es puga dir, i menys encara el com es diga. Al final s’alcen les mans. Tants més u, és més que tants.

Val per a quasi tot, esta setmana per exemple el socialisme local diu que a acudit a no sé quants actes diferents (comptant misses i processons) però no ens diu quantes al·legacions han presentat, o aportacions han fet als diferents reglaments, ordenances... bàsicament perquè qui fa dels guarismes bandera, sap que algunes xifres fan enrogir per minses. Faré autocrítica, també Compromís abusa de vegades del “som qui més preguntes fem”.

Alguns no ens resignem. I no perquè estem en minoria, sinó perquè creiem que el llenguatge polític és el de les paraules. No el dels números. I sentim passió pel que fem i el que ens agradaria tenir l’oportunitat de fer. Perquè tenim l’honest convenciment, que aportem alguna cosa de positiu al conjunt de la societat. Idees fresques, lectures complementàries. I les eines per això són les paraules, l’argumentació, la didàctica... Però en la batalla de les paraules hi ha qui troba també dreceres. O bé el: “votem”, que serveis per pesar les idees. O bé el món de la fal·làcia argumental.

Ja em sap greu citar-lo a ell, que em resulta d’un revulsiu moral important, però Ricardo Garcia Damborenea té una publicació accessible en xarxa a la que cal reconèixer-li valor pedagògic que es diu: Uso de razón: El arte de razonar, persuadir, refutar. Conté una extensa relació d’arguments i fal·làcies.

Una de les més habituals en política és la fal·làcia ad hominem que vindria a ser desqualificar l’argument perquè qui el planteja està desqualificat. Esta mateixa setmana li ho recordava a un Senador popular. Ells la van gastar amb contundència per defensar al seu ex president, de les acusacions que li feia un violador convicte, argumentat que algú així no tenia credibilitat. Però les mateixes boques li donen credibilitat a un altre delinqüent convicte, De la Rosa, en les seues acusacions al ex president de Catalunya.

Este pseudoargument que ataca directament al adversari, però que no refuta les afirmacions del contrincant, és el que hagués usat jo, si li negués valor al treball teòric de Garcia Damborenea, so pretext que és un terrorista convicte, per la seua pertinència al GAL.

I de tots estos pseudoarguments, n’hi ha un que em fa especial gràcia, perquè defineix la incapacitat argumental de qui la gasta. La fal·làcia Reductio ad Hitlerum. Un neollatinisme que no arreplega Damborenea al seu llibre, i que va crear l’acadèmic d’ètica Leo Strauss el 1950. És un argument retòric de la càrrega emocional que té la comparació amb Hitler. “Hitler estava a favor d’X, per tant X és necessàriament dolent”. Argument estúpid, perquè si Hitler estava, que ni ho sé ni m’importa, en contra del tabac, això no converteix el tabac en bo.

Argument estúpid, però freqüent. Esta mateixa setmana en va fer un ús vomitiu el socialista Paco Vazquez, ex alcalde d’A Corunya. Només per por a que se m’acuse de cometre una fal·làcia ad hominem, no diré que eixe senyor és un imbècil. Però ho crec.

"LIDERATGES" - Mediterráneo - 13-12-12

 Quan vaig estudiar psicologia conductual i de grup, vaig aprendre que el lideratge és el conjunt de capacitats que una persona té per influir en grups humans, aconseguint, per exemple, que treballen amb entusiasme, encara que la realitat siga diferent, en l'assoliment de metes i objectius. 

I es definien cinc categories de lideratge, dels que posaré un exemple per la millor comprensió: l'autocràtic (C. Fabra), el democràtic (J. Moliner), el laissez faire (eixe és Rajoy, esperant que les coses s'arreglen soles), el paternalista (Pujol)  i el carismàtic (F. González).

I també hi ha tres tipus. El carismàtic, que és el que té capacitat de generar entusiasme; el tradicional, que és qui hereta el poder no sempre per mèrits propis; i el legítim, que en cas de la política seria el que aconsegueix el càrrec a les urnes.

Intente encaixar en esta tipologia a l'Alcalde Bataller, i només m'encaixa en el lideratge tradicional, és a dir, heretat del líder anterior. No sé com ho veuen vostés, però és una evidència que l'alcaldia no la va aconseguir a les urnes com cap de projecte, i sembla obvi que que allò que coneixem com entusiasme, no és precisament el que emana de la seua figura. El lideratge melancòlic no existeix. Ho lamente.

Una ciutat i una societat necessita un lideratge? Sí. No té perquè ser autocràtic, possiblement tampoc carismàtic, però cal algú capaç de generar entusiasme, de crear sinergies, d'estirar del carro com s'ha dit sempre. I tinc motius més que raonats per pensar que en este moment qui dirigeix la ciutat no la lidera. I això és greu en un moment de crisi econòmica, i en un procés de redacció del nou PGOU.

No lidera perquè no genera confiança, ni entre els seus, li he descobert tics autoritaris molt preocupants, i els intents d'empatitzar són tan forçats que no resulten gaire creïbles. 

Per formació i per convicció, crec que és moment de lideratges democràtics, que s'obriguen a la societat (a l'oposició per tant) perquè el full de ruta de Castelló o el fem tots plegats o ens durà enlloc. I francament, no veig a Bataller amb actituds ni aptituds suficients. Tenim un problema. 

"EL NOBEL DE LA PAU" - Castellonnoticias - 12.12.12

Els Premis Nobel van ser creats en el seu testament per Alfred Nobel, inventor de la dinamita i industrial suec. Això va ser el 1895, i en aquella època era costum realitzar accions per fer transcendir el seu nom en morir. Diuen, que Nobel es sentia culpable per la seua responsabilitat com a empresari enriquit a través d’una indústria productora de dinamita el principal mercat era la mineria, però també la guerra. Ves a saber!

La vocació dels guardons és premiar aquelles persones que han excel·lit al llarg de la seua vida en les seues contribucions en algun dels camps premiats.

La nòmina de guardonats és tan noble (Comité Internacional de la Creu Roja, ACNUR, Martin Luther King, OIT, Amensty International, Aung San Suu Kyi, Nelson Madela i Frederik Willem de Klerk, Desmond Tutu, Muhammad Yunus i el seu Banc Grameen, etc) com desconcertant (la trinca formada per Yasir Arafat, Isaac Rabin i Shimon Peres, Al Gore, Barack Obama...). Amb els premis ja passen estes coses.

Al pobre Winston Churchill, amb una llarga, atzarosa i irregular vida política, li van acabar donant el Premi Nobel de literatura (supose que el de la Pau hagués quedat lleig). Segurament, malgrat el càrrec de consciència de Nobel, no li’l van donar per esta frase: “tot i que personalment em satisfaga que s’hagen inventat els explosius, crec que no hauríem de millorar-los”.

Enguany, el Premi Nobel de la Pau ha estat per la Unió Europea per, cite: “Per la seua contribució a la pau i a la reconciliació, la democràcia i els drets humans a Europa”, i he de confessar que em crea un problema d’ubicació. Ara mateix no sé massa bé si hauria d’incloure el Premi 2012 entre els nobles Nobels, o entre els desconcertants.

Perquè una cosa és certa, L’UE representa el triomf de la paraula i la política per sobre de la bomba i el tret. El triomf de les urnes sobre els uniformes. Parlem de la unió política d’un continent que fa només tres generacions resolia les seues diferències envaint-se els uns als altres. Mentre que ara són els tractats d’adhesió els que dibuixen fronteres inclusives, fa no tants anys eren els canons els que dibuixaven les fronteres estatals. Que França i Alemanya arreglen les diferències parlant, és un triomf que ens beneficia a tots. Que a Espanya, Portugal o Grècia, no hi haja lloc per dictadures n’és un altre. I vist així, és cert que la UE ha contribuït a la reconciliació i la pau, i la consolidació de la democràcia com sistema. 

Però també és cert, que la UE no ha estat capaç d’evitar el que va passar fa quatre dies als Balcans. I no ha estat capaç d’evitar que qui fou amfitrió dels guerrers de les Açores, haja estat precisament l’encarregat de rebre el guardó. També és un fracàs absolt l’evident retrocés de l’estat del benestar a tots el països membres, per privilegiar un servilisme monetarista dolós, cruel i criminal (hi ha morts, és criminal). La UE no ha estat solució per la fam i la misèria, i només cal vore les cues que hi ha als menjadors socials... o als contenidors de fem. 

Estic confús. Hi ha mèrits i demèrits. Motius per acceptar-lo i motius per rebutjar-lo. Clar que això tampoc no és nou. L’any 1973 el Premi Noble de la Pau es va atorgar per l’Acord de París que declarava la cessació del foc i la retirada de les forces nord-americanes en la guerra del Vietnam. L’ americà Henry A. Kissinger l’acceptà, el vietnamita Lê Ðức Tho el rebutjà. 

"ESBORRANYS I FILTRACIONS" - Nomdedéu- 8.12.12

La història de la humanitat és la història de les guerres i de les armes. Des de que Caïm matà a Abel amb una maixella d’ase, les armes no han parat d’evolucionar, de millorar; perseguint acabar amb l’enemic. Hi ha armes dissenyades per matar. Armes dissenyades per deixar ferits i obligar així a l’enemic a avançar més lentament o destinar efectius a tenir-ne cura. Armes pensades per destruir l’entorn i deixar les persones en la misèria.

Armes blanques, armes de foc, armes biològiques, armes químiques, armes de projectil... Hi ha armes antiaèries, de setge, antipersones. Armes per lluitar en terra, mar i aire. Des de les Trompetes de Jericó fins a les armes de destrucció massiva que Aznar jurava i perjurava que hi havia a l’Irak i que mai ningú no trobà, hi ha un escampall incomptable de morts arreu el món. 

I el més descoratjador de tot és pensar, que fins i tot l’irrepetible geni Leonardo da Vinci, tot i la seua enorme sensibilitat, va dedicar una part del seu temps a crear complexes armes de guerra. Dissenyades, clar, per matar.

Però no totes les morts són cruentes, sanguinolentes, físiques. I per eixos atacs, les armes són diferents. En alguns cassos, les paraules són trets.  

Per ordre cronològic va començar un diari publicant un pretés esborrany suposadament elaborat per la policia, que pretenia minar la credibilitat d’Artur Mas, President de Catalunya i candidat a la reelecció. Un document d’incert origen que contenia greus acusacions sobre la moralitat pública del candidat. És evident que no va ser només per això, però el CiU va tenir uns resultats electorals sensiblement pitjors dels esperats. El director d’aquell mitjà va publicar la nit electoral, un twit al seu compte personal en el que deia que el seu diari havia guanyar les eleccions a Catalunya. Hui sabem que els màxims responsables policials han negat davant el jutge instructor, l’existència de cap document ni tan sols semblant, al publicat pel diari. La mentida convertida en esborrany com arma electoral.

Un altre document que ha deixat víctimes polítiques pel camí, és el que el Conseller Vela va facilitar al imputat Blasco. Ací hi ha dues teories. L’oficial és que Vela va cometre un delicte per facilitar informació confidencial a Blasco, que feia referència als problemes judicials del segon. S’ha de ser molt innocent per passar a ser culpable amb tanta poca traça. Filtrar un document secret en plena sessió de la cambra valenciana i amb un munt d’objectius enfocant, és de ser molt maldestre. Altres pensen que Blasco va fer el canvi, i es deixà  fotografiar llegint un document compromés, que no és el que Vela li havia fet arribar. Vela ha hagut de dimitir, i Blasco, li ha enviat al President Fabra aquell missatge que donà el Comendador a Don Juan Tenorio: “los muertos que vos matáis gozan de buena salud”.

I esta mateixa setmana, una tercera filtració, l’esborrany de la llei Wert, que ha alçat en armes a totes les comunitats amb llengua pròpia. Un esborrany que res té a vore amb el que s’havia presentat fa unes setmanes, i que sembla haver estat elaborat per contestar el repte sobiranista català. Una guerra, la de la nova llei d’educació, que encara no sabem com acabarà. Però que té un objectiu clar, matar les llengües diferents al castellà, i deixar ferits als alumnes ja que no resol, cap dels problemes reals que té l’educació. 

Gabriel Celaya va dir allò de que la poesia és un arma carregada 

defutur. I sembla que la prosa també és un arma. En poc més de 15 dies hem vist gastar la paraula com arma de destrucció, en no mésnys de tres ocasions. 

"CÀSTIG O EVOLUCIÓ?"- Mediterráneo - 6.12.12

Hi ha una lectura simplista segons la qual si tots parlarem la mateixa llengua, la comunicació seria més senzilla, i tot seria bonic, ens estimaríem sense treva i naixerien flors a cada instant.

El cert és que al món n’hi ha moltes de llengües. Centenars. Però cada any en desapareixen unes quantes. De vegades per qüestions demogràfiques, d’altres, perquè són substituïdes per altres llengües. Per la pressió d’altres llengües. I això és així perquè alguna gent creu que unes llengües són més importants que les altres, més pures, més útils, més completes, més musicals, més què sé jo! 

A l’Antic Testament hi ha dues versions de l’origen de la diversitat dels pobles, llengües i cultures. Segons el Gènesi 11, la fractura de la suposada unitat originària es deu a un càstig diví per la supèrbia humana. És tot allò de la Torre de Babel. Mentre que el propi Gènesi 10, ofereix una versió diferent. La diversitat se’ns presenta com el resultat d’un procés evolutiu i genealògic. Van ser els fills de Noé els encarregats de repoblar la terra després del diluvi. Per això els primers estudis de lingüística comparada usaren les tres estirps de Noé per batejar les tres grans famílies de llengües: indoeuropees, camites i semítiques. Estes darreres agafen els seus noms de Cam i Sem, fills de Noé, Jàfet aparentment menys egocèntric, cedí el nom a una denominació geogràfica.

L’exegeta que sóc em diu que no es pot agafar la Bíblia com una obra científica, però no em diran que no és ben exemplificador. Les llengües són un càstig, o són un una evolució normal, una riquesa. I això marca dues posicions. Jo sóc dels que creu que és una riquesa. Per això m'esforcen en aprendre altres llengües. El monolingüisme  empobreix.

Des de 1978 hi ha hagut a Espanya 16 Ministres d’Educació. I ni Rubalcaba, ni del Castillo, ni Rajoy, ni tan sols Esperanza Aguirre han tingut la gosadia de presentar un atac tan brutal, tan demolidor contra les altres llengües de l’estat, com el que ha presentat Wert. L’esborrany presentat pel Ministre condemna a mort el valencià. El Ministre Wert i el tertulià fatxa que l'habita, veu en la pluralitat lingüística un càstig. És el mateix que em sembla ell a mi.

"LA DERROTA COM BANDERA" - Levante-EMV- 01.12.12

La política és el procés de presa de decisions en grups humans. I el parlamentarisme és un sistema d'organització polític en què la branca executiva del govern depèn del suport directe o indirecte del parlament, expressat habitualment pel vot. Política i parlamentarisme són dos conceptes que haurien de formar part del llenguatge implícit dels que ens dediquem a la cosa pública. Més encara dels que formem part d’un parlament, encara que siga la diputació provincial. 

Perquè ja és ben bé això el que hi fem, prenem decisions, i les decisions que prenem són les que executa el govern. En el cas de la Diputació, ho he dit sovint, el PP no té una majoria absoluta, en té dues! Té 18 diputats dels 27 que formen part d'una cambra, que es completa amb 8 del PSOE i un el BLOC. Per tant, fins i tot si la meitat dels diputats populars un dia es quedaren tancats per dins al castell de Peníscola, pose per cas, amb els que queden encara podrien guanyar totes les votacions. I la cosa no resulta banal. 

Per això, especialment per això, des de l’oposició estant, ens les hem d’enginyar d’allò més bé per aconseguir alguna victòria. I en estes condicions, una no derrota, computa com victòria. I en funció d’això cada grup ha de dissenyar les seues estratègies.

Esta setmana, al ple del Palau de la Plaça les Aules van debatre sobre el fracking. Una pràctica a la que el nostre grup polític s’oposa amb fermesa, perquè la considerem ecològicament insostenible, i creiem que la pretesa riquesa que pot aportar no és compatible amb la ramaderia, l’agricultura, el turisme d’interior, ni amb el sistema de vida actual. I això és el cost d’oportunitat, els beneficis (incerts) no compensen les pèrdues. Per això no ens agrada.

Debatem, estava dient, perquè el PSOE havia presentat un moció en la que es mostrava contrari a la pràctica. Al seu torn, el PP havia presentat una moció que donava suport a la investigació. És a dir, proposava que s’autoritzés a l’empresa a fer cates per saber si hi ha gas. I òbviament això era la porta oberta a autoritzar l’extracció. O de veres algú creu que el PP proposa autoritzar la investigació que només genera molèsties (s’investiga fent fracking, encara que en escala menor), i si finalment es descobreix un jaciment els hi negarà el permís d’extracció? Va! Siguem seriosos.

I ara és quan tenen sentit les dues definicions que obren l’article. La presa de decisió política és fonamenta en el parlamentarisme, i per tant en el joc de majories i minories.  Així les coses era obvi que s’aprovaria la proposta popular que autoritzava de facto les extraccions.

Jo vaig proposar que es quedaren sobre la taula les dues propostes, i que en lloc d’això és creés una comissió amb experts independents, de la pròpia diputació i de l’empresa, amb presència dels sectors afectats i òbviament els municipis afectats. No em facen dir perquè, però el cert és que el PP acceptà la proposta. Era una victòria! La Diputació no es declararia favorable al fracking! Si més no momentàniament. I això ens permetria que cada dia més pobles es declaren contraris, de vegades també amb els vot del PP, i això, juga a favor de la prohibició final. 

Sorprenentment el PSOE no volia acceptar l’acord. Volia la confrontació, sabedor que no s’aprovaria la seua proposta i forçaria un pronunciament de la Diputació a favor del fracking! Sort que un error reglamentari dels socialistes va permetre forçar el seu canvi de postura. 

He oblidat dir que a més de política i parlamentarisme, hi ha un altre concepte: “estratègia”. I la del PSOE sembla ser la de la confrontació estèril. “El PP està a favor”, o fins i tot “el BLOC no és clar” que és el que diuen pels pobles. La nostra, evitar el fracking, i de moment, malgrat ells, hem aconseguit que la Diputació no se’n declare favorable.